ARTICLES

Ambició per a l’Ateneu

Carles Llorens
Barcelona. Dimarts, 28 de febrer de 2017

carles-llorens_8_300x300

A aquella Barcelona que fascinava el món, olímpica, lluent i oberta al mar hi havia un vaixell en perill d’anar a la deriva. L’impuls de la democràcia hi havia arribat, però no havia estat suficient per recuperar el tremp de l’Ateneu dels anys de la República i ara vivia somnolent, caricatura del que havia estat.

Una quanta gent de sensibilitats i procedències molt diverses ens vàrem conjurar per tirar endavant l’empresa. Podia haver desaparegut el Diari de Barcelona, el cafè-concert El Molino o els històrics magatzems Can Jorba, però no podia pas esllanguir-se l’Ateneu Barcelonès. Era un símbol massa important. L’entitat que havia presidit Àngel Guimerà, que havia acollit Josep Pla, Salvador Dalí i Federico García Lorca, i que havia escoltat Albert Einstein, Igor Stravinsky i Rubén Dario, s’havia de rescatar de la somnolència.

És opinió instal·lada que Oriol Bohigas va fer la inflexió. La Junta d’Heribert Barrera, amb una gran prudència en la gestió econòmica, però, li va començar a donar el tomb. Comptant amb equips capaços a la junta i amb aliances institucionals noves, es van posar les bases del rellançament. Es van tirar endavant les obres que van fer viable i operatiu el Palau Savassona. Es va rehabilitar i informatitzar la biblioteca. I es va anar dotant a l’Ateneu d’una activitat cultural potent.

Més enllà de diferències menors, el compromís de principi dels noranta per “Salvar l’Ateneu” s’ha mantingut en les juntes de Jordi Sarsanedas, Oriol Bohigas, Francesc Cabana i Jordi Casassas. Aquella continuïtat que tant reclamaven els noucentistes, en un país massa donat als sobresalts, a l’Ateneu, hi ha estat. Durant vint anys, cada junta ha construït sobre la feina de l’anterior i no s’ha dedicat a desfer l’obra dels seus predecessors.

L’actual president i candidat, en Jordi Casassas, afirma que cada junta ha de ser la baula d’una cadena, que ve des de l’any 1860 i que va cap al futur. Les baules dels darrers vint anys han estat bones i el resultat és ben visible. L’Ateneu és més actiu que mai. Hi ha multitud d’actes i una trentena de tertúlies amb funcionament regular, quelcom que no passava ni en els anys de la República! L’Escola d’Escriptura que un dia en Joan Rendé ens va presentar a la Junta, avui, és un èxit. Si abans l’Ateneu era incapaç de suscitar una sola ratlla en els diaris i d’aparèixer en una televisió, avui, té una presència mediàtica considerable. Les eleccions a la junta, que eren irrellevants, ara, són notícia.

Però, i ara, què?

Les eleccions a Junta arriben mesos –potser setmanes– abans de la convocatòria d’un referèndum crucial. Els que ens alineem darrera d’en Jordi Casassas en la candidatura Ateneu@elteu pensem que l’Ateneu és clau en el futur immediat, sigui quin sigui el paisatge de després. En tractar-se d’una de les institucions culturals més importants de la societat civil catalana, la nostra entitat ha de ser un cor que permanentment bombegi iniciatives al sistema cultural del país.

La nostra entitat ha de ser un cor que permanentment bombegi iniciatives al sistema cultural del país

L’Ateneu ha de ser referent cultural dels Països Catalans. Tot allò rellevant que passi a la nostra àrea lingüística ha de trobar una plataforma al Carrer Canuda. Al mateix temps, l’Ateneu ha de ser tribuna obligada per a tothom que sigui referent de la cultura global.

Al costat d’una gran ambició cultural, l’Ateneu ha d’estar molt ben gestionat. A la junta hi ha d’haver, juntament a l’autoritat acadèmica i cultural, persones amb una gran capacitat de gestió. En el seu moment, Valentí Almirall, un home d’idees, va presidir l’Ateneu. El secretari va ser, però, Enric Prat de la Riba, segurament, el millor gestor polític que ha tingut mai el país. Aquest sincretisme teòric-pràctic creiem que hi ha de ser sempre a l’Ateneu. A candidatura d’en Jordi Casassas hi és.

L’Ateneu té sobre la taula el projecte Horitzó 2020. És un projecte que, amb una ampliació d’espai considerable, recuperant molts metres quadrats per la biblioteca, adquirint una finca adjacent, ha de permetre a l’Ateneu dotar-se de l’espai físic que necessita per ser una entitat potent del segle XXI. Aquesta operació reclama, més que mai, gent amb la capacitat de gestió esmentada i molt de rigor. I també molta capacitat d’interlocució amb les diferents administracions, entitats financeres o patrocinadors.

Els que anem a la candidatura de Casassas hem de dir també que tenim un programa d’esperit ‘foixà’. No només volem ser la baula d’una història. Som gent que ens exalta el nou, però també estem enamorats del vell. Així, estarem amatents al nou talent, però alhora voldrem ser una plataforma per als nostres valors més consolidats. Som l’Ateneu del wifi a les sales i de l’streaming, però el que manté les tertúlies com les d’abans.

Volem també que l’Ateneu sigui un espai intergeneracional. Els socis joves han de trobar el seu lloc i els més grans han de sentir-se ben acollits. I encara més, creiem que més enllà de conviure-hi, les diferents generacions s’han d’interrelacionar. L’Ateneu és un espai que contribueix a donar una dimensió humana a Barcelona.

I, finalment, volem que l’Ateneu sigui un espai obert, on imperi el respecte per tothom.

Carles Llorens

Candidat a vice-president econòmic

Candidatura Ateneu@elteu

 

 

 

 

 

¡Atención a Kenia!

kisumu3

Carles Llorens

Secretario general ORU

Fuimos a Kisumu, una población keniana a las orillas del Lago Victoria, con mucho interés por conocer el proceso de descentralización política que se está dando en aquel país. De ninguna manera podíamos sospechar, sin embargo, la dimensión política de lo que ahí nos íbamos a encontrar. El Consejo de Gobernadores de Kenia estuvo presente en nuestra Asamblea de Cartagena de Indias del pasado septiembre, momento en el que formalizaron su adhesión a ORU. Nuestro viaje a Kisumu respondía, pues, a la voluntad de aceptar su amable invitación para participar en lo que es su más importante evento anual, la Devolution Conference.

La primera sorpresa fue comprobar la dimensión de la Segunda Devolution Conference. No era la típica conferencia en la que participan los gobernadores y un par de centenares de especialistas y actores políticos, que solemos encontrarnos en tantas geografías. En Kisumu, en un evento extraordinariamente bien organizado, había más de 5000 personas debatiendo sobre el proceso de construcción de un estado descentralizado. “Todos los actores de la descentralización” se dijo.

Y tan remarcable como las cifras de participantes, la calidad del ejercicio: un ejemplo de debate democrático, en el que no se ahorraron críticas ni al gobierno, ni a los gobernadores. Y, así, el muy buen tono, no eludió que se refirieran algunos casos de corrupción, que se echara en cara de los 47 gobernadores la falta de mujeres en los órganos directivos, hasta incumplir el mandato constitucional, y que se plantearan todas las reivindicaciones, como la de que los gobernadores de los condados asuman competencias en el ámbito de seguridad. Vimos críticas muy duras al gobierno y a algún gobernador realmente en apuros frente a las críticas de la platea, un ejercicio de libertad poco habitual en otros países africanos.

Más sorprendente que cómo se debatía en Kisumu, era sobre qué se debatía en Kisumu: probablemente, el mayor proceso de descentralización político del mundo; seguro, el mayor proyecto de descentralización en marcha de África. A partir de la Constitución de 2010 y más concretamente desde las elecciones de 2013, en solamente dos años, se ha operado una inmensa transferencia de competencias y de recursos del estado nacional a los 47 condados kenianos. Y en ORU, nadie nos había advertido, ni nosotros habíamos sido capaces de ver, la dimensión de este colosal proceso.

Se había transferido la salud en su conjunto, excepto algunos macro hospitales que continuaban siendo gestionados desde Nairobi. Se había transferido la construcción de carreteras e infraestructuras. Los contados tenían notables competencias en desarrollo agrícola y económico. En educación se había empezado a gestionar la educación primaria, con voluntad de ir avanzando hacia otros niveles. Si en el 2014 el 32 % del presupuesto nacional era destinado a los condados, en el 2015 se ha destinado el 43 %. Todo lo cual augura una profunda transformación del territorio y de sus áreas rurales.

Frente a la voluntad recentralizadora de tantos gobiernos nacionales, en Kenia tanto o más que los gobernadores, el gobierno nacional apuesta por la Devolution. Y fue digno de subrayar que, en Kisumu, los discursos del presidente Uhuru Kenyatta parecían competir con el líder de la oposición, Raila Odinga, sobre quien era más favorable a la transferencia de competencias a los condados.

Y es que, en Kenia, a diferencia de otros lares, parece que todo el mundo tiene claro que el desarrollo va ligado a la descentralización, al equilibrio territorial y al desenvolvimiento del mundo rural y de la agricultura. Y debe ser por eso que, frente procesos descentralizadores titubeantes como el marroquí o erráticos como el senegalés, hoy por hoy, en Kenia todo el mundo está de acuerdo en que se tiene que poner gas a fondo al proceso de dar poder al territorio.

Para ORU, seguro, Kenia va a ser referente y laboratorio. Deberemos estar muy atentos al macro-experimento que se está desarrollando en los 47 condados kenianos y, así, como dijimos a los gobernadores kenianos, estamos a su disposición para todo. Su batalla, al fin y al cabo, es la nuestra

ciudades2

What struck me most during the debate on Habitat III organised by UCLG in Porto Alegre to which we had been invited, was the message conveyed by São Paulo’s deputy mayor, Nadia Campeão. With great conviction she explained that in this metropolis with over 11 million inhabitants, the municipality is making great efforts to fight poverty and ensure the sustainability of the city. At one point in her speech, she assured that they managed to reduce commuting time in the city by 4 hours a week. When she finished her speech, I couldn’t help but to ask her how many hours a day people in São Paolo spend commuting. Four hours a day!

A quick tour in Google confirmed what I suspected: this Brazilian city is not alone. In Bogotá people can waste many ours going to work. Also in New York. It seems that México DF wears that Crown and the government states that commuting time represents 1.9 percent of annual GDP. Traffic jams in the African cities are also well-known, not to mention Paris, Rome, Brussels… And, at this point, I think we must start assessing whether cities have sustainability and poverty problems or cities actually cause sustainability and poverty problems, as I said to the deputy mayor.

The immense efforts carried out by so many men and women from the municipal world will never get a fair reward. Cycling and public transport will be promoted. If resources are available, comprehensive action to regenerate spaces will be taken. Parks will be created and trees will be planted. These endless cities will never be sustainable, despite strenuous efforts in education, health and social policies. Poverty cannot be eradicated if thousands of people live in crowded slums.

Am I saying that this effort is wasted? No. What I am saying is that, beyond facing the problem because it is under our nose, we must make a wider reflection. In the aforementioned debate, several speakers said that in Latin America 80% of the population was already living in the urban world. What will the percentage be in 2050? 90%? This percentage is mentioned as simple data lacking interest… In my opinion, however, this percentage is a disaster of colossal dimensions, in terms of security, mobility, health and many other aspects.

In the face of this, I am sure that future generations will consider leaving the cities to go back to rural areas. On a massive scale. Not because of their naturalistic idealism, but because they will not be able to bear wasting 4 hours a day commuting. Who is going to go back to the countryside? If cities become unliveable spaces, rich people will be the first ones to move out. While, in the best-case scenario, the politicians governing the cities will fight a ceaseless battle to improve people’s living conditions. In the worst-case scenario, cities will be managed by corrupt politicians drifting rudderless in a sea of conflicts and insecurity.

An apocalyptic scenario? Maybe, but highly likely. How do we prevent it from happening? All efforts carried out in the urban areas by all Nadias Campeão in the world is imperative. But it must come with a more global vision. Urban growth must be stopped. Today’s limits can’t be extended. Not even one inch of territory should be urbanised! The main goal at all political levels should be to stop rural exodus and to keep people in their homeland.

Cities must come out of their isolation. They must become aware that they are part of a territory that provides them with water, food and identity. Territorial balance must be a common goal. Large cities must be complemented by medium cities and villages. And that can only be achieved with high quality infrastructures and services in the entire territory. The greatest danger is cities absorbing all resources, because that will only fuel the problem. In order to improve cities, resources and efforts must be devoted to the territory’s development.

It would be appropriate to start planning pilot projects to facilitate the return of the population to the rural areas. If peace comes to Colombia, the return of the displaced people to their homeland would be a project worthy of the support from the entire international community. I am sure that those in Bogotá who waste hours every day to go to work will appreciate it.

Carles Llorens

Cau un segon mur de Berlín?, 16 de febrer de 2011 (Avui)

Necesitamos una buena relación, Gener de 2011 (Revista Kántara)

Què va passar a Al-Aaiun?, 4 de gener de 2011 (Diari Ara)

Nova etapa, noves energies en joc, 27 de desembre de 2010 (e-notícies)

Una Convergència molt oberta, 14 de novembre de 2010 (e-notícies)

La misogínia no cap en la societat oberta, 8 de novembre de 2010 (Diari de Girona)

Per què BCN té tants dies de fúria?, 8 d’octubre de 2010 (e-notícies)

El moment més difícil de la nostra història, 14 de juliol de 2010 (e-notícies)

Els jocs de mans de Sarkozy a Zapatero, 9 de juny de 2010 (e-notícies)

Santa Caterina, oportunitat per conjurar la burocràcia, 10 de maig de 2010 (Diari de Girona)

Mas guanyar a les llibreries, 7 de maig de 2010 (e-notícies)

Catalunya, invisible i inaudible, 31 de març de 2010 (e-notícies)

Els negres, a l’avantguarda de la dissidència cubana, 9 de març de 2010 (diari AVUI)

Campanades a mort per Orlando Zapata, 1 de març de 2010 (e-notícies)

Carod al Senegal, 22 de gener de 2010 (e-notícies)

Les pèrdues d’aena i els beneficis de l’aeroport de Girona, 14 de gener de 2010 (Diari de Girona)

Això ha de madurar, 16 de desembre de 2009 (e-noticies)

A Chacon l’han d’expulsar de la casa!, 13 de novembre de 2009 (e-noticies)

Pujol es mira l’enciclopèdia!, 14 d’octubre de 2009 (e-noticies)

Obama a Ghana, Moratinos a Guinea, 17 de juliol de 2009 (e-noticies)

A Hondures hi ha hagut com un cop d’Estat?, 13 de juliol de 2009 (Diari de Girona)

Ahmadinejad, Le Pen, i Ciutadans tocats!, 15 de juny de 2009 (e-noticies)

Campanya en roig i negre, 29 de maig de 2009 (El Punt)

Sacs d’arròs, 20 de maig de 2009 (Diari de Girona)

La tómbola Zapatero: ordinadors, postgraus, píndoles…, 13 de maig de 2009 (e-notícies)

Les conseqüències ideològiques de la reunió del G-20 a Londres, 6 d’abril de 2009 (e-notícies)

Convergència i el sobiranisme, 16 de març de 2009 (El Bloc Gran del Sobiranisme)

El mèrit de Savater i Vidal Quadras, 6 de març de 2009 (e-notícies)

Jordi Miralles i Fabrio Prieto, 4 de febrer de 2009 (e-notícies)

Obama ha d’aixecar l’embarg a Cuba, 24 de gener de 2009 (VilaWeb-El Punt)

Obama debe levantar el embargo a Cuba, 24 de gener de 2009 (versió en castellà)

MPSC? Diguem-ne PSOE de Catalunya, 31 de desembre de 2008 (e-notícies)

Decisions ‘imbècils’, segons Obiols, 27 de novembre de 2008

Montilla, el flabiol sonant, 27 de novembre de 2008 (e-notícies)

Encara el ‘Dilema de Madí’, 26 d’octubre de 2008 (e-notícies)

Flors als peus de Zapatero?, 29 de setembre de 2008 (e-notícies)

Militància lingüística, 13 de setembre de 2008 (Diari de Girona)

Solves, problema de la tardor, 1 de setembre de 2008 (e-notícies)

Per què anem al Senegal, 30 de juliol de 2008 (e-notícies)

Eliancito i Rolandito, 12 de juliol de 2008 (Diario de Girona)

Rajoy i els nacionalismes, 23 de juny de 2008 (e-notícies)

Ferran, propostes a la basca, 2 de juny de 2008

Obiang es burla de la diplomàcia espanyola, 9 de maig de 2008

Benvinguit, Àngel!, 21d’abril de 2008

Barcelona ja no és el referent Mediterrani, 9 d’abril de 2008

Una altra cultura de l’aigua…, 2 d’abril de 2008 (e-notícies)

Por Cuba, ¡libertad y amnistía!, 20 de març de 2008 (El Periódico)

Deixem-nos de punyetes!, 6 de març de 2008 (Diari de Girona)

Presó a Nueva Gerona, 18 de març de 2008 (El Punt digital)

Els guanyadors, els perdedors i els decisius, 10 de març de 2008 (e-notícies)

Català sempre!, 1 de febrer de 2008

El viatge bolivià de la diputada, 31 de gener de 2008 (Diari de Girona)

Blair deixa estabornit el socialisme, 14 de gener de 2008 (e-notícies)

Una autonomia com la catalana a Bolivia? 12 de gener de 2008 (Diari de Girona)

‘La crosta’ d’en Joan Ferran, 5 de desembre de 2007 (e-notícies)

Kosova no pot esperar més!, 21 de novembre de 2007

Hugo Chavez, el rei i el tripartit, 12 de novembre de 2007

Zapatero a Bellvitge/ Sarkozy al Marroc, 31 d’octubre de 2007

L’esquerra de Veneçuela i la nostra esquerra, 11 d’octubre de 2007

Marroc, el millor resultat possible, 17 de setembre de 2007

Veranus horribilis, 3 de setembre de 2007

L’agenda política no és post-nacional, 3 de juliol de 2007

Zapatero a Brussel·les, 3 de juliol de 2007

La política exterior de Catalunya, de moment, no rutlla, 14 de juny de 2007

Sarkozy i la droga, 19 d’abril de 2007

Al 50è Aniversari del Tractat de Roma, europeistes!, molt europeistes!, 29 de març de 2007

La Diputació de Catalunya ha anat a Brussel·les, 8 de febrer de 2007

Oficines de la Generalitat i casals catalans, 3 de gener de 2007

Dispersió de la política exterior, 4 de desembre de 2006

Sverige Kan, 18 de setembre de 2006

Orient Mitjà, l’hora de filar prim, 21 de juliol de 2006

L’Estatut de Còrsega… i el nostre, 12 de maig de 2006

Quina política exterior, 24 d’abril de 2006

El nostre món és el món, 29 de març de 2006

30è Aniversari del ELDR Party, 27 de març de 2006

El futur democràtic de Guinea Equatorial, 27 de març de 2006

Parlar en català a un consell de ministres de la UE i ser present a la UNESCO, 7 de març de 2006

No fem caricatures de Mahoma! , 22 de febrer de 2006

Ceuta, Melilla i l’Espanya plural, 31 de gener de 2006

L’acord Mas-Zapatero ens dóna prestigi internacional, 23 de gener de 2006

La imatge dels Estats Units, 17 de gener de 2006

Més enllà del jersei d’Evo Morales, 9 de gener de 2006

Vint anys a Europa, 3 de gener de 2006

Balanç del 2005, 27 de desembre de 2005

Acord a l’Organització Mundial del Comerç, 19 de desembre de 2005

El pressupost de la Unió Europea, 12 de desembre de 2005

Balanç de la Cimera euromediterrània, 29 de novembre de 2005

El prestigi d’Espanya, 22 de novembre de 2005

Conclusions sobre la Jornada Mediterrànea, 14 de novembre de 2005

Trobada catalana a Buenos Aires, 3 de novembre de 2005

Ayaa Hirsi Ali, 25 d’octubre de 2005

La importància del creixement econòmic a Sud-Amèrica, 17 d’octubre de 2005.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s