II Cimera de Canvi Climàtic de les Amèriques.
Jalisco, Mèxic 31 d’agost del 2016.
Des de la meva condició de secretari general de ORU FOGAR, d’ofici, he de felicitar a l’Estat de Jalisco i al seu governador per posar els governs intermedis-subnacionals-regionals al centre de la lluita contra el canvi climàtic. Per als que treballem amb aquests governs resulta del tot obvi que els governs intermedis som claus en aquesta guerra. Els governs centrals han de legislar i crear marcs que propiciïn les polítiques. Les competències que poden mitigar l’escalfament global són, però, bàsicament de les regions, províncies o els estats federats. La planificació territorial, la mobilitat, la creació d’infraestructures i el desenvolupament territorial són competències del govern intermedi.
Resulta reconfortant, d’altra banda, escoltar a una representi de Nacions Unides, com Patricia Espinosa, secretària executiva del Secretariat per al Canvi Climàtic, fent un reconeixement tan clar del rol dels governs intermedis. No sempre ha estat així i no sempre és així.
En aquest punt he de cridar l’atenció, però, sobre el fet que -tot i ser els més aviat posicionados- els governs intermedis no sempre disposen dels instruments necessaris. Molt sovint no tenen les competències suficients o -quan les tenen- no tenen un marc legal clar. Per posar el pitjor extrem d’Amèrica Llatina, a Xile, hi ha consells regionals elegits pels ciutadans, però amb un paper purament consultiu. Qui té el poder regional és un prefecte nomenat pel govern central.
El que més angoixa avui, de tota manera, als governs intermedis del món és la manca d’un finançament adequat de les seves competències. L’abril passat, a Rio de Janeiro, la nostra assemblea va ser un clam dels governs intermedis de totes latituds reclamant un finançament adequat.
Els governadors de Paraguai denunciaven amargament que només un 2% dels pressupostos públics estaven regionalitzats. Els colombians van explicar l’ofec financer que els suposa haver-se quedat únicament amb l’impost a les begudes alcohòliques. El governador de l’Estat de Rio, amfitrió, avui en fallida, patia en aquells dies les manifestacions dels jubilats per l’impagament de les pensions. Marroquins, senegalesos, kenyans, costaiborianos es queixaven així mateix de la insuficiència de recursos. I, què dir, d’Espanya. No és ja el clam de Catalunya denunciant el “ofec fiscal” a què està sotmesa. Avui València i Balears plantegen en termes molt similars que no tenen recursos per pagar els serveis de les competències que tenen assignades.
Aquest problema de la distribució de recursos ha estat sempre un tema de gran debat, amb freqüència de tensió, entre governs centrals i regionals. La crisi, però, ha agreujat el tema. Amb inusual frencuencia, els governs centrals han aprofitat la manca general de recursos per recentralitzar, moltes vegades competències, gairebé sempre finançament. I, en una explicació tramposa, s’han retallat recursos als governs intermedis, fossin estats federals, províncies, regions o prefectures en pro d’una major eficàcia.
Ahir mateix, a la sala dedicada a la cooperació, tothom es queixava que la cooperació internacional es movia d’estats centrals donants a estats centrals receptors, però sense cap joc dels governs intermedis.
I en aquest punt cal que ens preguntem: poden els governadors del Paraguai lluitar contra el canvi climàtic amb el 2% dels recursos del país? Que política de transport públic pot fer el govern de Rio quan no pot pagar les pensions dels jubilats? I Catalunya, per capacitats, per voluntat política, pot ser líder entre els governs intermedis en el tema del canvi climàtic, però, ¿quins recursos li podrà assignar si ha de retallar mitjans -per exemple- en els hospitals i les llista d’espera de pacients s’acumulen?
Crec que convé que, en fòrums com aquest, siguem clars. Tot el que estem explicant aquí pot quedar en belles paraules o, en el millor dels casos, en una ingènua voluntat política, si no som capaços de resoldre aquest problema que -a l’hora de la veritat- ofega als governs intermedis. I reconeguem també acabem prioritzant l’urgent, davant el importants. I, així, només es dediquen recursos a lluitar contra el canvi climàtic, quan la resta ha estat atès, per què evitar l’escalfament global, ara per ara, encara, no serveix en la majoria dels nostres països per guanyar les pròximes eleccions.
Des ORU Fogar i en la mesura de les nostres possibilitats estem ajudant als nostres membres per pal·liar aquesta situació. Hem donat suport nrg4SD i els nostres membres han signat Regions Adapt, donant-los metodologia i mitjans per gestionar les polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Donem suport també als nostres membres a formular projectes multilaterals, particularment europeus, que els permetin finançar projectes. I, ben recentment, amb R-20, tenim un acord amb la Fundació Leonardo DiCaprio que ens va a permetre finançar projectes de canvi climàtic de 10 regions membres de ORU FOGAR. Mentrestant, procurem que si la cooperació dels estats centrals no passa pel territori, la cooperació descentralitzada, la de les regions europees, si passi per les regions on és necessària.
Tot això, de totes maneres, resuta anecdòtic davant l’abisme que suposa la manca de recursos dels governs intermedis per fer front a les necessitats. I, així, hem de clamar que serà molt difícil que els Gobienos intermedis facin política de lluita contra el canvi climàtic si no compten amb recursos suficients. I mentre cada regió o agrupació nacional de regions ha de veure com es planteja aquest debat amb el seu respectiu govern central, ORU Fogar ha planejar-en tots els fòrums possibles. En aquest sentit, he de posar fi a una comanda molt concret i una persona molt concreta. Li demanem a Patricia Espinosa, com a representant de Nacions Unides, havent escoltat la seva complicitat per ens nosaltres, que inclogui en el seu discurs una menció molt concreta que faça referència -a la obvietat- que per lluitar contra el canvi climàtic els governs subnacionals necessiten un finançament suficient.
CARLES LLORENS 