A Rahola i Sostres sobre la meva intervenció a favor de Gilad Shalit

El matís, la posició complexa són difícils en aquests temps en que la dialèctica del debat rosa televisiu s’imposa a la vida social i política. O ets dels blancs o ets dels negres. O ets d’en Laporta o d’en Rossell. No hi ha temps d’explicar que hi ha coses d’un i de l’altre que et poden agradar. Enmig de la batalla, el matís és traïció.

Fa uns pocs dies, vaig escriure que la inhabilitació política, per vint anys, de la senadora colombiana Piedad Córdoba, persona que ha alliberat una colla de presos de les mans de les FARC, em semblava una barbaritat. No tinc res a veure políticament amb la senadora. Em sembla, però, una dona coratjosa i valenta. Només ens hem entrevistat en una ocasió, però em va agradar, em va convèncer, com no em pot convèncer habitualment una persona tan d’esquerres com és ella. El meu comentari contra la seva inhabilitació m’ha suposat, però, tota mena de crítiques a través de totes les vies digitals. Qui més m’ha criticat són alguns dels meus amics cubans anti-castristes i alguns dels meus amics veneçolans anti-chavistes. Els sembla intolerable la condescendència amb algú tan esquerranosa com Piedad Córdoba i em critiquen, sense que en res valgui, el meu dens currículum en contra el totalitarisme castrista i la meva posició molt crítica amb tot el que està passant a Veneçuela.

Quelcom de similar m’ha passat, en relació amb la concentració d’aquest diumenge a favor de l’alliberament del soldat israelí Gilad Shalit. Vaig ser-hi present en nom de Convergència per expressar la solidaritat amb un noi que va ser segrestat el 2006, quan tenia 19 anys, per les Brigades Ezzeldin Al-Qassam, el braç armat de Hamás. Quan em varen donar la paraula -i amb la brevetat que la situació permetia- vaig elogiar el civisme de la concentració, em sumar-me a la petició de llibertat, vaig afirmar que tots els partits catalans havien d’estar allà (només hi érem CiU) i vaig acabar cridant Visca Catalunya i Visca Israel. Em vaig permetre afirmar, però, que estàvem allà des de la convicció que la vida i la llibertat són sagrades… totes la de Gilad Shalit, però també les palestines.  

Vaig ser aplaudit en totes les meves paraules i es va escoltar amb silenci el que vaig dir sobre les vides. Tothom va acceptar molt bé la meva intervenció. Joel, el germà de Gilad Shalit, present a la concentració, me la va agrair. La meva amiga Pilar Rahola, però, en la seva intervenció em va renyar públicament: “No es pot estar aquí, com en Carles Llorens, demanant perdó per estar-hi”. “No era el lloc” em va dir privadament.

Després, al seu blog, Salvador Sostres, amb el mateix argument, em diu “tifa”, una consideració que li he d’agrair si tinc en compte que es podia haver posat amb els meus progenitors. I explica, cosa que no és certa, que vaig donar lliçons a Israel i vaig explicar al Mossad com havia d’actuar.

Fa molts anys que conec i em llegeixo sempre que puc a Rahola i Sostres. Aprecio la seva gosadia en denunciar el políticament correcte; tot i que a vegades alguns dels seus accessos, especialment d’en Sostres, indisposen la meva sensibilitat. Em podria sentir ofès per l’actitud d’una i les paraules de l’altre. Sé però, que no tenen més transcendència. Si no donés lliçons, la Pilar Rahola no seria la Pilar Rahola i si no insultés en Sostres no seria en Sostres. Succeeix, però, que no tenen raó.

Just dos dies abans de la concentració, el diari israleí Haaretz feia pública una investigació interna de l’exèrcit d’Israel sobre què havia succeït durant la Guerra de Gaza del 2009 quan l’aviació israelí havia estat bombardejada una casa en la que el seu propi exèrcit havia reallotjat a civils palestins. Van morir 29 persones. Aquesta informació la vaig llegir el dissabte i en ella estava pensant quan vaig afirmar que totes les vides són sagrades, també les palestines.

Penso que, tant com participar en la reafirmació de cadascuna de les parts, en un conflicte tan difícil com aquest, pot resultar útil explicar el dolor i la humanitat ferida que, més enllà de la consigna, hi ha a l’altra banda. Jo, i té el valor que té, parlo del valor de la vida dels palestins en un acte ple de banderes de David, però del soldat Gilad Shalit en parlo amb els palestins.

Carles Llorens

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s