Respostes completes a l’entrevista que sobre el comunisme publica avui “El Singular Digital”

Quins punts forts i febles destacaria del sistema comunista?

El comunisme va ser atractiu perquè prometia una societat sense classes i sense injustícies socials, un lloable objectiu que no només no va aconseguir, sinó que va pervertir completament. I això, fins al punt que els dos únics règims dels món que es reconeixen comunistes, Cuba i Corea, han implantat unes noves monarquies familiars, i entenem la monarquia com el sistema polític –acceptable o no- però el menys igualitari de tots. La promesa d’igualtat era, però, atractiva. El punt feble del comunisme és que condiciona totalment la llibertat de l’individu i sotmet sempre la seva voluntat al suposat interès general, que no és tal, sinó el de les jerarquies i burocràcies a les que el comunisme i els socialisme inevitablement tendeix.

Quins creu que han estat els principals errors que han portat al sistema comunista a la pràctica desaparició?

No es tracta ja d’error. El comunisme no ha funcionat perquè no ha entès bé la naturalesa humana i la dinàmica social. El ser humà té el desig de ser important, de progressar, de prosperar. Això una societat lliure ho canalitza. En una societat socialista  està mal vist. Aquest desig, però, no desapareix i, així, només es pot canalitzar en la lluita dins la jerarquia. És per això que no es estrany que les lluites dins la jerarquia siguin despiatades i hagin generat alguns dels líders més cruels que hagin creuat mai la història de la humanitat.

L’igualitarisme imposat pel comunisme ha destruït completament la iniciativa individual, però també la col.lectiva. I sense iniciatives, sense dinàmica social, només amb l’impuls de les directives de la jerarquia canalitzades dins un sistema de planificació no hi ha avenç social. Una societat complexa i moderna no es pot moure dins dels marges restringits per la planificació central.

Quina valoració en fa dels seus líders? Com han actuat històricament i quina responsabilitat tenen sobre el fet que el sistema comunista no hagi perdurat?

El gran escriptor txec Milan Kundera va dir que si algú, de bona fe, havia cregut en les promeses del comunisme, veient els resultats, s’hauria d’arrancar els ulls. No crec en la frase en un sentit literal, però sí metafòric. Es jutja amb molta contundència al nazisme, al feixisme, al franquisme, les dictadures argentina, xilena… Està bé que sigui així. Ha de ser així. No puc comprendre, però, perquè no es jutja amb la mateixa contundència al comunisme. Amb Stalin i Mao al capdavant, els comunistes han comes atrocitats terribles. Avui, a països tant propers com Cuba, continuen imposant la manca de llibertat i a la misèria a la població, davant una grandíssima indiferència d’opinions públiques com la catalana, l’espanyola o la llatinoamericana. Quan en el Parlament Europeu es va discutir la conveniència de la prohibició de símbols nazis, en tant que euro-diputat, Vitautas Landbergis, el primer president de Lituània després de la caiguda de la URSS, va defensar que la falç i el martell havien de tenir el mateix tracte que la creu gamada. Landsbergis va ser mofat i durament atacat. No sé si s’ha d’arribar a la prohibició. De cap manera, però, és un debat menor. Ningú decent portaria, avui, una samarreta amb el rostre de José Antonio Primo de Rivera. Hi ha ple de gent, però, que passeja amb orgull el rostre del Che Guevara. Són dos apòstols de la violència amb l’agreujant que, que jo sàpiga, Primo de Rivera no és responsable de cap assassinat i Guevara ho és de molts.

Amb uns altres líders i una gestió diferent, el sistema comunista hagués seguit una altra sort?

No. El problema no són les persones, sinó la ideologia. Succeeix, però, que hi ha personalitats que encaixen millor en règims totalitaris i d’altres no. Quan un règim totalitari com el comunisme disposa de persones autoritàries agreuja la seva deshumanització. Quan el que hi ha són persones decents intenten donar-li un rostre humà, fer-lo evolucionar, canviar-lo. Generalment, són intents vans.

Més enllà del sistema, la ideologia i les idees comunistes tenen sentit avui dia?

No. Avui no tenen cap sentit ideologies que neguen la llibertat, la democràcia i que, indefectiblement, acaben no respectant els drets humans. No té sentit, per altra banda, una ideologia tan reduccionista. El comunisme no només no dona marge de maniobra a la personalitat individual, és també una ideologia que no és capaç de gestionar una societat complexa com la del segle XXI.

Què n’ha quedat del sistema comunista en la nostra societat?

No en queda res. El comunisme va ser un fracàs absolut, una ruïna per les societats a les que es va aplicar. Ruïna econòmica i també moral. Havia de portar la prosperitat general i ha generalitat la misèria. Havia de crear “l’home nou” i ha creat el dictador, al xibato, el delator. Podem debatre-ho tant com es vulgui. El comunisme no pot ser, però, sinó condemnable.

Creu que el comunisme s’ha sabut adaptar als canvis del segle XX?

El comunisme no és adaptable a la modernitat. Els comunistes, però, han tingut una gran capacitat per fer-ho. A Europa s’han camuflat en verds, ecologistes, feministes, altermundistes, anti-globalitzadors, anti-capitalistas, socialistes, social-demòcrates, demòcrates… A d’altres llocs, com a Amèrica, s’han disfressat d’indigenises, d’esglèsia dels pobres, de socialistes del segle XXI, d’anti-imperialistes…Han pervertit, però, tots aquests valors que diuen representar i continuen representant un perill en les comunitats en les que penetren. Són un perill, unes vegades, de desestabilització. D’altres són un fre al veritable desenvolupament que, sempre i sense excepció, passa pel treball i la feina ben feta. No per la revolució ni la redistribució sense crear riquesa

Al llarg de la història el sistema comunista caldria definir-lo com un sistema generador de conflictes o de solucions?

Històricament ni ha resolt la pobresa, ni ha portat prosperitat enlloc. Sí que ha generat conflictes, desestabilització i, quan ha arribat al poder, inevitablement totalitarisme. No hi hauria d’haver debat al respecte. Davant del totalitarisme només hi pot haver radicalitat democràtica.

Quin futur espera pels territoris que encara es regeixen per sistemes comunistes?

No ho sé. El que si sé del país comunista que millor conec que és Cuba és el present. I aquest present és un present de misèria econòmica i moral per una població condemnada dia a dia a “resolver”, que vol dir omplir cada dia el plat de taula. I és també un present de manca de llibertat, on hi ha uns tres-cents presos polítics, alguns dels quals estan condemnats a més de vint anys de presó, en unes condicions iinfrahumanes, per fer algunes coses que en el nostre context són drets fonamentals.

Podeu llegir l’entrevista a Singular Digital través d’aquest link:

 http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/11/el_comunisme_a_debat_vint_anys_despres_del_mur_43987.php

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s