La crida de l’actual president, en Jordi Casassas, em duu, una colla d’anys després d’haver estat a la Junta, a tornar a participar en una candidatura de l’Ateneu Barcelonès. M’havia fet soci l’any 1989 per insistència de l’Àngel Teixidor, la persona que juntament amb la seva dona, la Paquita, regentava el bar i el restaurant. Als noranta, vaig estar en dues juntes del president Heribert Barrera i a la d’en Jordi Sarsanedas.
Aquell Ateneu era molt diferent del d’avui. L’edifici, per començar, era un autèntic maldecap. No compliem normatives i recordo amb horror, per exemple, les innundacions que hi havia en alguna planta quan plovia. Va caldre trobar els diners per fer les obres i, tant o més important que això, comptar -a la Junta- amb la gent adequada per tirar-les endavant. L’estat de la biblioteca estava en consonància amb l’edifici. L’equip humà era excel.lent, però, ningú no havia plantejat la necessitat d’una catalogació informàtica. Com a bibliotecari de la Junta em va correspondre iniciar el treball. Recordo els ordinadors que vàrem posar a la biblioteca, de cara els socis. S’havien d’introduir unes monedes per poder accedir a Internet. La veritat és que no van tenir gaire èxit!
Aquell Ateneu era l’Ateneu del “sempre” i del “mai”. “Això, sempre, s’ha fet aixi!”, et deien. O: “Això, mai, ho hem fet!”, et repetien. I havies de replicar que, amb el sempre i el mai, anàvem perdent socis i no érem capaços d’adequar l’Ateneu a una societat canviant. A la primera Junta del president Barrera, un servidor tenia uns trenta anys per sota de la mitjana d’edat. Allà vaig ser, en un cert sentit, l’agitador. Vàrem aconseguir, amb un respecte molt gran per tothom, una dinàmica de treball interessant. Vist amb perspectiva, el president Barrera, amb la seva conservadora prudència, té el mèrit d’haver permès que l’entitat fos viable, en un moment, que no era gens evident que ho fos. Jordi Sarsanedas va tenir la visió de fer un equip de molt de pes cultural, però també de gestors eficients, tal i com reclamava el moment. Persones com l’Eduard Moreno, com a vicepresident, van fer una gran feina per mantenir l’activitat cultural. Vàrem ser, en tot cas, la Junta què va acollir l’Escola d’Escriptura.
No era gens fàcil, en aquell moment, tirar endavant l’Ateneu. Crec, però, que li vàrem començar a donar el tomb. L’entitat, després, ha comptat amb grans juntes, encapçalades per Oriol Bohigues i en Francesc Cabanes, que han fet una molt bona feina. Avui, l’Ateneu és un espai obert a la ciutat i al país, modern, amb molta activitat i dinamisme. Molt lluny, tot, d’aquell Ateneu dels anys noranta!
Vaig a la candidatura d’en Jordi Casassas perquè entenc que la Junta que ha presidit ha prosseguit aquella bona feina. Que en temps de crisi, hagi augmentat el nombre de socis és un bon termòmetre que les coses s’han fet bé! Constato, en tant que candidat a vicepresident econòmic, la nostra bona salut econòmica. Em sembla un altre mèrit notable en aquests temps tan crítics per a tantes entitats; un merit que té molt a veure amb la gestió del nostre company l’Enric Cirici. Juntament amb això també s’ha dinamitzat l’activitat cultural, s’ha augmentat la transparència de la gestió i la participació, s’han buscat complicitats amb altres institucions o entitats com el Liceu, el Teatre Nacional o altres ateneus.
A la nostra candidatura hi ha socis que han estat a totes les juntes, des de la d’en Jordi Maragall, fins a l’actual. Això, crec, que ens acredita per continuar la feina. Tenim experiència en dirigir i impulsar l’Ateneu. Hem acumulat, però, moltes noves energies per empènyer l’Ateneu cap al futur. La incorporació de la Gemma Calvet, en tant que candidata a vicepresidenta cultural, em sembla personifica molt bé aquest impuls renovat.
Què puc aportar jo a aquesta nova etapa? Ja no sóc aquell jove que, a la Junta dels anys noranta, era qui parlava de la necessitat d’informatitzar la biblioteca i de comptar amb un web de l’Ateneu. Ara, amb una cinquantena d’anys, el que em sembla que puc aportar, per trajectòria professional, és alguns contactes interessants tant de ciutat, com de país.
Hi ha una altra feina que, crec, puc fer. El millor Ateneu era aquell que donava la veu a en Guimerà, a en Dalí, a en Pla i en Xènius, que permetia les reunions fundacionals d’ERC, però que convidava a Albert Einstein, a Ruben Darío o Igor Stravinski i acollia a en Federico Garcia Lorca. Crec què per l’Ateneu han de tornar a passar les grans figures de la cultura global. Acostumat a moure’m per diferents continents, m’atreveixo a pensar que puc fer alguna aportació en aquest sentit.
Oberts al món, però, al mateix temps amb un mandat molt clar respecte al nostre entorn. L’Ateneu del segle XXI també ha de ser una plataforma per fer visible l’immens talent cultural català.
Més enllà d’aportacions concretes, alguns, tenim per a l’Ateneu una estima que, ben bé no sabem explicar. A la Biblioteca, al Jardí, abans i després de la rehabilitació, hi hem viscut moments plaents. Sempre ens hi hem sentit a gust. Estimem l’Ateneu com estimem alguns paisatges i espais de la nostra infantesa. Una estima una mica irracional, com totes les estimes. Així doncs, quan se’ns crida, no podem sinó posar el nostre granet de sorra al servei de l’entitat.
Carles Llorens
CARLES LLORENS 