Anàlisi crítica de la política exterior de l’Estat espanyol

Aprovat pel Comitè Executiu de CDC el 3 de maig de 2010.

Catalunya, a través de les seves institucions d’autogovern i de les competències que contempla l’Estatut, ha de desplegar una política ambiciosa de relacions internacionals, sense cap altra límit que aquell que ens imposen les realitats geopolítiques. Tenir la nostra pròpia política exterior no significa, però, renunciar a influir en la configuració de la política exterior de l’Estat espanyol, per conduir-la el màxim possible cap a la defensa dels nostres valors i dels nostres interessos nacionals. Aquesta influència es fa especialment necessària en els darrers temps.

Molt s’haurien de redreçar les coses perquè la presidència espanyola de torn de la Unió Europea no s’acabi amb un balanç molt pobre, quan no amb un fracàs. Per part del Govern espanyol, es veia com un aparador, una oportunitat de lluïment. Així, no hi ha hagut una agenda veritablement treballada. El pitjor de la situació té a veure, però, amb que, ara, a diferència de les dues presidències anteriors, el desprestigi espanyol és molt gran.

És un desprestigi que té a veure amb la situació econòmica i amb la incapacitat d’abordar-la per part del Govern de Rodríguez Zapatero. Totes les instàncies econòmiques, des del Banc d’Espanya fins al Fons Monetari Internacional, havien advertit de la necessitat d’emprendre reformes a fons. Mitjans de comunicació com el Finantial Times o el Wall Street Journal havien estat assenyalant l’Estat espanyol com un dels països amb més risc de la UE. No en van fer cas i, ara, a l’Estat hi ha unes xifres rècord d’atur i un deute imparable.

El desprestigi espanyol també té molt a veure, però, amb la política exterior practicada pel Govern Zapatero. Una política exterior, en general, ha d’estar determinada pels interessos geopolítics i per uns valors àmpliament compartits pel país. La política internacional hauria de ser una política d’Estat i tenir un gran consens, si no amb totes, sí amb les principals forces polítiques. Rodríguez Zapatero, a diferència, per exemple, de Felipe González, no s’ha mogut, però, dins d’aquests paràmetres, sinó que ha convertit la política exterior en un element altament ideològic. Aquesta ideologització s’ha vist empitjorada, encara, per plantejaments ingenus que, sovint, han delatat una manca molt greu de rigor i professionalitat. Resulta increïble, sense anar més lluny, que la Presidència espanyola s’iniciés parlant de sancions als que no compleixin els criteris de la Unió Monetària quan resulta evident que, si un país no els compleix, és l’Estat espanyol.

A Europa hi ha hagut una manifesta incapacitat per establir complicitats. Superada l’etapa Aznar, era l’hora de tornar-se a alinear amb el tradicional eix franco-alemany en el que s’havia situat la política espanyola. Zapatero, però, lluny d’aquell González que era capaç de sintonitzar amb Mitterand o Kohl, ha agreujat una vegada darrera l’altra els mandataris europeus. En un primer moment, instal·lat encara en el rol de secretari general del PSOE, es va posar en la campanya francesa i alemanya, agreujant Sarkozy i Merkel. Un viatge mal gestionat va ofendre Polònia. Més tard, declaracions seves a Nova York sobre com Espanya havia de passar econòmicament al davant d’Itàlia i França, van causar malestar a les opinions públiques d’aquells dos països. La negativa a reconèixer Kosova, per raó d’un absurd paral·lelisme amb els nacionalismes de l’Estat espanyol, ha acabat de desubicar a l’Estat, posant-lo al grup dels principals règims autoritaris del planeta i enfront dels socis europeus.

Lluny de fets conjunturals, l’Estat espanyol ha de tenir una bona relació amb Estats Units. Durant els anys del govern Zapatero aquesta ha estat, però, una relació completament marcada per una visió partidista. La retirada de les tropes de l’Iraq no havia de comportar el bloqueig de les relacions amb Estats Units. La fermesa, quan no el desafiament a Bush, contrasta, en qualsevol cas, amb la tolerància que s’ha mostrat respecte Cuba, Veneçuela o amb la dictadura de Teodoro Obiang a Guinea Equatorial. Ha tingut les relacions completament trencades amb l’administració Bush i ha delit per aproximar-se a Obama. Una i altra situació han estat sobreactuades. La voluntat d’estar prop d’Obama no ha evitat, però, que per primera vegada en vint anys un president nord-americà no participi en una Cimera Estat Units-UE.

A Orient Mitjà s’ha ofès Israel, però tampoc s’ha satisfet els palestins. Una situació similar s’ha produït en relació a un conflicte molt més proper com és el contenciós del Sàhara. A Alger, Zapatero ha manifestat partidari de l’autodeterminació sahrauí. A Rabat, de l’autonomia. Volent acontentar tothom, la posició espanyola s’ha deixat de prendre seriosament i el Govern ha deixat de ser un actor important en aquest afer.

A Amèrica Llatina, la posició espanyola s’ha caracteritzat per la manca d’iniciativa, el seguidisme i per l’extrema prudència amb que s’han tractat l’esquerra populista. No se sap si per complicitat ideològica, o per a emparar uns interessos espanyols -que malgrat tot han patit molt-, Zapatero i Moratinos han consentit una notable degradació de les democràcies. A Cuba, defensant el diàleg, han legitimat la successió familiar de la dictadura, sense cap avenç significatiu pel que fa al respecte als Drets Humans, ni cap senyal creïble de democratització. A la crisi hondurenya, l’Estat espanyol ha estirat totes les diplomàcies europees a retirar ambaixadors, per a restituir-los després, sense haver assolit cap resultat. Davant d’aquests fracassos, cada vegada més, a Europa, hi ha qui posa en dubte l’autoritat espanyola per marcar les polítiques europees respecte Llatinoamèrica.

Mentre s’encadenaven tots aquests despropòsits, Zapatero batallava per ser present en les reunions del G-20 i impulsava una ampul·losa “Aliança de Civilitzacions” que només recolzava un primer ministre turc que, com Zapatero, estava necessitat de projecció internacional.

Per totes aquestes raons i en paral·lel al que hem anomenat el gran Pacte d’Estat que ens ha de treure de la crisi econòmica, s’imposa un gir radical a la política exterior espanyola. És un gir que ha de desideologitzar la política exterior, per convertir-la en una política d’Estat, àmpliament compartida per l’opinió pública i que, junt a la defensa dels nostres interessos, ha de defensar els Drets Humans i els valors democràtics.

Aquest gir a la política exterior espanyola, a curt termini, suposa:

– Tancar el semestre de la Presidència de torn de la Unió Europea en sintonia amb els principals socis europeus, impulsant el desplegament del Tractat de Lisboa i assumint les polítiques econòmiques que emergeixin del consens europeu per impulsar la recuperació econòmica.

– Aconseguir que la Cimera Euro-Mediterrània que se celebra a Barcelona el 7 de juny sigui un èxit. Això passa per donar el tret de sortida definitiu de la Unió pel Mediterrani, encallada des de fa molts mesos per motius diversos. Cal que la diplomàcia espanyola sigui capaç d’impulsar definitivament un organisme que té seu a Barcelona i que pot ser clau per desenvolupar les relacions entre Europa i el Magrib. Cal vertebrar la secretaria d’aquest organisme, aprovar els seus Estatuts i, especialment, establir un programa de projectes molt concrets que ens permetin d’avançar cap a l’objectiu de crear una àrea de lliure comerç al Mediterrani.

– Aquest és també el semestre en el que el Corredor Mediterrani Ferroviari de Mercaderies s’ha de consolidar com a gran corredor econòmic i de transports dins la Xarxa Transeuropea de la UE.

– Per l’Estat espanyol resulta clau també la Cimera Unió Europea-Llatinoamèrica que s’ha de celebrar aquest maig. Cal que d’aquesta trobada en surti un acord comercial de la Unió Europea amb Centreamèrica i un amb la Comunitat Andina (Perú, Colòmbia), que poden ser importants per les nostres empreses. La Cimera hauria de ser l’oportunitat perquè també avancés el diàleg amb Mercosur.

– Posar la política exterior espanyola en general i tota la diplomàcia en particular al servei de les empreses, per tal que obrin mercats on hi hagi possibilitats, inverteixin en mercats emergents i, així, s’internacionalitzin. La política exterior espanyola hauria de donar garanties de seguretat i estabilitat a les empreses en la seva expansió exterior.

– Reconèixer Kosova és un imperatiu democràtic, un reconeixement que no hi ha cap altra sortida per a aquest territori i una manera de tornar a alinear-se amb els països democràtics i europeus. Després del retorn de l’ambaixador a Tegucigalpa, un altre pas important per a restablir les plenes relacions amb Hondures és el reconeixement del nou president d’aquell país i de les darreres eleccions com a eleccions democràtiques.

– Impulsar, durant la Presidència espanyola de torn de la UE, l’oficialitat definitiva del català, el basc i el gallec a les institucions europees.

Més a mitjà i a llarg termini, la política espanyola hauria de:

– Fer de la política europea una prioritat absoluta, interioritzant que aquesta constitueix ja una part de la política domèstica, per totes les implicacions econòmiques i legals que comporta. El Govern ha de tenir una política d’aliances sòlida dins la UE, amb unes complicitats importants amb els eixos europeus centrals, però també amb Itàlia, amb el Regne Unit, amb Portugal i una política de bona amistat amb països del nord i de l’est d’Europa. Al cap i a la fi, Europa ha de ser el nostre mercat i, així, s’han de rastrejar les múltiples oportunitats que presenta encara per les nostres empreses.

– El Mediterrani ha de ser un eix central de la política exterior espanyola. Des que l’any 1995 es va iniciar el Procés de Barcelona, hem estat el motor d’aquestes polítiques a Europa. Tant cert com això és, però, que Europa ha acceptat el procés, però mai l’ha impulsat amb potència. És hora que aquest impuls es produeixi i l’Estat espanyol en sigui el motor. Dins del Magrib, l’Estat espanyol ha de procurar, per raons històriques, culturals i de proximitat, unes relacions privilegiades amb el Regne del Marroc. Per Catalunya i per tot l’arc mediterrani, totes aquestes polítiques resulten essencials. No hi ha excusa perquè la política mediterrània es perpetuï com a projecte, però no es concreti com una realitat.

– Cal avançar cap a l’objectiu de crear una àrea de lliure comerç al Mediterrani. En aquest context, l’Estat espanyol hauria de jugar un important paper a l’hora de tancar els acords marc entre la Unió i els països del Magrib.

– L’Estat espanyol ha de continuar essent el pont de la Unió Europea cap a Amèrica Llatina. Per això cal que abandoni les seves complicitats amb els que impulsen el Socialisme del Segle XXI, una quimera destinada a agreujar finalment els desequilibris del continent, i es comprometi en el desplegament d’una autèntica democràcia i a posar les bases d’un desenvolupament durable i sostenible. Mentre, cal estar molt amatents a països emergents com Brasil o Xile.

– L’Estat espanyol no pot eludir les seves responsabilitats en els territoris on havia exercit la seva sobirania. Ha de desenvolupar, doncs, un paper de mediació a l’antic Sàhara espanyol, de manera que empenyi la resolució d’un conflicte que malmet les possibilitats de desenvolupament del Magrib. Aquesta solució, dins del marc de l’actual legalitat, hauria de satisfer les dues parts. També s’ha d’involucrar a trobar una sortida democràtica a Guinea Equatorial. A Cuba, lluny de la present tolerància amb la dictadura, ha de ser un element dinàmic a favor d’un futur democràtic.

– Àfrica, per raó de la important immigració que porta cap al nostre país, perquè constitueix ja una geografia propera, s’ha d’anar incorporant com un element important de la política exterior. No es tracta ja, només, del continent que rep la nostra cooperació, sinó d’uns països amb els que es pot treballar per a assolir fites econòmiques i polítiques en comú. Per responsabilitat social i econòmica, cal una solidaritat que inclogui l’actuació d’ONG’s, però també de les empreses.

– Àsia, pel seu extraordinari desenvolupament econòmic, ha de ser un vector de la política exterior espanyola. Allà s’ha de prioritzar la política de presència de les nostres empreses i de les seves inversions.

– La política transatlàntica i d’amistat amb els Estats Units ha de ser una constant que ens permeti participar d’una estratègia de defensa de la llibertat i de la democràcia arreu del món.

– La política exterior espanyola ha d’emparar sempre l’aterratge i la presència de les empreses a l’exterior, essent un factor essencial de desenvolupament en un moment de globalització i d’internacionalització econòmica.

– En general i més enllà de la defensa dels interessos que una política exterior sempre ha de comportar, l’Estat espanyol hauria de fer seva la bandera de la defensa de la llibertat i de la democràcia, especialment en aquells indrets on té autoritat i són proclius al populisme.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s