Discurs inauguració

2n FÒRUM REGIONAL DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC LOCAL PER A AMÈRICA LLATINA I CARIB.

Tiquipaya. Cochabamba 27 de juny de 2017

Senyor alcalde, senyor governador, senyores i senyors,

És de rigor agraïr al president Evo Morales que ens hagi acollit a Bolívia, però no és enys obligatori nostre agraïment al viceministre i amic Hugo Siles. No ja per haver organitzat aquest fòrum, sinó per la seva complicitat i pel seu treball en favor de la descentralització, de la implementació de autonomies, per ser, en definitiva, un gran aliat del regionalisme.

Com ORU Fogar, l’Organització de a Regions Unides, l’organització global dels governs intermedis del món, hem d’aprofitar la formalitat d’aquesta inauguració per reconèixer a Bolívia, avui, com a país de referència quan es parla de processos de descentralització. Mentre altres, controlats per les forces del passat, aprofitaven la crisi per recentralitzar, Bolívia va aprovar una constitució plurinacional, va reconèixer l’oficialitat de les llengües indígenes, va donar vida als departaments, va canalitzar institucionalment la tensió amb els departaments orientals, va impulsar les autonomies indígenes originàries camperoles (una referència en el tractament del tema indígena) i acaba ara d’implementar l’Autonomia Regional del Chaco tarijeño.

¿Que més es pot demanar? Sí, es pot demanar més. Volem demanar-li més, president. Volem demanar-li que Bolívia continuï sent líder de descentralització, de reconeixement de la diversitat i peculiarment de la diversitat indígena. Volem demanar-li, president, que davant d’alguns països llatinoamericans on els departaments, prefectures, governacions, províncies, són closques buides on un governador gesticula políticament, però manegen només elements residuals, que Bolívia ompli de contingut aquesta estructura institucional que heu articulat. Que els departaments comptin amb competències sustancianales, que hi hagi pressupostos suficients per departaments i autonomies. Una nova governança, amb governs de dimensió humana forts, és possible. Una nova manera de governar és necessària. Bolívia pot ser líder i estar a l’avantguarda.

Més enllà d’aplaudir i animar a Bolívia a prosseguir el camí, ORU Fogar arribem a Cochabamba amb un missatge molt específic. Aquest és un moment molt particular en el
debat de l’agenda global. Amb l’aprovació dels ODS de fons, després de reunions important sobre el canvi climàtic com la COP21 de París o la COP22 de Marràqueix, amb la recent i exitosa reunió a Habitat III de Quito, amb un gran debat sobre les ciutats i que va aprovar la Nova Agenda Urbana … creiem que hem oblidat un tema.

Quan en 2015 a Nova York es van avaluar els resultats dels Objectius del Mil·lenni després de 15 anys de treball, es va veure que tots els països havien millorat en gairebé tots els objectius, no ho desitjat, però s’havia millorat en salut, en educació, en educació de les nenes … En un sol tema de 2000 a 2015 no hi havíem progressat res, sinó que havíem empitjorat notablement. L’èxode rural. El món rural dels cinc continents continuava sent incapaç de retenir la població, que continuava emigrant cap a unes ciutats que no eren ja una meca de progrés, sinó uns barris on es consagrava la pobresa, la inseguretat i la marginació.

ORU Fogar vol posar el focus en aquest punt. Volem parlar, de nou, a Cochabamba i en Cap Verd, de Desenvolupament Rural. Esperem que algú recollia el guant. Esperem debatre com aturar aquesta emigració, veure bones pràctiques en aquest sentit.

Vam estar a Sevilla, a Foz d’Iguazú, a Torí, avui aquest fòrum es per a Cochabamba. Estic segur que serà tan útil com els anteriors. ORU Fogar, representant les regions, en tot cas, estem molt satisfets de ser aquí.

IMG-20170628-WA0004

IMG-20170628-WA0007IMG-20170628-WA0012IMG-20170628-WA0002IMG-20170628-WA0000

Anuncis

Presentació candidatura Ateneu@elteu

Ateneu Barcelonès, 2 de març de 2016

Carles Llorens, candidat a vice-president segon.

 

President, senyores, senyors,

M’haguera agradat més estar en el lloc de la Gemma Calvet i ser candidat a vicepresident primer, responsable de cultura. La vicepresidència primera és molt més agraïda que la segona. Deixant de banda gustos, tinc consciència molt clara, però, que la responsabilitat econòmica és tant important, o més, que la cultural. El maneig del pressupost, el bon maneig, és quelcom estratègic. L’Ateneu brillarà per la seva activitat cultural. Per brillar, però, cal que compti amb una base econòmica molt sòlida. Durant tots aquests anys de crisi, i ja són molts, ha navegat sense problemes. Ara ha de continuar navegant.

En Ramon Mir parlava del Palau Savassona i de la seva feina com a conservador durant aquests anys. El que deia de l’edifici és aplicable quasi fil per randa a les finances de la casa, una metàfora molt idònia. L’edifici, històric, catalogat, està bé, és perfectament operatiu, però és fràgil i requereix una cura constant. Els nostres comptes han superat aquests anys de crisi amb un notable. El nostre equilibri pressupostari, però, també pot ser fràgil i, en tots els casos, reclama una gran atenció.

Com volem gestionar aquests propers anys? Amb quins criteris?

 

1.- Un gran equip

El primer que cal dir és que comptem amb un bon equip econòmic. En el seu moment Valentí Almirall va ser president  i Enric Prat de la Riba, secretari. Un bon equilibri entre un home d’idees i un home de gestió. A la candidatura d’en Casassas aquest equilibri acadèmic-idees-gestió el tenim. Tenim gent que “sap de números”:

ENRIC CIRICI. Ha estat gestor d’empreses culturals no fàcils com l’Avui, la Llibreria Ona o Edigsa. Ha estat el màxim responsable econòmic de la junta sortint i pot presentar un balanç excel·lent.

JOAN JOSEP GONZÁLEZ. És el nostre candidat a Tresorer-comptable. És censor jurat de comptes i assessor d’empreses. Durant 4 anys va ser administrador general del F.C.Barcelona.

MIQUEL ÁNGEL BARRABIA. Economista. Responsables de control financer de diferents ajuntaments i empreses públiques. Va estar a les juntes d’Oriol Bohigas i Francesc Cabana.

 

2.- Pressupostos equilibrats

L’Ateneu ha de ser sostenible econòmicament. El primer objectiu és tancar els exercicis amb uns pressupostos equilibrats. No podem fer dèficit. Durant els darrers anys s’ha aconseguit amb un seguiment mensual i hem de seguir així. Mirant el tancament de pressupost del 2015 es pot comprovar que totes les partides han tancat amb un petit o gran superàvit. Em consta que el 2016 ha anat en la mateixa línia. És imperatiu seguir així. El 2017 l’hem de seguir així.

Per dues raons: perquè és prudent fer-ho així en temps de crisi i també perquè en depèn el nostre finançament bancari. El crèdit subscrit amb la Caixa el 2011, la mateixa Caixa el va amortitzant amb aportacions anuals, a condició de tenir equilibrat el pressupost.

El nostre equilibri pressupostari ens fa fiables, també, de cara al futur. Com sabeu tenim al davant el projecte Horitzó 2020 i, per tirar-lo endavant, necessitarem suports de tota mena, però, d’això, ja en parlarem més endavant.

 

3.- Volem continuar avançant el retorn del deute històric.

Més enllà de les aportacions de la Caixa, el propi Ateneu ha pogut anar amortitzant aquell crèdit de 1.200.000 euros, que va servir per fer les obres.  Amb les amortitzacions de la Caixa el podríem tancar el 2021. Amb les aportacions Ateneu el volem tancar abans. Hem d’avançar el retorn del deute! Quants menys interessos haguem de pagar, més diners tindrem per activitats.

 

4.-  Ingressos propis han de finançar l’activitat habitual, les inversions s’ha de finançar amb ingressos extres (subvencions i patrocinis).

El 75% del pressupost de l’Ateneu ve de les quotes (65%) i de serveis i lloguers. El 13% són subvencions i el 12 % patrocinis. Són uns percentatges equilibrats. Hem de procurar mantenir-los.

Els ingressos propis (quotes, serveis i lloguers) són els que ens han de garantir, arribin o no subvencions o patrocinis, que obrim i tanquem la persiana cada dia, i que ho fem en condicions. Els podem augmentar? No augmentarem les quotes, però sí que podem treballar per augmentar el nombre de socis i tenir més ingressos en aquest sentit. En tot cas, que en aquest moment, amb la crisi, l’Ateneu estigui per sobre del 4.000 socis és un èxit. Que durant el mandat de Casassas se n’hagin fet 700 és un èxit superlatiu.

Entenem que en aquesta ciutat tan activa i tal i com s’ha situat l’Ateneu podem millorar la situació dels lloguers, donant espai a empreses i entitats, que puguin utilitzar les nostres sales matins i tardes, sense interferir l’activitat habitual.

Entenem també que cal mantenir la millor relació amb les institucions per continuar gaudint de les ajudes públiques que hem anat contant, molt conscients de les dificultats que les institucions publiques passen.

Hem estat, però, molt amatents a tot el debat del mecenatge i hem de continuar estant. Podem treballar el patrocini, estant molt atents als sectors econòmics emergents de la societat catalana o que passen per Barcelona.

En definitiva, el formatge dels nostres ingressos pot continuar amb els mateixos percentatges, però, hem de mirar que el formatge creixi.

 

5.- Importància de l’Escola d’Escriptura.

L’Escola és important amb molts conceptes. Per segon anys consecutiu té més de 2.000 alumnes. Ens aporta uns 170.000 euros nets en quotes. I una dinàmica de nous socis important.

 

6.- Com finançarem l’Horitzó 2020.

Primera fase: l’Espai Rogent. Recuperem més de 200 m2 per a la Biblioteca. Segona fase: adquisició de la finca adjacent per oferir més espais i serveis als socis. És el que denominem “Ateneu Horitzó 2020”, en què ja treballem.

Es tracta d’una operació econòmica perfectament assumibles per l’entitat. Comptem amb la contribució de les institucions, amb les que ja s’ha mantingut contacte i que ho veuen bé. Sabem que podem tenir patrocinis. Comptem, també, amb que en camí de tenir amortitzat el deute històric, podrem comptar amb un nou crèdit, perfectament assumible per l’entitat.

No pensem apujar les quotes per finançar l’operació i està clar, que si nosaltres guanyem les eleccions, sotmetrem aquesta operació, a l’assemblea de socis.

 

Conclusions

Gestionarem l’Ateneu amb una filosofia elemental de que 2+2=4. Sabem que, a la casa, Francesc Pujols té un cert predicament. No hi podem pas aplicar, però, allò de que “els catalans un dia ho tindrem tot pagat”.

2+2 seran quatre, però mirarem que després 4+2 arribin a 6. Posarem totes les nostres capacitats, habilitats i relacions per fer un Ateneu més fort!

IMG-20170310-WA0002

 

 

 

 

 

 

 

TORNAR A L’ATENEU

La crida de l’actual president, en Jordi Casassas, em duu, una colla d’anys després d’haver estat a la Junta, a tornar a participar en una candidatura de l’Ateneu Barcelonès. M’havia fet soci l’any 1989 per insistència de l’Àngel Teixidor, la persona que juntament amb la seva dona, la Paquita, regentava el bar i el restaurant. Als noranta, vaig estar en dues juntes del president Heribert Barrera i a la d’en Jordi Sarsanedas.

img-20170215-wa0014

 

Aquell Ateneu era molt diferent del d’avui. L’edifici, per començar, era un autèntic maldecap. No compliem normatives i recordo amb horror, per exemple, les innundacions que hi havia en alguna planta quan plovia. Va caldre trobar els diners per fer les obres i, tant o més important que això, comptar -a la Junta- amb la gent adequada per tirar-les endavant. L’estat de la biblioteca estava en consonància amb l’edifici. L’equip humà era excel.lent, però, ningú no havia plantejat la necessitat d’una catalogació informàtica. Com a bibliotecari de la Junta em va correspondre iniciar el treball. Recordo els ordinadors que vàrem posar a la biblioteca, de cara els socis. S’havien d’introduir unes monedes per poder accedir a Internet. La veritat és que no van tenir gaire èxit!

 

Aquell Ateneu era l’Ateneu del “sempre” i del “mai”. “Això, sempre, s’ha fet aixi!”, et deien. O: “Això, mai, ho hem fet!”, et repetien. I havies de replicar que, amb el sempre i el mai, anàvem perdent socis i no érem capaços d’adequar l’Ateneu a una societat canviant. A la primera Junta del president Barrera, un servidor tenia uns trenta anys per sota de la mitjana d’edat. Allà vaig ser, en un cert sentit, l’agitador. Vàrem aconseguir, amb un respecte molt gran per tothom, una dinàmica de treball interessant. Vist amb perspectiva, el president Barrera, amb la seva conservadora prudència, té el mèrit d’haver permès que l’entitat fos viable, en un moment, que no era gens evident que ho fos. Jordi Sarsanedas va tenir la visió de fer un equip de molt de pes cultural, però també de gestors eficients, tal i com reclamava el moment. Persones com l’Eduard Moreno, com a vicepresident, van fer una gran feina per mantenir l’activitat cultural. Vàrem ser, en tot cas, la Junta què va acollir l’Escola d’Escriptura.

pro1

 

No era gens fàcil, en aquell moment, tirar endavant l’Ateneu. Crec, però, que li vàrem començar a donar el tomb. L’entitat, després, ha comptat amb grans juntes, encapçalades per Oriol Bohigues i en Francesc Cabanes, que han fet una molt bona feina. Avui, l’Ateneu és un espai obert a la ciutat i al país, modern, amb molta activitat i  dinamisme. Molt lluny, tot, d’aquell Ateneu dels anys noranta!

 

Vaig a la candidatura d’en Jordi Casassas perquè entenc que la Junta que ha presidit ha prosseguit aquella bona feina. Que en temps de crisi, hagi augmentat el nombre de socis és un bon termòmetre que les coses s’han fet bé! Constato, en tant que candidat a vicepresident econòmic, la nostra bona salut econòmica. Em sembla un altre mèrit notable en aquests temps tan crítics per a tantes entitats; un merit que té molt a veure amb la gestió del nostre company l’Enric Cirici. Juntament amb això també s’ha dinamitzat l’activitat cultural, s’ha augmentat la transparència de la gestió i la participació, s’han buscat complicitats amb altres institucions o entitats com el Liceu, el Teatre Nacional o altres ateneus.

 

A la nostra candidatura hi ha socis que han estat a totes les juntes, des de la d’en Jordi Maragall, fins a l’actual. Això, crec, que ens acredita per continuar la feina. Tenim experiència en dirigir i impulsar l’Ateneu. Hem acumulat, però, moltes noves energies  per empènyer l’Ateneu cap al futur. La incorporació de la Gemma Calvet, en tant que candidata a vicepresidenta cultural, em sembla personifica molt bé aquest impuls renovat.

pro2

 

Què puc aportar jo a aquesta nova etapa? Ja no sóc aquell jove que, a la Junta dels anys noranta, era qui parlava de la necessitat d’informatitzar la biblioteca i de comptar amb un web de l’Ateneu. Ara, amb una cinquantena d’anys, el que em sembla que puc aportar, per trajectòria professional, és alguns contactes interessants tant de ciutat, com de país.

 

Hi ha una altra feina que, crec, puc fer. El millor Ateneu era aquell que donava la veu a en Guimerà, a en Dalí, a en Pla i en Xènius, que permetia les reunions fundacionals d’ERC, però que convidava a Albert Einstein, a Ruben Darío o Igor Stravinski i acollia a en Federico Garcia Lorca. Crec què per l’Ateneu han de tornar a passar les grans figures de la cultura global. Acostumat a moure’m per diferents continents, m’atreveixo a pensar que puc fer alguna aportació en aquest sentit.

 

Oberts al món, però, al mateix temps amb un mandat molt clar respecte al nostre entorn. L’Ateneu del segle XXI també ha de ser una plataforma per fer visible l’immens talent cultural català.

 

Més enllà d’aportacions concretes, alguns, tenim per a l’Ateneu una estima que, ben bé no sabem explicar. A la Biblioteca, al Jardí, abans i després de la rehabilitació, hi hem viscut moments plaents. Sempre ens hi hem sentit a gust. Estimem l’Ateneu com estimem alguns paisatges i espais de la nostra infantesa. Una estima una mica irracional, com totes les estimes. Així doncs, quan se’ns crida, no podem sinó posar el nostre granet de sorra al servei de l’entitat.

0001-1

 

Carles Llorens

 

 

 

http://ateneu.elteu.cat/

Amb el primer ministre d’Holanda i l’alcalde de Guayaquil

En els darrers mesos d’aquest 2016, tan complicat a nivell internacional, he tingut l’oportunitat de tenir molt diversos contactes, malgrat estar deslligat de tota responsabilitat institucional o de partit. He tingut l’oportunitat de participar en diferents reunions dels meus amics liberals i de coincidir, entre d’altres, amb personalitat com el primer ministre holandès, Mark Rutte. Li hem escoltat, des de la militància europeista, un discurs molt crític amb Europa. Li desitgem molta sort a les eleccions d’aquest 2017. No ho te fàcil, però, estic convençut que ell, el VVD i el D66 seran factors d’estabilitat al seu país i, de retruc, a Europa.

 

Ben lluny d’Holanda, he tingut l’oportunitat d’acompanyar al secretari d’Exteriors de la Generalitat, Jordi Soler, en una visita als catalans de Guayaquil, Equador. Una visita amb molt rerefons històric. Hem estat al Casal de Guayaquil i ens hem vist amb els empresaris d’origen català de la ciutat. Hem tingut, per altra banda, l’oportunitat d’entrevistar-nos amb l’alcalde, Jaime Nebot, una personalitat política major a la vida equatoriana, un animal polític en el millor sentit de la paraula. Nét d’un altre Jaime Nebot nascut a Porrera, l’actual alcalde segueix la politica catalana i espanyola amb tota atenció.

 

img_4885

img_4876         img_5435

 

El no ha guanyat, però, el procés de pau a Colòmbia és irreversible.

Intuïem que el no era fort, i jo ahir vaig fer un Tweet alertant d’un vot del malestar que podia actuar, com va fer-ho a Anglaterra, amb el Brexit. Però ens ha deixat estupefactes quan, en el recompte, el no ha passat al sí. Finalment, el no ha guanyat al sí pel 50,22 % contra el 49,77.

Com s’ha arribat aquí? El malestar general que troba sortida en aquesta mena de convocatòries a les urnes, em sembla, és el primer factor. Després hi ha el discurs d’Uribe, assenyalant cessions, al seu paper, excessives a les FARC que, pel votat, molta gent comparteix. Però també el discurs de les esglèsies, catòlica i protestant, que han defensat obertament el no, sense que les paraules del Papa, a darrera hora, hi tinguéssis cap influència.

Uribe ha guanyat per poc i Santos, la carrera del qual queda totalment tocada, ha perdut per poc. Qui ha perdut per molt són, però, les FARC. Desperten un odi profund. El 50,22 % en contra  i el 49,77 a favor han votat contra ells. S’ha rebutjat les concessions que se’ls han fet. Així, les seves alegries televisades festejat la firma de l’acord, com una victòria sobre l’Estat Colombià, han fet sentit fatal a molta gent, que han acabat votant no.

Tot això podia dur a una situació de col·lapse, que bloquegés el procés i portés el país a un carreró sense sortida. Les reaccions de la nit han estat, però, prodigioses, regirant una situació negativa, en una oportunitat. El primer a reaccionar en positiu ha estat la campanya del no, comandada per l’uribisme. Francisco Santos, número dos d’Uribe, ha sortit primer que ningú dient que el procés de pau seguia i que només s’havien de modificar alguns punts de l’acord.

El president Santos, després de reconèixer la victòria del no, ha dit que convocarà els seus partidaris per veure quin camí s’havia de seguir. Ha explicat que l’alto el foc continuava vigent i que estava compromès a seguir buscant la pau. Fins el líder de les FARC, Timochenko, ha tingut una reacció positiva, dient que lamentava el resultat del plebiscit, però que estaven compromesos a seguir buscant la pau.

Tot plegat, doncs, un exercici de maduresa increïble per part de totes les parts i, a la fi, també, un saludable exercici democràtic.

img-20161003-wa0000

El president Juan Manuel Santos.

img-20161003-wa0001

Visitant meses electorals amb Paúl Carrasco, president ORU fogar

Observadors internacionals al Plebiscit per la Pau de Colòmbia

Dissabte, 1 d’octubre, el Consell Nacional Electoral ens reuneix a tots els observadors internacionals. Un total de 200 persones que inclou personalitats notables, entre les que destaquen dos premis Nobel, Adolfo Pérez Esquivel i Rigoberta Menchu, dos expresidents, Alvaro Colom de Guatemala i Martín Torrijos de Panamà, junt a l’expresident del BID, Enrique Iglesias.

Ens expliquen con funcionarà el plebiscit i el desplegament que s’ha hagut de fer per organitzar-lo, amb un marge molt curt de temps. Votaran 34 milions de ciutadans, en 11.034 llocs de votació.

El president Santos se’ns adreça i ens insisteix molt que, malgrat tenir tots els poders constitucionals per signar aquest acord amb les FARC, sempre ha tingut clar que l’havia de refrendar el poble de Colombia. I que, demà, als centres de votació tindrà tan valor el seu vot, com el de qualsevol altre ciutadà. Afirma que demà, 2 d’octubre de 2016, serà un dia històric, per decidir el futur, i per deixar enrera el passat de la guerra.Insisteix molt en la correcció jurídica i constitucional de l’acord que, insisteix, és respectuós amb tots els tractats internacionals subscrits pel país. I subratlla molt que aquesta correcció inclou també el que han anomenat justicia transaccional. Acaba afirmant que la resolució d’aquest conflicte “el més vell i cruel” del continent, tindrà efectes molt positius per la regió.

Estic bien convençut d’aquests efectos positius a la regió. Durant anys, una part molt important del territori ha estat sense control de l’estat colombia, això ha permet el cultiu de la coca, i el seu tràfic ha tingut conseqüencies dramàtiques. I es que ha desbaratar des dels carrers de les ciutats del Estats Units, fins trastocat tota la seguretat de Mèxic, sense oblidar que ha corruput la política de tot el continent. Amb una part del cultiu sota control, les millores poden arribar a tot arreu.En sessió posterior, els negociadors Humberto de la Calle i Sergio Jaramillo ens expliquen els detalls de l’acord, forjat durant 6 mesos de negociació secreta i 4 anys de negociació pública a l’Havana. Humberto de la Calle explica que la negociació es va abordar com un tema molt pràctic. “No s’havia pas -explica- de convèrcer a l’altre de res, havíem només de veure com acabàvem el conflicte”. En extens, ens argumenta com, per abordar les causes, s’havia d’abordar el problema endèmic de recuperar el camp colombià i, aixi, l’acord conté una reforma agrària, pero també aborda la problemàtica del narcotràfic, plantejant una substitució de cultius. El negociador també dedica molta atenció a explicar com s’abordarà el tema de la justicia. Afirma que hi haurà una atmistia per tots aquells que puguin tenir delictes menors, però no serà una atministia general, perque els delictes greus -de totes les parts- seran jutjats.

Sergio Jaramillo exposa que l’acord transcendeix l’entesa amb les FARC, perque, de fons, el que planteja és expulsar la violència del sistema polític. Refereix els centenars de morts de tots els colors polítics, entre ells 542 consellers municipals, i afirma que l’acord ha de garantir que tots els que participen en la política no seran víctimes de la violència.

Escoltant als negociadors, gent d’una categoria poc habitual, t’adones que, més enllà de la retòrica que acompanya a aquesta mena de documents, l’acord és cosa molt seria. Aborda temes molt de fons i que són la raó profunda del conflicte. Hi ha alguns punts en els que cedeix a les FARC, que semblen inacceptables per una part important de l’opinió publica colombiana. Són posicions comprensibles, si tenim en compte que molta gent ha patit una cruel violencia quotidiana, durant molts anys. Si es vol la pau, però, sempre s’ha de cedir. Des d’aquest punt de vista, el president Santos té un mèrit immens. Si escoltant a De la Calle i a Jaramillo descobreixes un acord molt ben tramat, escoltant al president Santos t’adones que hi ha hagut una obertura de mires i una generositat molt important. Una obertura de mires que ja voldríem molts per d’altres latituds.

En tot cas, només una inquietut en l’ambient: que el plebiscit, enlloc de validar, o no, un acord, pugui ser l’oportunitat de una part molt important de la ciutadania per expressar el seu malestar. Esperem que al plebiscit colombià no passi el que va succeeir amb el referèndum britànic sobre el Brexit.

 

 

img_4660Amb Paúl Carrasco, president ORU Fogar, saludant a Alfolfo Perez Esquivel, Premi Nobel de la Pau 1980.

fullsizerender

Amb Humberto de la Calle, cap dels negociadors de l’acord amb les FARC.

fullsizerender-1

Amb l’ex senadora Piedad Córdoba, vella coneguda, que m’havia visitat en diverses ocasions a Barcelona. Ella fou de les primeres de parlar de pau amb les FARC, pel qual fou inhabilitada.

 

 

 

 

Les dificultats dels governs intermedis per lluitar contra el canvi climàtic

IMG-20160901-WA0000II Cimera de Canvi Climàtic de les Amèriques.

Jalisco, Mèxic 31 d’agost del 2016.

Des de la meva condició de secretari general de ORU FOGAR, d’ofici, he de felicitar a l’Estat de Jalisco i al seu governador per posar els governs intermedis-subnacionals-regionals al centre de la lluita contra el canvi climàtic. Per als que treballem amb aquests governs resulta del tot obvi que els governs intermedis som claus en aquesta guerra. Els governs centrals han de legislar i crear marcs que propiciïn les polítiques. Les competències que poden mitigar l’escalfament global són, però, bàsicament de les regions, províncies o els estats federats. La planificació territorial, la mobilitat, la creació d’infraestructures i el desenvolupament territorial són competències del govern intermedi.

Resulta reconfortant, d’altra banda, escoltar a una representi de Nacions Unides, com Patricia Espinosa, secretària executiva del Secretariat per al Canvi Climàtic, fent un reconeixement tan clar del rol dels governs intermedis. No sempre ha estat així i no sempre és així.

En aquest punt he de cridar l’atenció, però, sobre el fet que -tot i ser els més aviat posicionados- els governs intermedis no sempre disposen dels instruments necessaris. Molt sovint no tenen les competències suficients o -quan les tenen- no tenen un marc legal clar. Per posar el pitjor extrem d’Amèrica Llatina, a Xile, hi ha consells regionals elegits pels ciutadans, però amb un paper purament consultiu. Qui té el poder regional és un prefecte nomenat pel govern central.

El que més angoixa avui, de tota manera, als governs intermedis del món és la manca d’un finançament adequat de les seves competències. L’abril passat, a Rio de Janeiro, la nostra assemblea va ser un clam dels governs intermedis de totes latituds reclamant un finançament adequat.

Els governadors de Paraguai denunciaven amargament que només un 2% dels pressupostos públics estaven regionalitzats. Els colombians van explicar l’ofec financer que els suposa haver-se quedat únicament amb l’impost a les begudes alcohòliques. El governador de l’Estat de Rio, amfitrió, avui en fallida, patia en aquells dies les manifestacions dels jubilats per l’impagament de les pensions. Marroquins, senegalesos, kenyans, costaiborianos es queixaven així mateix de la insuficiència de recursos. I, què dir, d’Espanya. No és ja el clam de Catalunya denunciant el “ofec fiscal” a què està sotmesa. Avui València i Balears plantegen en termes molt similars que no tenen recursos per pagar els serveis de les competències que tenen assignades.

Aquest problema de la distribució de recursos ha estat sempre un tema de gran debat, amb freqüència de tensió, entre governs centrals i regionals. La crisi, però, ha agreujat el tema. Amb inusual frencuencia, els governs centrals han aprofitat la manca general de recursos per recentralitzar, moltes vegades competències, gairebé sempre finançament. I, en una explicació tramposa, s’han retallat recursos als governs intermedis, fossin estats federals, províncies, regions o prefectures en pro d’una major eficàcia.

Ahir mateix, a la sala dedicada a la cooperació, tothom es queixava que la cooperació internacional es movia d’estats centrals donants a estats centrals receptors, però sense cap joc dels governs intermedis.

I en aquest punt cal que ens preguntem: poden els governadors del Paraguai lluitar contra el canvi climàtic amb el 2% dels recursos del país? Que política de transport públic pot fer el govern de Rio quan no pot pagar les pensions dels jubilats? I Catalunya, per capacitats, per voluntat política, pot ser líder entre els governs intermedis en el tema del canvi climàtic, però, ¿quins recursos li podrà assignar si ha de retallar mitjans -per exemple- en els hospitals i les llista d’espera de pacients s’acumulen?

Crec que convé que, en fòrums com aquest, siguem clars. Tot el que estem explicant aquí pot quedar en belles paraules o, en el millor dels casos, en una ingènua voluntat política, si no som capaços de resoldre aquest problema que -a l’hora de la veritat- ofega als governs intermedis. I reconeguem també acabem prioritzant l’urgent, davant el importants. I, així, només es dediquen recursos a lluitar contra el canvi climàtic, quan la resta ha estat atès, per què evitar l’escalfament global, ara per ara, encara, no serveix en la majoria dels nostres països per guanyar les pròximes eleccions.

Des ORU Fogar i en la mesura de les nostres possibilitats estem ajudant als nostres membres per pal·liar aquesta situació. Hem donat suport nrg4SD i els nostres membres han signat Regions Adapt, donant-los metodologia i mitjans per gestionar les polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Donem suport també als nostres membres a formular projectes multilaterals, particularment europeus, que els permetin finançar projectes. I, ben recentment, amb R-20, tenim un acord amb la Fundació Leonardo DiCaprio que ens va a permetre finançar projectes de canvi climàtic de 10 regions membres de ORU FOGAR. Mentrestant, procurem que si la cooperació dels estats centrals no passa pel territori, la cooperació descentralitzada, la de les regions europees, si passi per les regions on és necessària.

Tot això, de totes maneres, resuta anecdòtic davant l’abisme que suposa la manca de recursos dels governs intermedis per fer front a les necessitats. I, així, hem de clamar que serà molt difícil que els Gobienos intermedis facin política de lluita contra el canvi climàtic si no compten amb recursos suficients. I mentre cada regió o agrupació nacional de regions ha de veure com es planteja aquest debat amb el seu respectiu govern central, ORU Fogar ha planejar-en tots els fòrums possibles. En aquest sentit, he de posar fi a una comanda molt concret i una persona molt concreta. Li demanem a Patricia Espinosa, com a representant de Nacions Unides, havent escoltat la seva complicitat per ens nosaltres, que inclogui en el seu discurs una menció molt concreta que faça referència -a la obvietat- que per lluitar contra el canvi climàtic els governs subnacionals necessiten un finançament suficient.

Les regions busquen respostes conjuntes al canvi climàtic

Representants de regions i ciutats de tot el món es van reunir el passat 1 i 2 de juliol a Lió, a la regió francesa membre de ORU de Rhône-Alps, per celebrar la Cimera Mundial Clima i Territoris, un dels principals trobades a nivell mundial en relació amb la lluita contra el canvi climàtic. L’objectiu principal de l’esdeveniment, un altre dels preparatoris per a la COP21 de París, va ser el d’establir els pròxims mecanismes i compromisos des d’un enfocament territorial i regional per combatre el canvi climàtic i aconseguir reduir les emissions de carboni de cara a l’any 2020.

ORU ha participat a la Cimera a través de l’organització, juntament amb la Réseau des Organisations paysannes & de Producteurs de l’Afrique de l’Ouest (ROPPA), d’un Taller d’Agricultura que va comptar amb el suport de la FAO i de la Agronomes et Vétérinaires Sans Frontières – Association de Solidarité Internationale pour les agricultures paysannes et Familiales (AVSF). L’objectiu del Taller, que va tenir lloc el 2 de juliol, era el d’arribar a un consens en l’adopció d’un pla d’actuació territorial amb propostes forts, transversals i globals per al desenvolupament rural i agrícola. Alguns dels temes de major preocupació que es van discutir van ser l’alarma creada per l’èxode rural, que està provocant un despoblament crítica de les zones rurals i una urbanització accelerada de les ciutats. “En 2050, segons les previsions, el 80% de la població viurà a les ciutats”, va expressar el secretari general de ORU, Carles Llorens, “de manera que és imprescindible treballar per frenar l’èxode i equilibrar els territoris”.

El compromís de ORU amb les decisions preses en la Cimera Mundial Clima i Territoris s’ha traduït també en la signatura de la Declaració General “Establint una acció territorial en resposta al desafiament climàtic”. Signada per 50 organitzacions en representació dels governs regionals i locals, entre les que es troba ORU i molts dels seus membres, s’ha convertit en la declaració més àmpliament recolzada presentada fins avui per actors no estatals. En el cim van participar també representants de diferents membres de ORU, com nrg4SD, el Govern de l’Estat de Rio de Janeiro, ARF, AIRF, la regió de Champagne-Ardenne i els governs de Catalunya i Euskadi. Entre les conclusions generals de l’esdeveniment es troba la necessitat de mobilitzar els actors no estatals en la presa de decisions i en la direcció de noves iniciatives en la lluita contra el canvi climàtic. L’acció local, regional i territorial és essencial per aconseguir crear escenaris possibles i reals per a l’estabilització del clima.

ORU es prepara per al Buró Montevideo 2015

La Secretaria General de ORU es va reunir el passat 8 i 9 de juny amb el Congrés d’Intendents d’Uruguai per començar els preparatius del proper buró executiu de ORU, que se celebrarà a la ciutat de Montevideo els dies 24 i 25 de setembre. Ja que l’esdeveniment serà acollit pel Congrés d’Intendents, la trobada va reunir a la sala de plens del Congrés al secretari general de la nostra organització, Carles Llorens, amb alguns dels seus membres: l’assessor polític Humberto Castro, el director de la Unitat de Relacions Internacionals i Cooperació, Jorge Machado, i el secretari de la mateixa unitat, Nicolás Canessa, juntament amb l’ambaixador Jorge Seré, que va assistir en representació del Ministeri d’Exteriors.

Un dels temes que es van discutir en la reunió va ser la proposta, per part dels amfitrions de la trobada, de celebrar un seminari paral·lel sobre experiències transfrontereres de tot el món. Sota el títol “Les polítiques transfrontereres dels governs intermedis”, tindrà lloc el 25 de setembre en el marc del Buró, i comptarà amb la participació de governadors de províncies d’Argentina, d’estats del Brasil i de departaments del Paraguai i Bolívia. A més, mostrarà altres experiències de polítiques transfrontereres com les europees, amb la presència de presidents de regions d’Europa, de dirigents de Euroregions i de la Secretaria General de l’Associació de Regions Frontereres Europees (ARFE), membre de ORU.

Per començar a perfilar el temari del seminari, la Secretaria General de ORU es va reunir també al Ministeri d’Afers Exteriors d’Uruguai amb César Ferrer, director general de l’Àrea per a Assumptes de Frontera, limítrofes i Marítims, i amb alguns dels governadors que intervindran en la trobada, com José Ivo Sartori, governador de l’Estat do Rio Grande do Sul al Brasil.

Al World Fòrum de Desenvolupament Econòmic Local

Després d’haver participat en el primer Fòrum a Sevilla i el segon en Iguazú, ORU-Fogar va participar en el III World Fòrum de Desenvolupament Econòmic Local que, a l’octubre de 2015, es celebrarà a Torí. Per preparar aquest fòrum, que habitualment ha concentrat més de 4000 persones, el secretari general de ORU-Fogar, Carles Llorens, ha participat en la reunió preparatòria que PNUD-Art ha convocat en aquesta ciutat del nord-oest italià.
L’alcalde de Torí, Piero Fassimo, ha obert la reunió explicant que volen ubicar el Fòrum en el marc de la participació de la ciutat en l’Exposició Universal 2015 de Milà, en què Torí vol inserir liderant un debat sobre l’alimentació mundial.

Giovanni Camillieri de PNUD-Art ha explicat que el III Fòrum, com els dos anteriors, vol ser un esdeveniment molt pràctic, en el qual es donin a conèixer pràctiques que afavoreixin el desenvolupament econòmic. Ha afirmat que, més enllà de diverses aproximacions polítiques i culturals, les dues anteriors experiències els van mostrar la utilitat d’intercanviar experiències de desenvolupament territorial.
Carles Llorens va mostrar la disponibilitat de la xarxa de regions de col·laborar en l’esdeveniment, amb una voluntat de defensar una aproximació territorial al desenvolupament. El secretari general ha afirmat que, en el Fòrum, van a defensar l’autonomia política de les regions, convençuts que aquesta autonomia accelera el desenvolupament.

foto                                      Carles Llorens amb l´alcalde de Torí, Piero Fassimo

foto (3)                                       Foto de la reunió preparatòria del lII Fòrum