Sí al referèndum a Olot

En primer lloc he de donar les gràcies a Òmnium i al seu president local, en Jordi Ferrer, per haver-me invitat a intervenir en aquest acte en la recta final d’aquest referèndum sobre la independència a Olot. És un agraïment que he de fer en tant que representant de Convergència, però sobretot en un nivell molt personal. He dedicat la vida a política. Dins la política he moltes coses. He estat al govern i també a l’oposició. He fet política local, nacional i internacional. Per moments m’he preocupat de les coses més diverses: que a Olot hi haguessin faroles i semàfors, que a territoris més enllà es fessin pavellons, escoles o abocadors. He treballat amb polítics, bombers, policies, funcionaris… He fet discursos, articles, llibres, debats i tertúlies. A tot m’he lliurat en cos i ànima. Perquè en tot hi va la millora del país, però, sobretot, perquè només ho sé fer així. Us puc assegurar, però, que quan tenia 15 o 16 no em vaig pas posar en política per vetllar per semàfors, faroles, abocadors, ni tan sols per impulsar escoles. Si em vaig posar en política va ser per fer algun dia un referèndum com el que farem a Olot el proper diumenge. Perquè una mica això significa el meu, segurament també el vostre, somni adolescent doncs moltes gràcies per invitar-me a participar. I em complau molt fer-ho al costat de l’Elisenda Paluzie. El 13 de setembre de 2009 vaig anar a Arenys de Munt. A la rodalia de Barcelona, aquesta vila és una mica com la vil·la gal·la de l’Astèrix. El seu cas no és gaire generalitzable. Ja a les primeres eleccions municipals l’any 1979 hi va guanyar l’independentisme i, des de llavors, em sembla que mai ha deixar de governar-hi… d’una o altra manera, amb una o altre fórmula o partit. El seu alcalde és professor de filologia catalana i ha publicat llibres sobre l’Espriu. Les singularitat d’Arenys en tant de nucli de catalanitat, però, no s’acaben pas aquí. És d’Arenys en Jordi Bilbeny, un individuo que ha gosat defensar que Colom era català i el més greu: ho hem cregut! Arenys, illa de catalanitat conseqüent, era un lloc molt propici per iniciar aquesta aventura. Arenys, però, va sorprendre, però, a propis i estranys. És normals que desbaratés als estrany, aquells que en els diaris de Madrid explicaven que Arenys de Munt traduït al castellà volia dir “Arenales de Arriba”. També a nosaltres ens va sorprendre. A nosaltres, gratament. Varem descobrir que, quan demanes a la gent si vol ser un país independent, diuen que sí més dels que ens pensàvem. Molts catalans que fa uns anys haguessin tingut dubtes, pors, temors de les més diverses naturaleses, ara, diuen sí. Molta gent, en principi, sense massa consciència nacional, ni lingüística, ni cultural, també diuen que sí. Al cotxe poden portar la E d’Espanya, poden abandonar el català en favor del castellà en qualsevol conversa, mires les televisions espanyoles i mai llegeixen en català, però voten que sí. Fins voten que sí molta gent castellanoparlant que ni són d’origen català, ni han votat mai, ni potser mai ho faran, a una opció nacionalista. Varem comprovar que el socialisme, malgrat la pressió exercida, malgrat les lamentables intervencions de la ministre Chacón, tenia fugues capa al sí, que el maragallisme decantava. Varem comprovar tot això i la victòria d’Arenys de Munt ens va desvetllar del cert escepticisme, quan no dir pessimisme, sobre les nostres possibilitats. Després de moltes derrotes, alguns desencerts i diverses frustracions ens va fer veure que potser sí que ens en podíem sortir. Arenys va catalitzar pot el nostre optimisme. Després, en les diferents onades de consulta, no tot han estat Arenys. Hi ha hagut ensopegades. Així, als que esteu aquí, que sou els convençuts, els que votareu sí, jo només volia dir-vos que l’important és veure si Olot reforçarà el nostre optimisme, o ens ancorarà en l’escepticisme sobre les nostres possibilitats nacionals. Olot, com Arenys, és un lloc propici per aquest tipus de consulta. Serem capaços, però, de convèncer a la gent, que votaria sí majoritàriament, de moure’s? Us deia que en els meus somnis d’adolescent hi havia un referèndum “com” el de diumenge. El de diumenge, tots ho sabem, no és, però, “el” referèndum, el definitiu, el dels nostres somnis. El de diumenge sí que serà, però, un termòmetre sobre les nostres possibilitats nacionals, el que mesurarà la nostra força per continuar avançant. La mesura que ens dirà si avancem cap a l’autodeterminació o si ens n’allunyem. Diumenge mesurem la nostra força! Olot no és una ciutat qualsevol dins del panorama de ciutats catalanes. El nostre resultat, com ho va ser el de Vic, mereixerà molta atenció. Per això us vull proposar que les hores que queden lluitem tots els vots com si el diumenge a la nit fos el moment de la nostra victòria definitiva, com si els dilluns el Parlament de Catalunya hagués de ratificar ja la nostra sobirania. Movem tots els convençuts, expliquem als dubtosos que Espanya no ens deixa cap altra porta, treballem tots els vots. Dilluns, sant tornem-hi: uns hauran de continuar treballant perquè hi hagi faroles i semàfors, d’altres educant als nostres fills en la catalanitat normal, però desacompletada, més enllà molts s’escarrassaran per fer el país més fort econòmicament, tots lliurarem la batalla quotidiana en defensa de la llengua. Abans de dilluns a Olot, tots concentrats, però, a omplir urnes de manera que el dilluns al vespre puguem cridar: “Visca la Garrotxa i visca Catalunya lliure!” Olot, Sant Jordi de 2010.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s