La cooperació i les universitats catalanes donen suport a la creació d’una xarxa d’universitats africanes, a Etiòpia

“Que les universitats catalanes liderin el projecte d’una xarxa d’universitats africanes és una notícia sorprenent i remarcable”. El director general de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya, Carles Llorens, ha fet aquestes declaracions el passat 13 de juliol a Addis Abeba, la capital etíopa, en el marc d’un seminari organitzat per l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), la International Asssociation of Universities (IAU) i l’Ethiopian Institut of Architecture, Building Construction and City Development (EiABC). L’objectiu del seminari era establir un espai de coneixement entre les universitats catalanes i les africanes per tal d’establir vincles i col.laboracions futures, especialment compartint programes de doctorat. El director general ha destacat el mèrit de la feina de l’ACUP i, peculiarment, del seu director, Jaume Vilalta. A la xarxa hi participen universitats d’Etiòpia, Senegal, Camerun, Sud-Àfrica, Kènia, Ghana, Guinea… “S’ha d’aconseguir que la cooperació universitària entre Catalunya i Àfrica tingui un pes cada vegada més important i que la universitat sigui, igual que ho són les ong i les empreses, un actor de cooperació al desenvolupament dels pobles” –va dir Llorens-.

El director general va aprofitar el seu viatge a Etiòpia per visitar sobre el terreny alguns dels projectes que l’ACCD ha contribuït a finançar, com el programa sobre seguretat alimentària que la Creu Roja està implentant a les comunitats de Wollo, al nord-est del país. L’objectiu del programa és promoure la millora a l’accés dels aliments a través de la diversificació de conreus, del millor aprofitament de les fonts d’aigua, a través de la utilització de tècniques de microrreg locals amb la construcció de dics, i la millora de la qualitat del terreny a través de la reforestació. “Som conscients que això només és un gran de sorra enmig del gran problema de l’erosió que viu Etiòpia, però és el nostre gra de sorra”.

El director general, acompanyat pels cooperants d’Intermón Oxfam que treballen sobre el terreny, també va desplaçar-se fins al sud de la capital per comprovar com estava evolucionant l’establiment d’un banc d’aigua destinat a contribuir a una gestió eficient dels recursos hídrics de la zona, a millorar substancialment la quantitat d’aigua potable –i reduir el temps dedicat a la recerca d’aigua per part de les dones i les nenes- i incrementar la sensibilització en les pràctiques de la higiene en la població.

172080ETIOPIA2

Anuncis

SARAJEVO RED LINE

Haris Pasovic és un eminent director de teatre bosnià. Sota el comunisme va posar en escena Marat-Sade de Peter Weis i Ubu rei d’Alfred Jarry. Durant el setge de Sarajevo, va presentar Esperant Godot i va ser impulsor del Festival de Teatre de la ciutat. Després, ens ha explicat la història de Greta Ferusic, una bosniana que va sobreviure al camp de concentració nazi i al setge serbi de Sarajevo.
De Haris Pasovic es recordarà sempre, però, la seva perfomance Sarajevo Red Line, les files i files de cadires vermelles, fins a 11.541, que el dia 6 d’abril han ocupat tota l’avinguda Mariscal Tito. “No podem oblidar ni el que va passar, ni els absents”, ha dit i, així, en el vintè aniversari del començament del setge, ha preparat un concert per tots els que hi van morir. Cada un dels absents ha tingut una cadira i, al llarg de l’avinguda, la fila de cadires ha aparegut com un inacabable riu de sang. Al matí, la gent de Sarajevo, també els que estàvem a la ciutat amb motiu de l’aniversari, hem quedat veritablement commoguts per la imatge. La gent passejava silent i plorosa, sobretot, quan arribaven a les files de cadiretes vermelles, que recordaven els més de mil nens i nenes morts. Al llarg del dia, les cadires, buides, s’han anat omplint de flors. A les cadiretes també han anat apareixent, ara un osset, ara un Mickey, dipositat –qui sap– si per un pare o una mare destruïts per sempre. A la tarda, enmig de la pluja, s’ha celebrat un concert, intens, sense ni un sol aplaudiment.
Més enllà d’una profunda emoció, les cadires, les imatges del setge, les de la gent corrent per evitar els franctiradors serbis, les de la biblioteca cremant després d’un bombardeig, les del videoclip Miss Sarajevo d’U2… reviuen una indignació. A l’avinguda Mariscal Tito, no podem sinó tornar-nos a preguntar: com vàrem permetre això? Com Europa va deixar que, de 1992 a 1995, es produís aquesta barbàrie al seu territori? Com va permetre aquest genocidi televisat? I com vàrem tolerar que campessin, durant anys, genocides que brindaven satisfets després de cada matança?
Europa ha de tenir, necessàriament, sentiment de culpa. Catalunya pot tenir, però, la consciència molt tranquil•la. Ens vàrem abocar a ajudar aquesta Bòsnia assetjada i resistent. I ho van fer totes les Catalunyes: el govern i els ajuntaments, la Catalunya nacionalista i la socialista. Per un cap, hi va haver Pujol, però Maragall va tenir un immens compromís amb aquella Sarajevo que el 1984 havia estat olímpica. I fins Samaranch, aquí, només pot merèixer un gran elogi. Com a president del COI va propiciar una treva i es va plantar a la ciutat tancada. És per tot això que les autoritats bosnianes han insistit molt a reclamar presència catalana a la commemoració dels vint anys. I, així, ens hem trobat a Sarajevo: l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Girona, el Fons Català de Cooperació i el Govern de Catalunya.
Junt als representants institucionals, hi ha hagut uns altres catalans que els bosnians han volgut que també hi fossin: aquells catalans que, mentre alguns dubtaven, van tenir el coratge de fer-los costat. Estic parlant de gent com en Miquel Ruiz que, des del primer moment, va fer seva aquesta causa i va fer milers de fotos de la ciutat sofrent. Ara, una petita part d’aquestes imatges s’exposa al Museu d’Art de la ciutat. Estic parlant d’en Miquel Vila, responsable de cooperació de l’Ajuntament de Barcelona, que va dirigir les caravanes solidàries que trencaven el setge. Ha rebut l’homenatge de l’Ajuntament de Sarajevo. D’en Francesc Dalmases i la Judith Aixalà d’Igman Acció Solidària que hi van ser des del primer moment i hi continuen treballant. O de Josep Maria Tintoré que, des del món de les federacions esportives catalanes, va contribuir a reconstruir el Sarajevo olímpic. Al capvespre, el ministre d’Exteriors de Bòsnia i Hercegovina, Zlatko Lagumdzija, fa una recepció a tots els convidats internacionals. El seu és un discurs d’agraïment, però no de compromís. Ens agraeix que ens alineéssim amb la part lluminosa del planeta humà, contra la part obscura dels que volen imposar la barbàrie totalitària. Era un agraïment a tots els miquels, francescs i judiths… I al seu coratge!IMG_0286

12-04-2012 13.30 | El director general de Cooperació al Desenvolupament, Carles Llorens, participa a Sarajevo dels actes de commemoració

La cooperació catalana present en el 20è aniversari de la guerra de Bòsnia i Hercegovina
L’Ajuntament de Sarajevo presenta el projecte “The siege of Sarajevo: The Art of Living”, per explicar, recordar i analitzar les respostes de la ciutadania en els 1.395 dies de resistència. Catalunya ha tingut una presència important en els projectes de desenvolupament del país, que tot i viure una situació de pau, pateix importants seqüeles del conflicte més agressiu a Europa després de la Segona Guerra Mundial encara molt presents en tots els espais de la societat bosniana.
Bakir Izetbegovic, president de torn de Bòsnia i Hercegovina (al centre) amb la delegació catalana
Catalunya va declarar Bòsnia País prioritari en el Pla Director de la Cooperació Catalana 2003-2006, precisament a causa de la guerra. L’Agència Catalana de Cooperació, entre el 2002 i 2007 va donar suport a projectes de desminatge; de democratització; a la reconstrucció d’habitatges, serveis i infraestructures , i al retorn de persones que havien estat desplaçades pel conflicte. A partir del 2007, l’Agència va continuar donant suport a projectes, com ara la millora de les relacions entre les comunitats enfrontades per recuperant la convivència multiètnica i multiconfessional, així com de desenvolupament del país.

Entre els actes previstos a Sarajevo per a la commemoració del 20è aniversari destaquen trobades de representants polítics, periodistes i ONGs. Durant aquests dies es presentarà el projecte del Museum dedicat a recordar el setge, i diverses exposicions, com “Un llarg camí, Bòsnia, la vergonya d’Europa”, del fotoperiodista Miquel Ruiz (fundador i president de Fotògrafs per la Pau), que ha contribuit a explicar els esdeveniments ocorreguts durant la guerra dels Balcans que va viure i fotografiar. També tindran lloc les jornades a l’Hotel Holiday Inn sobre “Corresponsals de pau” amb presencia de més de 150 periodistes acreditats; i vivites per recordar els 550 anys de la fundació de la ciutat, entre les quals destaca el recorregut històric que finalitzarà amb l’acte “Sarajevo Red Line” on hi haurà 11.415 cadires vermelles buides, que serviran per recordar els 11.415 morts que es van produir durant el setge.L’Ajuntament de Barcelona, que és una de les ciutats amigues convidades, el Fons Català de Cooperació, la Diputació de Lleida i altres ciutadans catalanes també participaran en les activitats organitzades per commemorar els 20 anys de l’inici de la Guerra i en el Dia de Sarajevo.

IMG_0280

Maite Fandos, tinenta d’alcalde d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona, Carles Llorens, director general de Cooperació, i Pere Trias, representant del Fons Català de Desenvolupament acompanyats de representants de l’Ajuntament de Sarajevo

 

Bill Gates i el FCB, junts per erradicar la poliomelitis

El FCB i la Fundació Bill & Melinda Gates han firmat avui a Washington un acord per treballar junts contra la poliomelitis, en el marc de la gira del club blaugrana pels EUA. El fundador de Microsoft, al costat del president del Barça Sandro Rosell i de Pep Guardiola, l’entrenador de l’equip català, ha elogiat el compromís social del club i ha afirmat que “no podríem trobar un soci millor”.
La campanya “Més que un gol. Acabar amb la pòlio”, que promourà l’aplicació de les vacunes contra aquesta malaltia infecciosa als quatre països -Nigèria, l’Índia, Paquistan i Afganistan- on encara és endèmica, pretén aconseguir erradicar-la, com en el cas de la verola.
En la reunió entre la Fundació Gates i el FCB també hi ha participat l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. El seu director general, Carles Llorens, s’ha reunit amb els responsables de la fundació americana i els ha explicat “l’enorme potencial humà que tenim a Barcelona per poder fer cooperació en l’àmbit mèdic i de salut”. El mateix Gates s’ha mostrat entusiasmat per la feina del Clínic en general i de Pedro Alonso i la seva croada per aconseguir una vacuna per la malària, en particular.
Llorens ha aprofitat la seva estada a Washington per reunir-se amb la fundació Sabin dedicada a les anomenades “malalties negligides”, com el mal de Chagas, i també s’ha reunit amb representants del Banc Iberoamericà de Desenvolupament (BID) i de l’Organització d’Estat Americans (OEA).

 

 

_CAY4836 (5)

Bill Gates (fundador de Microsoft), Sandro Rosell (president del Barça) Carles Llorens(director general de l’Agència Catalana de Cooperació).

_CAY4840 (1)

Bill Gates (fundador de Microsoft), Sandro Rosell (president del Barça)Carles Llorens(director general de l’Agència Catalana de Cooperació).

 

En una trobada internacional organitzada per la ONU

He estat a Colòmbia, a Medellín, per participar en una trobada internacional organitzada per la ONU per tractar de l’eficàcia de l’ajut al desenvolupament. En aquest seminari he reclamat reconeixement per la tasca en la cooperació de les institucions no estatals. A Bogotà hem mantingut diversos contactes, alguns dels quals es veuen a la foto, el més destacat del qual és la visita al vicepresident del país, Angelino Garzón. Casat amb una catalana, Montserrat García, té una gran simpatia pel nostre país.

Amb el Comissari Europeu de Desenvolupament

Avui, la celebració a Brussel·les, d’una reunió de Plataforma, una entitat que agrupa autoritats locals i regionals dedicades a la cooperació, m’ha permès de trobar-me el comissari europeu  de Desenvolupament, el letó AndrisPiebalgs. Abans de la taula rodona en la que participàvem tots dos, he tingut l’oportunitat de poder-hi parlar una estona.  M’ha parlat de com li agrada Barcelona i de la seva  devoció pel Barça… Una bona entrada… Després hem parlat de la possibilitat de treball conjunt entre la Comissió Europea i els actors regionals,  la Generalitat entre ells, en matèria de cooperació. La taula rodona anava d’això i, en nom de les regions de la Plaforma,  he defensat que, més enllà de la reconeixença política de les institucions europees, el que calia era un treballa de partenariat entre les autoritats locals i regionals i la UE. En totes les entrevistes a mitjans que he fet com a nou director general he parlat d’això i he dit que, potser, el reajustament pressupostari de la Generalitat es pot compensar col·laborant amb la EU… Avui he vist que el plantejament té molt sentit. Davant tota  l’assemblea de Plaforma, AndrisPielbags ha assumit la reivindicació i ha reconegut àmbit local i regional com a actors de la cooperació europea.

Ajuda humanitària pels que fugen de Gadafi

Dimecres, tot just nomenat director general de Cooperació vaig rebre la trucada de l’Enric Morist, coordinador de la Creu Roja de Catalunya. No era pas una trucada de cortesia. Era una trucada per anar per feina. Em demanava usar el conveni d’acció humanitària signat per Creu Roja amb l’Agència Catalana de Cooperació de la Generalitat per tal d’enviar 20 tones d’ajut humanitari a la frontera de Tunísia amb Líbia. “Molt bé, per mi ho podem ja fer demà… el que em permet de mostrar que ja estem al peu del canó… És possible?“ Ho miro i amb dues hores et truco!” va dir Enric Morist, que és un home sense mandra, que va per feina, que no s’entreté en els impediments, sinó que és fixa en els objectius. Al cap de dues hores em va trucar i l’endemà, dijous, al Magatzem d’Emergència de la Creu Roja a Catalunya, situat a Igualada, tot estava a punt per ser carregat a camions. 20 tones de material d’alberg i sopluig (2.000 tendals, 1.000 kits de cuina i 5.000 mantes) que permetrà de donar ajuda a 5000 de les milers de persones que fugen del terror de Gadafi per la frontera de Tunísia. Aquest dimarts, 8 de març, tot plegat serà embarcat a Barcelona fins al seu destí.

 

Estic satisfet d’aquesta primera actuació com a director general. El que està passant a Líbia mereix la nostra solidaritat més convençuda. És el crim d’un tirà massa temps consentit per Europa. Gadafi no fa pas tant s’ha entrevistat amb Blair i Berlusconi, amb Aznar i amb Zapatero. El coronel ha viatjat per tot arreu, sempre amb un immens sèquit: per Àfrica amb 400 escortes, 4 avions, seixanta cotxes blindats; per Europa amb la Guàrdia Amazònica, 200 dones verges expertes en arts marcials i armament. Ha instal·lat la seva tenda beduïna, els seus camells, les cabres (imprescindibles per un home que no beu alcohol i només llet d’aquests animals) al Palacio del Pardo a Madrid el 2007 i al parc Doria Panphili de Roma l’agost de 2010. Em sembla de la més absoluta justícia que ajudem ara al poble massacrat, quan hem legitimat durant tant temps a un assassí reconegut!

 

La nostra opinió pública sol bolcar-se en l’ajuda humanitària quan la natura castiga un poble amb un desastre natural, sigui a Haití o a Paquistà. Convé tenir clar que les atrocitats d’un personatge malvat i tirànic com Gadafi estan creant, però, una situació d’emergència tant o més greu. Es parla de 175.000 desplaçats, una xifra que molt aviat es quedarà curta si el tirà segueix en el poder, controlant part del seu exèrcit i amb un exèrcit de mercenaris amb tots els desvalguts d’Àfrica. És per això que totes les ajudes seran poques i animo a tothom a ajudar la Creu Roja fent donacions al compte que han habilitat.

 

Finalment, apuntar només la grandíssima professionalitat de Creu Roja en la gestió d’aquesta ajuda. Tot perfecte. Tot ben organitzat. Tot ben previst. Dóna gust treballar amb gent així!

Carles Llorens

http://jumbomail.libero.it/r?d=libero.it&wr=afernandezmes@gencat.cat&ws=davidfabregues&e=libero.it&c=DNy7mks2KfmXFFKDam02LVAu3TRmM1A4764157

El rei paranoic. C. Llorens

Després de les pàgines on s’explica la folla repressió del règim libi, un article parla de Muamar Gaddafi com del líder “més ideològic” del món àrab. Ideològic? Certament, el coronel té obra escrita. No podia ser menys que els grans líder revolucionaris: Lenin, Troski, Castro, el Che… i, si Mao va fer el “Llibre Vermell”, ell, el 1975, va publicar el seu “Llibre Verd”. Resultaria molt agosarat parlar, però, d’ideologia si la referència és aquest llibret, que es llegeix amb mitja hora i que enfila bestieses (especialment interessant les relatives a la menstruació femenina i a l’alletament matern) amb banalitats sobre el socialisme, el panarabisme i l’islam.

Pretensió, certament, el “Llibre verd” en té des del principi i en totes i cadascuna de les seves parts. A saber: primera, “La solució al problema de la democràcia: el poder del poble”; segona, “La solució al problema econòmic: el socialisme”; i tercera, “La base social de la tercera teoria internacional”. En qualsevol cas, a Líbia, el “Llibre verd” està –o estava-  per tot arreu. Més enllà, no ha pas tingut una escolàstica, per bé que el coronel no ha dubtat a finançar diversos congressos per parlar-ne, en el que han participat reputats intel·lectuals progressistes, inclòs, en una demostració d’incomprensible papanatisme, Antony Giddens.

El més ideològic? No ho sé. El més arrogant? Segur! I el més demagògic! La seva ideologia ha estat, durant anys, excitar les masses àrabs burxant contra Israel i contra Estats Units. I tampoc ens haurien d’estranyar les seves atrocitats d’avui. El coronel és també el líder més cruel i inhumà del món àrab. No són especulacions. El 2003 va reconèixer la seva responsabilitat a l’atac a l’avió que va esclatar sobre la ciutat escocesa de Lockerbie: 270 morts. Poc després va assumir l’atac a l’avió francès UTA del 1989: 171 morts. També havia patrocinat, però, els atemptats dels aeroports de Roma i Viena de 1985 i a una discoteca de Berlín el 1986; a part d’haver finançat, entrenat i recolzat grups terroristes de tota mena.

Tot això, en altres casos, hagués mobilitzat el Tribunal Internacional de l’Haia i el tirà en qüestió s’hagués hagut de blindar en el seu país, sense poder treure un peu fora de les seves fronteres. En el cas de Gaddafi no ha pas passat. S’ha entrevistat amb Blair, Berlusconi i fins amb un Zapatero, que s’ha mostrat content com un pèsol!El coronel ha viatjat per tot arreu, sempre amb un immens sequit: per Àfrica amb 400 escortes, 4 avions, seixanta cotxes blindats; per Europa amb la Guàrdia Amazònica, 200 dones verges expertes en arts marcials i armament. Ha instal·lat la seva tenda beduïna, els seus camells, les cabres (imprescindibles per un home que no beu alcohol i només llet d’aquests animals) al Palacio del Pardo a Madrid el 2007 i al parc Doria Panphili de Roma l’agost de 2010. El curiós del cas és que el show ha causat més curiositat televisiva, que no pas indignació.

Més que l’afirmació sobre el tema ideològic m’aturo, però, en la foto que il·lustra el reportatge en qüestió. El coronel apareix assegut en un sofà que és talment com un tro. Està abillat amb una túnica amb bordats en or. El que realment atura la meva atenció són, però, les seves mans. Quines mans! Les té posades al braç del sofà amb la mateixa displicència que les tenien els reis, just abans de donar-les a besar als súbdits… No són, però, les mans dures, fortes i masculines de l’home dur que el coronel representa que és. Són unes mans cuidades, que han passat per la manicura: ungles perfectament tallades i pintades de color transparent… Mans efeminades.

Veient-lo en aquesta fotografia de rei, m’ha vingut a la memòria l’entrevista que li va fer Oriana Fallaci. La llavors periodista del Corriere de la Sera va explicar que, el dia abans, li van demanar si, per les fotos, preferia que el coronel anés vestit amb uniforme militar o amb túnica, i si li interessava que les fotos es fessin dins de la tenda beduïna. La florentina es troba amb un personatge maquillat i amb unes sabates amb talons de 7 centímetres. La Fallaci era massa Fallaci, però, per deixar-se impressionar i el xoc entre el misògam coronel i la brava periodista va ser frontal. El retrat del personatge, a la fi, és demolidor.

Per Oriana Fallaci, Gaddafi és un paranoic, és a dir, algú que és aparentment normal, però que té un deliri que li fa perdre el  sentit de realitat. Algú amb un gran sentit messiànic, convençut de la seva infal·libilitat i superioritat, que se sent perseguit i per això ha de perseguir. I acaba dient “El paranoic és un exhibicionista terrible: un vanitós narcisista. Algú que pot ser un onanista reprimit, o un homosexual latent que odia les dones al mateix temps que les enveja. A la base de la paranoia hi ha, sostenen els psiquiatres, un impuls homosexual no assumit i s’ha de citar només a Hitler, paranoic per excel·lència”. Fallaci sentencia: “Es tracte d’un impostor presumptuós, un babau vestit de dictador, de profeta, de messies, el que em pregunto és, però, com ha pogut arribar fins aquí aquest cretí?”. Després sempre va defensar que Gaddafi era un personatge “clínicament estúpid”.

Que la periodista italiana arribés a aquesta conclusió té a veure en com va acabar l’entrevista. Cansat de les preguntes que se li feien, el coronel va dir que el que volia era parlar del seu “Llibre verd” i, completament desbocat, va acabant cridant: “El meu “Llibre verd” és la guia de la revolució, la brúixola per l’emancipació humana! El meu “Llibre verd” és l’evangeli! L’evangeli del futur! De la nova era! És la paraula! L’evangeli! L’evangeli! The gospel! The gospel!” Era 1979…

Carles Llorens

Els radicals, una referència!

 


Amb Emma Bonino

Aquest cap de setmana en representació de Convergència he estat a Chianciano, a uns 150 quilòmetres de Roma, al Congrés del Partit Radical No Violent, Transnacional i Transpartit. Es tracte d’un partit que, dins de la família liberal del ELDR Party, és atípic, sovint desconcertant, difícil d’entendre sempre. Sempre se m’ha fet difícil entendre qui mou, què representa…aquest, el partit de la Cicciolina i d’en Domenico Moduño, l’autor de “Volare”, que va esdevenir himne del partit. Se’m fa difícil entendre’ls, tot i que ja el 1981 vaig llegir un llibre del seu líder, Marco Pannella.

Amb Marco Pannella

La presència en el Congrés em confirma les moltes preguntes i, per moments, més que desconcertant –en els nostres paràmetres- em sembla estrafolari… Pannella, l’home dels referèndum italians sobre el divorci, el capaç de parlar durant hores a la tribuna del parlament italià (bufeta di ferro, li dèien perquè no orinava durant hores…) per boicotejar lleis, el defensor radical de les llibertat, l’anatema de l’Andreotti, de Craxi i del dogmàtic PCI, ara, amb 84 anys, corre pel congrés amb una llarga cua de cabells blancs. El procediment del congrés és anàrquic. Donen la paraula a tothom. Són pro-esperantistes. Que siguin transnacional fa que hi hagi gent de tot el món: kurds, iranians, nord-americans, britànics, africans, vietnamites, un tibetà vestit de monjo, veneçolans, espanyols, catalans… Que siguin transpartit significa que, més enllà dels diputats i senadors en el parlament italià elegit dins les llistes radicals, n’hi ha que essent radicals van anar en llistes de Berlusconi, i n’hi ha del Partito Democratico (centre-esquerra) que tenen també el carnet radical. A Benedetto dela Vedova, el radical en una llista de Força Italia, la llista de Berlusconi, li aplaudeixen un bon discurs. Al que té doble militància amb el PD, la sala del plenari, sense complexes, l’interromp i li esmena moltes afirmacions. Hi ha joves. També gent gran amb molta història. Hi ha també una presència molt significativa de dones. Totes parlen amb moltíssima convicció. Aquí no calen quotes!

En un moment del Congrés

Són estrafolaris, sí! Tant cert que ho són és, però, que són una referència imprescindible quan es parla de la defensa de la llibertat i la democràcia. No eludeixen cap causa. Són nòdul essencial de la xarxa internacional dels lluiten contra tot tipus de dictadors, tot tipus de vulneració dels drets humans. Ho han estat sempre i ho són ara. I així, com diu Emma Bonino, el congrés ha estat un “giro per il mondo”.

Quan Marco Pannella i Emma Bonino prenen la paraula ho entenc tot. Quins oradors! Panella parla de com Berlusconi la indignitat que per Itàlia suposa l’amistat de Berlusconi amb Ben Ali, Mubarak i Gadaffi. És Bonino, però, qui vola més alt amb un discurs molt impactant. Comença afirmant que els radicals refusen la “no ingerència” que sempre advoquen dictadors. Els radicals sempre s’ingereixen quan no es respecte el dret democràtic de les persones. Evoca una seva trobada amb la premi Nobel birmana Aung San Suu Kyi i com ella li va demanar: “useu la vostra llibertat per defensar la nostra”. Afirma que la democràcia no ha de ser un luxe només per a europeus i occidentals. “Hi ha qui diu que la democràcia no és possible per allà on va passar Mahoma, d’altre per allà on va predicar Confuci, d’altres on fa molta calor, d’altre on fa molt fred, però jo dic que això és un plantejament racista. No hi ha d’haver excepcions a la llibertat. Tots els ésser humans hi tenen dret”.

En un moment del Congrés

Bonino defensa amb radicalitat el projecte europeu com a projecte democràtic. Denuncia que s’és exigent en el procés d’adhesió, però que una vegada dins molts països no respecten els stàndars mínims. També denuncia, però, la situació italiana on el “simulacre democràtic, el joc de la democràcia no suposa una democràcia real. Afirma que el problema italià no és Berlusconi, de la mateixa manera que el seu moment tampoc no ho era només Craxi. Ells, diu, són el boc expiatori. “No n’hi ha prou de treure’l a ell, si tots els altres es queden!” El problema, afirma entre aplaudiments, és d’una llarga crisi, d’un llarg procés de destrucció de la cultura democràtica, el d’un país que ha fet moltes contra-reformes, però mai una veritable reforma. Cal –acaba- construir una veritable alternativa democràtica.

Els radicals, pocs o molts, singulars com són, segur, poden ser un component essencial de l’alternativa que li cal a aquest gran país que és Itàlia. Seguirem atents, doncs, a aquesta tribu tan variada que vol ser transnacional, però que fa niu a Roma.

Carles Llorens

Héctor Maceda excarcelado

Celebramos con gran alegría la excarcelación de Héctor Maceda, presidente del Partido Liberal Cubano, autor de “Enterrados Vivos” y esposo de la ya buena amiga, Laura Pollán,  portavoz de las Damas de Blanco. La intervención del cardenal de la Habana, monseñor Jaime Ortega, había propiciado la excarcelación de todos presos de la Primavera Negra que aceptado salir de Cuba. Así, hemos ido viendo como llegaban a Madrid, para después distribuirse por una amplia geografía, tantos amigos. Sufrimos al ver que la excarcelación de mi apadrinado, Rolando Jiménez, se retrasaba. Rolando, su esposa Lamasiel y Rolandito, finalmente, llegaron a Madrid y emprendieron camino hacia Praga donde, amparados por las autoridades, viven su exilio. Quedaba, sin embargo, los que como Héctor no aceptaban el exilio y solo asumían la excarcelación a condición de quedarse en Cuba.  Finalmente llegó la excarcelación de este héroe de la libertad que, con 68 años, cumplía una condena de 20 años de cárcel. Laura le esperaba en su domicilio de Centro Habana, entre Neptuno y Hospital. Su felicidad es la nuestra.

Con Miriam Leyva, Layra Pollán de las Damas de Blanco y mi esposa Clàudia Pujol. Era abril de 2006 frente al domicilio de Miriam en La Habana.