SARAJEVO RED LINE

Haris Pasovic és un eminent director de teatre bosnià. Sota el comunisme va posar en escena Marat-Sade de Peter Weis i Ubu rei d’Alfred Jarry. Durant el setge de Sarajevo, va presentar Esperant Godot i va ser impulsor del Festival de Teatre de la ciutat. Després, ens ha explicat la història de Greta Ferusic, una bosniana que va sobreviure al camp de concentració nazi i al setge serbi de Sarajevo.
De Haris Pasovic es recordarà sempre, però, la seva perfomance Sarajevo Red Line, les files i files de cadires vermelles, fins a 11.541, que el dia 6 d’abril han ocupat tota l’avinguda Mariscal Tito. “No podem oblidar ni el que va passar, ni els absents”, ha dit i, així, en el vintè aniversari del començament del setge, ha preparat un concert per tots els que hi van morir. Cada un dels absents ha tingut una cadira i, al llarg de l’avinguda, la fila de cadires ha aparegut com un inacabable riu de sang. Al matí, la gent de Sarajevo, també els que estàvem a la ciutat amb motiu de l’aniversari, hem quedat veritablement commoguts per la imatge. La gent passejava silent i plorosa, sobretot, quan arribaven a les files de cadiretes vermelles, que recordaven els més de mil nens i nenes morts. Al llarg del dia, les cadires, buides, s’han anat omplint de flors. A les cadiretes també han anat apareixent, ara un osset, ara un Mickey, dipositat –qui sap– si per un pare o una mare destruïts per sempre. A la tarda, enmig de la pluja, s’ha celebrat un concert, intens, sense ni un sol aplaudiment.
Més enllà d’una profunda emoció, les cadires, les imatges del setge, les de la gent corrent per evitar els franctiradors serbis, les de la biblioteca cremant després d’un bombardeig, les del videoclip Miss Sarajevo d’U2… reviuen una indignació. A l’avinguda Mariscal Tito, no podem sinó tornar-nos a preguntar: com vàrem permetre això? Com Europa va deixar que, de 1992 a 1995, es produís aquesta barbàrie al seu territori? Com va permetre aquest genocidi televisat? I com vàrem tolerar que campessin, durant anys, genocides que brindaven satisfets després de cada matança?
Europa ha de tenir, necessàriament, sentiment de culpa. Catalunya pot tenir, però, la consciència molt tranquil•la. Ens vàrem abocar a ajudar aquesta Bòsnia assetjada i resistent. I ho van fer totes les Catalunyes: el govern i els ajuntaments, la Catalunya nacionalista i la socialista. Per un cap, hi va haver Pujol, però Maragall va tenir un immens compromís amb aquella Sarajevo que el 1984 havia estat olímpica. I fins Samaranch, aquí, només pot merèixer un gran elogi. Com a president del COI va propiciar una treva i es va plantar a la ciutat tancada. És per tot això que les autoritats bosnianes han insistit molt a reclamar presència catalana a la commemoració dels vint anys. I, així, ens hem trobat a Sarajevo: l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Girona, el Fons Català de Cooperació i el Govern de Catalunya.
Junt als representants institucionals, hi ha hagut uns altres catalans que els bosnians han volgut que també hi fossin: aquells catalans que, mentre alguns dubtaven, van tenir el coratge de fer-los costat. Estic parlant de gent com en Miquel Ruiz que, des del primer moment, va fer seva aquesta causa i va fer milers de fotos de la ciutat sofrent. Ara, una petita part d’aquestes imatges s’exposa al Museu d’Art de la ciutat. Estic parlant d’en Miquel Vila, responsable de cooperació de l’Ajuntament de Barcelona, que va dirigir les caravanes solidàries que trencaven el setge. Ha rebut l’homenatge de l’Ajuntament de Sarajevo. D’en Francesc Dalmases i la Judith Aixalà d’Igman Acció Solidària que hi van ser des del primer moment i hi continuen treballant. O de Josep Maria Tintoré que, des del món de les federacions esportives catalanes, va contribuir a reconstruir el Sarajevo olímpic. Al capvespre, el ministre d’Exteriors de Bòsnia i Hercegovina, Zlatko Lagumdzija, fa una recepció a tots els convidats internacionals. El seu és un discurs d’agraïment, però no de compromís. Ens agraeix que ens alineéssim amb la part lluminosa del planeta humà, contra la part obscura dels que volen imposar la barbàrie totalitària. Era un agraïment a tots els miquels, francescs i judiths… I al seu coratge!IMG_0286

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s