Els negres a l’avantguarda de la dissidència cubana. C. Llorens

La primera vegada que vaig anar a Cuba vaig quedat astorat de la capacitat d’aquell poble per aguantar la misèria. Cada vegada que hi he tornat he vist pitjors condicions. La gent, però, continuava resistint. Uns pocs, perquè creien les mentides oficials. La majoria perquè s’havien resignat a una realitat sense cap horitzó de canvi. Els dos “logros de la Revolución”, que no són la sanitat i l’ensenyament, sinó la propaganda i la repressió, hi tenien molt a veure. En algunes ocasions, l’olla a pressió es desbocava i es produïa el Maleconazo, l’èxode del Mariel o el dels balseros. Més tard o més aviat, les coses tornaven a la “normalitat”.

Només a principis del nou segle, va semblar que el moviment opositor aconseguia una progressió important. La Primavera de Cuba va fer que milers de persones signessin el Proyecto Varela, posicionant-se obertament contra del règim. El dia que Bush començava a bombardejar Bagdad, el gran dels Castro va aprofitar la distracció internacional per empresonar, però, a les 75 persones claus de la lluita democràtica, tallant d’arrel la progressió. Des llavors, la resistència cívica no s’ha aturat. Empresonats els periodistes i els bibliotecaris independents, també els activistes polítics, han pres el relleu les dones dels presos i els joves que feien blogs. Més enllà d’aquesta resistència, el moviment opositor ha esperat, però, que el fet biològic obrís la transició, conscient que tot el que es pogués fer s’ho podia endur una urpada per davant.

Tot semblava estar en un temps d’espera, fins que va morir Orlando Zapata Tamayo. L’opinió pública ignorava completament la seva existència i, fins el dia que va morir, la publicada no va fer cap atenció a la seva vaga de fam. Tinc la sensació, però, que aquesta mort és un punt i a part a la vida cubana.

Mentre el seu principal antagonista va ser Jorge Mas Canosa i l’exili de Miami, Castro es va moure com a peix a l’aigua. Carlos Alberto Montaner és una intel·ligència excepcional. El posaven fora de joc, però, només dient que era de la CIA. Oswaldo Payá els va inquietar molt perquè la resistència no estava ja a l’exili, sinó a l’interior. La brutalitat castrista es va menjar d’una bocada, però, la seva invitació al diàleg i a la reconciliació. Ara, però, les coses diferents. Els antagonistes d’un Castro senil són Zapata, Guillermo Fariñas, José Luís Garcia Pérez “Antúnez”… i en Pánfilo, joves negres de classe baixa, gent que no té res a perdre.

Orlando Zapata havia nascut a Santiago i provenia de la regió de Holguin. A Cuba, totes les revolucions, des la que la portar a la Independència d’Espanya, fins a la que van liderar Castro i el Che, han sortit d’aquest Orient més negre i pobre. Paleta i llauner, Zapata era fill de les classes més humils. Són el tipus de dissidents que més desconcerten al règim. Els esbirros de la dictadura no dubten a insultar-los dient allò de “Desgraciado, tu que sin la Revolución no serias otra cosa que un negro de mierda”. Havia rebut pallisses monumentals. En una ocasió va haver de ser operat per a extreure-li l’hematoma que li havia deixat una pallissa.

Per bé que psicòleg i periodista, Guillermo Fariñas té un perfil similar. Ha fet 24 vagues de fam. La de més impacte va ser la que durant mesos va protagonitzar el 2006 per demanar llibertat de premsa i el lliure accés a internet per tots els cubans. En molts moments es va témer per la seva vida. Ara, i des del 23 de febrer, està en vaga de fam a la seva casa de Santa Clara, per demanar l’alliberament dels presos. No menja, ni beu. Els que el coneixen diuen que anirà fins al final.

A l’Antúnez, 45 anys, “machetero”, agricultor i obrer de la construcció, se’ls coneix com “El Diamante Negro”. Com aquelles pedres precioses, “no se raja”. Zapata havia estat condemnat a tres anys de presó i per “desacato penitenciario” se li havien anat sumant condemnes fins a arribar a 36 anys. L’Antúnez va entrar a la presó l’any 1990 amb una condemna de cinc anys i en va acabar complint 17. A la presó, va protagonitzar diverses vagues de fam. Va ser cruelment colpejat en diverses ocasions. En una el van reduir engegant-li gossos. Les senyals de l’atac se li veuen a tot el cos. En llibertat, el febrer del 2009, a Placetas, lluny de la capital, va començar una vaga de fam que va durar 3 mesos.

En Pánfilo és un sense sostre del Barri del Vedado de l’Havana. Havia estat comunista. Avui és un alcohòlic sense rehabilitació possible. El passat juny, a l’Havana, mentre s’estava fent una filmació sobre cinema, va irrompre davant de la càmera per dir que tenia gana i que a Cuba el que feia falta era més “jama”(menjar). El vídeo va donar la volta al món. Completament begut, Pánfilo era la caricatura del “home nou” del que parlava el Che i una imatge molt real del que està patint aquell poble.

Zapata, el “Coco” Fariñas, Antúnez, també Pánfilo són el símbol de la insubmissió radical. Encarnen, segurament, l’esperit rebel d’aquells negres esclaus que es van incorporar a l’exèrcit mambí en la guerra contra Espanya. I és que la lluita per la independència cubana, que va durar cent anys, només va progressar quan va incorporar els negres. José Martí, d’origen valencià, hi va posar els versos i va morir en un fet de guerra més aviat pírric. Va ser el negre general Antonio Maceo, però, el qui hi va posar el coratge guerrer.

Aquestes accions desesperades, i suïcides, tenen dues raons de ser. La primera és que el règim no dóna cap sortida. La segona és que només aquestes actuacions radicals poden trencar la indiferència amb que el món està veient l’escenari cubà. Ara, però, les coses estan entrant a una fase molt perillosa. Els membres més valents d’aquest col·lectiu tan castigat per la història i que, en teoria, havia de redimir la Revolució, els negres cubans, són els abanderats de la dissidència. Fins ara, han adoptat els mètodes de la resistència pacífica. Amb perspectiva històrica, cal no oblidar, però, que -en la desesperació- aquesta gent acaben amb el matxet a la mà, el que seria el pitjor epíleg per a aquesta Revolució. Tot és responsabilitat, en qualsevol cas, d’aquesta estirp totalitària i gansteril que es diu Castro Ruz, ara ja incapaç, de gestionar bé les seves forces. El món no pot ser insensible per més temps al crit desesperat, però, d’aquests homes que avui s’estan immolant a ulls de tothom, en defensa de la dignitat més bàsica i de les llibertat més elementals.

Carles Llorens

Autor de “la Guerra de Cuba” i “Dissidents”

Secretari de Relacions Internacionals de Convergència

(Aquest article ha estat publicat en versió reduïda al diari AVUI. Podeu accedir a la seva lectura clicant aquí.)

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s