Dissabte, 1 d’octubre, el Consell Nacional Electoral ens reuneix a tots els observadors internacionals. Un total de 200 persones que inclou personalitats notables, entre les que destaquen dos premis Nobel, Adolfo Pérez Esquivel i Rigoberta Menchu, dos expresidents, Alvaro Colom de Guatemala i Martín Torrijos de Panamà, junt a l’expresident del BID, Enrique Iglesias.
Ens expliquen con funcionarà el plebiscit i el desplegament que s’ha hagut de fer per organitzar-lo, amb un marge molt curt de temps. Votaran 34 milions de ciutadans, en 11.034 llocs de votació.
El president Santos se’ns adreça i ens insisteix molt que, malgrat tenir tots els poders constitucionals per signar aquest acord amb les FARC, sempre ha tingut clar que l’havia de refrendar el poble de Colombia. I que, demà, als centres de votació tindrà tan valor el seu vot, com el de qualsevol altre ciutadà. Afirma que demà, 2 d’octubre de 2016, serà un dia històric, per decidir el futur, i per deixar enrera el passat de la guerra.Insisteix molt en la correcció jurídica i constitucional de l’acord que, insisteix, és respectuós amb tots els tractats internacionals subscrits pel país. I subratlla molt que aquesta correcció inclou també el que han anomenat justicia transaccional. Acaba afirmant que la resolució d’aquest conflicte “el més vell i cruel” del continent, tindrà efectes molt positius per la regió.
Estic bien convençut d’aquests efectos positius a la regió. Durant anys, una part molt important del territori ha estat sense control de l’estat colombia, això ha permet el cultiu de la coca, i el seu tràfic ha tingut conseqüencies dramàtiques. I es que ha desbaratar des dels carrers de les ciutats del Estats Units, fins trastocat tota la seguretat de Mèxic, sense oblidar que ha corruput la política de tot el continent. Amb una part del cultiu sota control, les millores poden arribar a tot arreu.En sessió posterior, els negociadors Humberto de la Calle i Sergio Jaramillo ens expliquen els detalls de l’acord, forjat durant 6 mesos de negociació secreta i 4 anys de negociació pública a l’Havana. Humberto de la Calle explica que la negociació es va abordar com un tema molt pràctic. “No s’havia pas -explica- de convèrcer a l’altre de res, havíem només de veure com acabàvem el conflicte”. En extens, ens argumenta com, per abordar les causes, s’havia d’abordar el problema endèmic de recuperar el camp colombià i, aixi, l’acord conté una reforma agrària, pero també aborda la problemàtica del narcotràfic, plantejant una substitució de cultius. El negociador també dedica molta atenció a explicar com s’abordarà el tema de la justicia. Afirma que hi haurà una atmistia per tots aquells que puguin tenir delictes menors, però no serà una atministia general, perque els delictes greus -de totes les parts- seran jutjats.
Sergio Jaramillo exposa que l’acord transcendeix l’entesa amb les FARC, perque, de fons, el que planteja és expulsar la violència del sistema polític. Refereix els centenars de morts de tots els colors polítics, entre ells 542 consellers municipals, i afirma que l’acord ha de garantir que tots els que participen en la política no seran víctimes de la violència.
Escoltant als negociadors, gent d’una categoria poc habitual, t’adones que, més enllà de la retòrica que acompanya a aquesta mena de documents, l’acord és cosa molt seria. Aborda temes molt de fons i que són la raó profunda del conflicte. Hi ha alguns punts en els que cedeix a les FARC, que semblen inacceptables per una part important de l’opinió publica colombiana. Són posicions comprensibles, si tenim en compte que molta gent ha patit una cruel violencia quotidiana, durant molts anys. Si es vol la pau, però, sempre s’ha de cedir. Des d’aquest punt de vista, el president Santos té un mèrit immens. Si escoltant a De la Calle i a Jaramillo descobreixes un acord molt ben tramat, escoltant al president Santos t’adones que hi ha hagut una obertura de mires i una generositat molt important. Una obertura de mires que ja voldríem molts per d’altres latituds.
En tot cas, només una inquietut en l’ambient: que el plebiscit, enlloc de validar, o no, un acord, pugui ser l’oportunitat de una part molt important de la ciutadania per expressar el seu malestar. Esperem que al plebiscit colombià no passi el que va succeeir amb el referèndum britànic sobre el Brexit.
Amb Paúl Carrasco, president ORU Fogar, saludant a Alfolfo Perez Esquivel, Premi Nobel de la Pau 1980.
Amb Humberto de la Calle, cap dels negociadors de l’acord amb les FARC.
Amb l’ex senadora Piedad Córdoba, vella coneguda, que m’havia visitat en diverses ocasions a Barcelona. Ella fou de les primeres de parlar de pau amb les FARC, pel qual fou inhabilitada.
CARLES LLORENS 