De gran vull ser un polític com l’Anasagasti

Aquestes setmanes d’estiu m’han permès llegir “Una monarquia protegida por la censura” de l’Iñaki Anasagasti. Sense ser -ni molt menys- monàrquic, no tinc una especial animadversió cap als borbons presents. Sóc dels que creu que, en aquest segle profundament democràtic, es tracta d’una institució superada per la lògica i per la història. Estic d’acord amb que una corona infantada durant el franquisme té una legitimitat ben dubtosa. No he desenvolupat mai, però, un sentiment antimonàrquic, perquè sempre m’ha semblat que hi havia altres causes més importants que reclamaven la meva atenció. No calia perdre el temps en el debat de si Espanya tenia un rei o un president de govern. No era el meu problema! Molts  nacionalistes catalans, crec, pensen si fa no fa el mateix i, si el rei no es converteix en un ariet de la “sagrada unidad de España”, doncs, que faci. Si entra en la batalla, com ha fet a Euskadi, o sembla que podria fer-ho a Catalunya, ens ho hauríem de replantejar. De moment, però, jo em mantinc en la meva posició! Cal admetre, però, que el llibre de l’Anasagasti dóna sòlids i ben documentats arguments pel replanteig! Vaja si els dóna!

 

Amb Iñaki Anasagasti i Encarna Otero del Bloc Nacionalista Galego el 25 de Xulo, dia de la Pàtria Galega de l’any passat

Si aprofito la lectura del llibre per a fer aquesta anotació és, però, per manifestar la meva més profunda admiració per l’autor. Tothom coneix a l’Anasagasti, en tant que personalitat que, durant anys, ha ocupat importants tribunes públiques. El meu tracta personal amb ell em fa dir que es tracta d’una persona molt cordial, animada, divertida, agudíssima… un gran company per perdre una copa o per mantenir una apassionada conversa. El llibre en qüestió et fa descobrir, encara, però, que es tracta d’un grandíssim polític… que es quelcom que, en aquests temps de descrèdit de la política, val la pena de subratllar. És un home, per començar, d’una increïble cultura política. A part de la basca, domina la història política espanyola, però també la catalana, de manera que –per moments- es capaç de manejar noms del catalanisme amb la mateixa tranquil·litat que ho faríem nosaltres. He de confessar, però, que la cosa que més m’ha impactat de la lectura del llibre és la constant referència a les tecnologies de la informació. Quan els polítics de la seva generació –majoritàriament- han desistit d’entrar en el món tecnològic, l’Iñaki és un  assidu del blog, de facebook i de qualsevol instrument tecnològic que se li posi al davant. I crec jo que aquesta no es pas una inclinació de naturalesa tecnològica, sinó política. El blog, el correu, facebook li donen l’oportunitat d’opinar, de manifestar-se, de dir-la seva i, per l’Anasagasti, un polític de cap a peus, aquesta oportunitat de mantenir un contacte permanent amb el ciutadà no es pot pas desaprofitar. La carrera política de l’Iñaki va començar fa molt temps. És, però, un polític essencialment modern. Em falta molt. Moltíssim! De gran, però, voldria ser un polític com l’Anasagasti.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s