Les caravanes no han d’anar al Sahel.

Amb l’Albert Vilalta i en Roque Pascual a casa, és hora de mostrar-se contents pel feliç desenllaç. Tot just han arribat a l’Aeroport del Prat hi ha, però, qui, especulant sobre si hi ha hagut o no pagament pel rescat, en vol treure rèdit polític. Fonts del govern de Burkina Faso han dit que no s’ha pagat, donant a entendre que hi ha hagut una negociació política per la qual Vilalta i Roque s’han intercanviat per alguns presos islamistes… Jo vull creure aquesta versió. No se n’ha de parlar més!

Amb Alícia Gámez, Vilalta i Pascual a casa sí que convé començar a parlar, però, de la necessària col·laboració entre onegés i governs per tal de garantir la seguretat dels cooperants. I no estic parlant només del govern espanyol, sinó també del català, per cert, complement absent d’aquesta crisi. Per mi, en contextos extraeuropeus, en països poc estables, on no hi ha un estat de dret, i on la seguretat es dubtosa, el Govern ha de ser garant dels interessos dels seus ciutadans. La Generalitat, l’Estat, ha d’emparar als catalans que impulsen projectes econòmics, socials, culturals. Les onegés, però també les empreses, han de sentir que el Govern els fa costat. Per això, les organitzacions catalanes han de treballar conjuntament amb la Generalitat, per veure fins a quin punt aquesta pot fer de garant, i fins si pot aconsellar o no un determinat projecte. Una onegé no té capacitat per fer aquesta avaluació. Un govern sí.

Des del meu punt de vista, no treu cap a res que, ara, es parli de tornar a fer la Caravana Solidaria. Per mi, resulta ja sorprenent que es fes el novembre del 2009 i que, essent com és Barcelona Acció Solidària una organització tan vinculada a l’Ajuntament de Barcelona, ningú estigués alerta del que estava passant al Sahel.

La web del Ministeri espanyol d’Assumptes Exteriors i Cooperació alertava del perill que hi havia a Mauritània. Més enllà d’això, el 24 de desembre de 2007, quatre turistes francesos van ser assassinat a la carretera de Aleg, una de les més importants del país, molt a prop de Nouakchott, la capital mauritana. Ja llavors, Al Qaeda del Magrib va amenaçar d’atacar a tots els “creuats, apòstates i infidels”.

El gener del 2008, els serveis secrets francesos van detectar operacions que indicaven que els islamistes podien atacar el Paris-Dakar al seu pas per Mauritània. El ministre d’Afers Estrangers francès, Bernard Kouchner va advertir als organitzadors del Rally que, en una decisió històrica, van suspendre la seva trentena edició. No l’han tornat a fer mai en terres africanes!

El 15 de setembre de 2008 un enfrontament entre homes d’ Al Qaeda del Magrib i l’exèrcit maurità va acabar amb 18 militars morts. El 22 de setembre l’organització va fer pública una proclama declarant la Yihad a Mauritània.

El 14 de desembre de 2008 el diplomàtic canadenc Robert Fowler, el seu adjunt i el seu xofer van ser segrestats a Níger. El 22 de gener del 2009, també a Níger, un matrimoni suís, una alemanya i un britànic van caure també en mans dels islamistes.  El 22 de febrer, el matrimoni austríac Wolfgang Edner i Andrea Kloiber van ser capturats a Tunis. Serien alliberats el 30 d’octubre.

L’abril de 2009 els diplomàtics canadencs, el matrimoni suís i l’alemanya van ser alliberats. Va ser assassinat, però, el turista britànic Edwin Dyer, quan els islamistes van interpretar que el govern britànic es bloquejava a qualsevol negociació.

Ben pocs dies abans que la Caravana Barcelona Acció Solidaria arribés a Mauritània, la nit del 25 de novembre va ser segrestat encara el cooperant francès Pierre Camatte, president de la ONG Gérardmer-Tidarmere.

Hi havia prou informació per saber que el pas per Mauritània era de molt risc. Com pot ser que ningú alertés a Barcelona Acció Solidària? Com pot ser que sense cap prevenció s’enviés a cooperants i que a l’expedició fins hi figurés Belén Cosín, esposa de l’alcalde Jordi Hereu? S’imaginen la propaganda que hagués suposat pels terroristes que hagués estat ella la segrestada? I com pot ser encara que, poc abans que el pas de la caravana, fes el mateix trajecte el secretari d’estat espanyol de Medio Rural y Agua, Josep Puxeu?

Tot plegat és passat. Ens hem de preguntar, però, què va fallar perquè això no pot pas passar més. Cooperants i govern han de treballar junts.

Carles Llorens

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s