El declivi del socialisme a Europa?. C. Llorens

El passat mes de maig, a Atenes, es va celebrar una gran trobada del socialisme europeu. Es platejava com una gran plataforma de reflexió, que tenia com a objectiu rellançar el socialisme. Hi havia preocupació pel present de l’esquerra europea i, durant els debats, sovint, es va dir que “no havien de quedar ancorats en el passat”. Sobretot es va fer èmfasi, però, en la necessitat que l’esquerra es “reinventés”. La necessitat saltava a la vista només de veure’n els participats. Atenent la invitació del president de la Internacional Socialista, Yorgos Papandreu, van anar a Grècia velles figures de l’escena europea com Felipe González o Massimo D’Alema, i tots els derrotats d’Europa, amb Ségolène Royal com a presència estel·lar. L’objectiu es va aconseguir? Atenes serà el punt de partida d’una nova esquerra? No ho sembla pas. De Royal a D’Alema van enfilar un seguit de tòpics que, sobretot, van posar en evidència un gran desconcert. Poques setmanes després, les eleccions europees del 7 de juny van certificar, en tot cas, que la nau socialista continuava embarrancada. El grup socialista de Brussel·les s’ensorrava a 184 diputats, eixamplant el gap que el separa del Partit Popular Europeu en 81 diputats.

El tema no és nou. La crisi ideològica de l’esquerra fa molts anys que s’arrossega. En molts sentits fins es diria que tots els partits de l’esquerra europea la tenen com assumida. Així, el seu problema no és ja ideològic. El seu problema és que fa ja una colla d’anys que no són capaços de “inventar” res de nou, cap operació de màrketing, de treure cap conill del barret amb el qual presentar-se davant de l’electorat. Als vuitanta, la referència va ser “l’esquerra plural”, que feia coincidir els socialistes amb comunistes reconvertits, amb ecologistes o pacifistes. A mitjans del noranta L’Ulivo italià semblava la referència. La presentació més renovadora i impactant va arribar, però, amb el “Nou Laborisme” de Tony Blair. La seva “Tercera Via” era un invent que tenia gràcia i semblava consistent. La gràcia li posava Blair, amb la seva simpatia i carisma. Al darrera, però, hi havia Peter Mandelson, que era la versió optimitzada d’en José Zaragoza. I sobretot hi havia, però, l’Antony Giddens, un ideòleg que havia estat director de la London School of Economics. La gràcia de Blair es va marcir, però, quan se’n va anar a l’Iraq amb Bush…

Els dies que Blair i la seva “Tercera Via”, avui, ja queden lluny i, des de llavors, tots els “invents” han estat d’efectes efímers: des del Partito Democratico dels italians, fins al projecte de renovació democràtica de Ségolène Royal. En cert moment, fins Zapatero va semblar atractiu per l’esquerra europea. A Itàlia li van dedicar una pel·lícula i, en alguna ocasió, a Ségolène, se la va presentar com la “Zapatera” francesa. El miratge, però, va durar poc. Els que mai han estar referent de res ha estat el Tripartit. En d’altres moments de la nostra història, a Barcelona i a Catalunya, esquerres de tota mena hi havien trobat inspiració. No pas ara.

Així les coses, els partits socialistes dels països importants d’Europa viuen intenses crisis i es perpetuen en l’oposició. Expliquen que la crisi econòmica és culpa del liberalisme i del “neo-liberalisme. Són ells, però, els que perden eleccions una rere l’altre! El cas més clar és el dels socialistes francesos. Els conflictes interns, que venen de fa anys, van a anar a raure en el darrer congrés en els que es van enfrontar Martine Aubry i Ségolène Royal. Per un marge molt petit va vèncer Aubry, la ministra de les 35 hores, una mesura que el temps ha demostrat completament contraproduent. La crisi no es van tancar i el resultat de les eleccions europees, que va situar Els Verds de Daniel Cohn Bendit a dècimes dels socialistes, la va agreujar. En les setmanes següents, el jove diputat Manuel Valls va desafiar Aubry a fer una autèntica renovació i Pasqual Lamy, insigne militant socialista i director de l’Organització Mundial del Comerç, apareixia a La Monde dient que potser sí que el socialisme, com el comunisme, està agonitzant. De fons, la més gran impotència a l’hora d’enfrontar-se a Sarkozy.

A Itàlia les coses no són pas millors per a l’esquerra. La gran esperança era el Partido Democràtico, confluència dels excomunistes –vint vegades reconvertits- amb elements democratacristians. Liderats per Veltroni, havien de ser un partit demòcrata com el nord-americà. S’han estavellat completament, però, contra Berlusconi i, ara, ja ni tan sols són l’alternativa. Enfront de Il Cavalieri, que organitza festes a Vila Certosa, qui està assumint protagonisme és la Itàlia di Valori de l’ex-jutge Di Pietro. A la Gran Bretanya Gordon Brown agonitza. A Alemanya els social-democrates no se’n surten enfront de Merkel i, en molts lands, són superats per Die Linkspartei, L’Esquerra d’Oskar Lafontaine i els comunistes de l’antiga RDA. I fins l’antiga socialdemocràcia sueca viu moments de desconcert, quan la seva actual líder, Mona Sahlin, es mostra partidària d’acceptar el “dret a decidir” que trenca amb la burocràcia “social” sueca i que ha impulsat el nou govern liberal-conservador.

Tots viuen una crisi que els fa reflexionar i posar en dubte plantejaments, rols, discursos… Els únics que no es plantegen res, perquè no estan en crisi són socialistes espanyols i catalans. Potser perquè, realment, “Spain continua essent diferent”! Només Zaragoza i Puigcercós, astuts i previnguts, com qui es cura en salut, a estones lliures, es declaren “liberals”…   Liberals “socials”, això sí! Només faltaria!

Carles Llorens

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s