Presentació de CASTRACIONS de Teresa Amat

borra1

Martorell, 12 de març de 2009

La presentació d’un llibre té dues finalitats bàsiques: una primera, fonamental, que la gent el compri, i una segona -i si pot ser- que la gent el llegeixi! El presentador d’un llibre ha de fer venir unes ganes de llegir-lo, que la gent que es donin empentes per comprar-lo just acabada la presentació. Això, que és obvi, no sempre passa. Sovint el presentador explica la seva vida, la teva tesi… Hi ha també qui explica el llibre. I el llibre no s’ha d’explicar perquè, si te l’expliquen, ja no cal que el llegeixin i, així, no el compren.

La presentació ha de ser un elogi del llibre i del seu autor/autora. Ha de ser un gran elogi! I un problema que, sovint, té l’elogi és que resulta poc creïble perquè el presentador i l’autor són amics. Tantes vegades hem assistit a presentacions ensucrades! Jo avui faré un gran elogi de “Castracions” que ningú l’ha de disminuït pensant que la Teresa Amat i jo som amics. La Teresa Amat i jo no som amics perquè just ara ens acabem de conèixer. Mai abans ens havíem vist i, per no saber, jo no sabia si era gran o jove, rossa, morena o castanya. No érem amics… però tenim les condicions per ser-ho: a tots dos, Cuba ens ha robat l’ànima i ens revolta un sistema polític, l’absurd, que s’immisceix en totes les àrees de la vida cubana. Un govern que en paraules de la Teresa Amat és “negatori de la vida normal”.

presentacio_castracions_120309_005

L’editor Arnau Consol, l’autora Teresa Amat, l’alcalde de Martorell, Salvador Esteve i jo, el presentador

“Castracions. Cinquanta anys de vida cubana” està molt bé. Està molt i molt bé. Ja comença bé amb el títol i amb les cites inicials. Penso que amb un bon títol un llibre ja té molt de guanyat. Hi ha gent que en saben molt de posar títol (ells o els seus editors). Per anar ja entrant en matèria, i sense anar més lluny, un dels grans autors de títols és l’amic de Fidel Castro al que Teresa mat dedica un capítol: Gabriel Garcia Márquez. Mireu quins títols tan bonics: Cien años de soledad, El coronel no tiene quien le escriba, El otoño del patriarca, El amor en tiempos de cólera, Crónica de una muerte anunciada… El “Cien años de soledad” sembla que s’havia de titular La Casa. Ens hagués explicar la mateixa història dels Buendia, hagués descrit igualment Macondo, fins podia començar amb aquella escena del dia que l’Aureliano Buendia va descobrir el gel, però no seria el mateix.

Teresa Amat fa derivar el nom Castro cap a castracions i ja l títol és la descripció d’una situació, perquè aquest règim ha castrat, i continua castrant, disminuint, condicionant, als cubans en totes les seves capacitats. Milions de persones reduïdes a una vida miserable no només per les terribles condicions econòmiques a les que es veuen sotmeses, àmpliament descrites al llibre, també per la misèria moral que també reflecteix.

La referència sexual no és una casualitat. Aquest és un règim en el que només val la voluntat del mascle alfa. La resta homes, dones, s’han de sotmetre al poder total d’aquest mascle dominant. Teresa Amat això ho deixa clar amb una cita: “la Revolució s’ha d’identificar amb un home: Fidel Castro. A la fi, Cuba ha esdevingut el mirall de les seves passions, complexes, frustracions, venjances, bogeries, crueltat, deliris de grandesa, dels seus odis i del seu afany de poder total”. Un mascle alfa, un duce, un füher, que ha fet de la violència el modus operandi, exportant la violència a tot Amèrica llatina i que ha cridat un “Patria o muerte” similar i feixista com el “Viva la muerte” d’en Sanhurjo. Un mascle alfa que ha creat un règim militar i militarista, una dictadura militar, com molt bé diu la Teresa, que engalipa a una esquerra europea pacifista, però que no ha enganat mai respecte a la seva naturalesa militar quan no s’ha tret mai l’uniforme militar “verde olivo”. Un mascle dominant masclista que ha tingut un comportament patològic cap als homosexuals, fins al punt de l’expulsió massiva de El Mariel, molt ben descrita al llibre. Un dels episodis més lamentables de la segona part del segle XX, un episodi que hauria d’avergonyir a tots Un mascle alfa, un rei, que només deixa el poder dins el marc familiar.

També les cites inicials són magistrals. Sobretot m’agrada la de Martin Amis que diu: “Una descripció fidedigna de la Unió Soviètica era una avantatge per Stalin perquè semblava una furiosa calumnia contra la Unió Soviètica.” Amb Cuba passa exactament el mateix. Descriure el país tal com és sembla propaganda contraria al règim. Molts periodistes independents, de fet, estan a la presó per descriure la vida, l’economia cubana i se’ls acusa de difondre “propaganda enemiga”.

El llibre està molt ben escrit i es llegeix molt bé. Pot ser, en primer lloc, un bon manual per a entendre i visitar la Cuba d’avui. La Teresa Amat parla molt del turisme. En un moment fa ironia sobre els turistes que es diuen viatgers, però que de veritat fan turisme. Denigra, però, els que van a les platges a posar-se la pell “color canyella” als grans complexes turístics, sense mirar el que passa a l’entorn, i sobretot els que fent “turisme ideològic” i flipen per la Revolució. Ni uns, ni els altres, cal que llegeixin el llibre de la Teresa Amat.

“Castracions” és, però, un excel•lent manual pels que volen aproximar-se a Cuba sense prejudicis i volen conèixer aquest país amb la singularitat de ser l’únic país d’aquesta part del món on s’ha instal•lat el comunisme. Una guia que ens fa conèixer el llenguatge, les situacions d’un règim totalitari, però també d’una economia de la precarietat que aguditza l’enginy. Una economia en la que ja no hi ha apagones, sinó “alumbrones”! Una bona lectura abans de començar a passejar per l’Havana, de Santiago, o d’on sigui. Una bona abans de baixar a peu de carrer i sentir aquella “Olor mig de benzina, mig d’oli cremat” que ella descriu i que només es sent a Cuba. L’olor d’una benzina que es crema en el pas d’uns motors que sovint tenen molt més de 50 anys!

Teresa Amat ens fa conèixer un ecosistema polític cubà on hi ha tota una retòrica revolucionaria, on hi ha els Gramma i el Juventut Rebelde, CDR, actes de repúdio, UMAPs (Unidad Militar de Ajuda a la Producción, de fet camps de concentració), el Bloqueo (embargaments) I la Llei Helms- Barton, però també Damas de Blanco(dones de presos), Bibliotecas independientes, hi ha el Proyecto Varela, hi ha Radio Martí, gusanos (exiliats), marielitos (125.000 persones que van ser empeses a marxar el 1980, balseros e els Hermanos al Rescate … (Amat dedica un capítol a tots els adjectius que s’ha dedicat als exiliats, a part de gusanos: escoria, comemierda, basura…) I hi ha també una economia –o una sub-econonomia- que es mou amb pesos cubanos, convertibles o CUC, que instal.la “paladares” i viu gràcies als dòlars de les jineteras(prostitutes). Una economia dels chopings i del mercat negre. Una castroeconomia que té “Periodo Especial”, libreta de abastecimiento, mercados libres i cuentapropistas.

Resulta molt interessant en aquest àmbit mig dedicat a la subeconomia i a les penes de la vida quotidiana, el capítol dedicat als sistemes de transport. Transportar o transportar-se resulta, a Cuba, una de les coses més penoses per la qual tenen que passar els cubans. Ho és dins de les ciutats, però sobretot el que nosaltres en diríem el transport interurbà. Teresa Amat és, en aquest sentit, doctora en “Transport revolucionari”. Llegint un dels seus capítols sabreu de la guagua, el camello, de totes les modalitzats de taxis, del cocotaxi al bicitaxi. Sabreu que és el coger o hacer botella. Teresa Amat no parla del parqueo i dels tècnics en parqueo. La gent que quan arribes a un lloc d’aparcament et diu que et vigila el cotxe. Vuit hores més tard està allà per demanar-te la propina d’haver-te vigilat el cotxe. Jo, en tot cas, puc explicar que una de les experiències al•lucinants que he tingut a la vida és fer, en un cotxe llogat, el trajecte l’Havana-Santiago.

Més enllà de ser un manual per entendre aquest singular ecosistema polític i econòmic del tardo.castrisme, Castracions és un llibre valent, que denuncia clarament i sense complexes un règim intolerable. En un moment determinat Teresa Amat diu: “parlar d’obvietats es poc estimulant”. Que el que passa a Cuba és intolerable és una cosa òbvia. Cap dels que des d’aquí defensen la Revolució acceptarien que, aquí, se li imposessin les seves condicions. Molts dels que aquí la defensen, si allà mantinguessin la seva actitud contestaria, serien presos polítics, dissidents o gusanos, i les seves dones, mares, o germanes serien Damas de Blanco que cada diumenge van a Santa Rita de Casia i desfilen per Miramar. Si mantinguessin la seva actitud contestatària… Si o serien la cruel i inhumana gent del règim que, al seu torn, són tractats també amb crueltat i de manera inhumana quan cauen en desgràcia, com ara ha passat als ja ex-ministres Carlos Lage i Pérez Roque.

Aquesta obvietat encara resulta difícil d’assumir a l’opinió pública catalana. Gairebé tothom té clar que estem davant d’una dictadura militar. Gairebé perquè hi ha en Jordi Miralles que no… Un senyor que es membre de la Mesa del Parlament i d’un partit que governa Catalunya que fa actos de repudio, contra-manifestacions i diu que Cuba és un exemple de defensa dels Drets Humans… Un senyor, però, que no és capaç d’acceptar de fer el debat amb mi que li va proposar Casa Amèrica en motiu del 50è aniversari de la Revolució. Llevat d’aquest senyor ja ningú defensa el castrisme. Molt poca gent fa el pas, però, de denunciar-lo com un règim intolerable. Uns perquè se’ls fa difícil des deslliurar-se del seus somnis juvenils. D’altres perquè la seva condició de gent d’esquerra passa encara per sobre de la seva condició de demòcrata.

Així, et diuen que sí que el castrisme és una dictadura, però et comencen amb els peròs que venen a disculpar o a atenuar la seva gravetat: que si l’educació i la sanitat funcionen tant bé, que si els països de la regió hi ha encara més pobresa, que si abans amb en Batista tot era molt pitjor, que si el bloqueig nord-americà ho agreuja molt… Bé, el llibre de la Teresa és un desmentit molt rotund a tots i cadascun d’aquest tòpics construït per departament més exitós del règim: la propaganda. Si algú vol saber si l’educació i la sanitat funcionen, que llegeixi el llibre i veurà el monumental desastre. Si pensa que amb en Batista era pitjor, veurà com es manipulen les xifres i les estadístiques al respecte, però que el castrisme ha estat el pitjor negoci que han fet els cubans a la seva història. El llibre, sobretot, desmenteix, però, tota la demagògia del “bloqueo USA”. Castracions explica que Estats Units, bé directament, bé a través de tercer, acaba essent el proveïdor de productes bàsics.

Castracions sobretot és una gran denúncia del règim de terror que suposa aquesta dictadura. Teresa Amat parla sovint de l’Infern cubà i ens explica el rosari de presons que poblen l’illa. Ens parla dels presos i de les Damas de Blanco. En un determinant moment, així, ha de reclamar l’atenció sobre el fet que a Guantamano hi ha un altre presó que no pas la de la base nord-americana que ha allotjat a presos d’Al Quiada! I així, explica que al Guanatánamo cubà hi ha la Prisión Provincial de Guantánamo, una presó plena de presos polítics de la que ningú parla. Una “Guantanamera” que hauria de merèixer molta més atenció!

En aquest moment, parlant de Guantánamo, si que la Teresa Amat m’ha de permetre fer un punt i a part per fer-li una petita crítica, per res ha de desmerèixer el seu immens treball. Lamenta que la premsa i l’opinió pública s’oblidi de la Presó Provincial i dediqui una gran atenció al que passa a la presó de la Base Nord-americana. Bé, jo a “Dissidents” també vaig parlar de l’Óscar Espinosa com un pres de “l’altre Guantánamo”. Una cosa és això i l’altre és disminuir el que els Estats Units han fet amb els presos islàmics. La Teresa Amat ens bé a dir que se n’ha fet un gran massa en relació al que ha passat al Guantánamo USA. Nosaltres, els demòcrates que exigim als germans Castro respecte als Drets Humans, no podem arrossegar aquesta vergonya. Nosaltres, els demòcrates, hem de ser exemple davant de tothom, perquè si no el nostre mal exemple serveix de coartada perquè gent com els Castro encara es justifiquin. Ni un Guantánamo, ni l’altre!

El llibre de la Teresa té molta força, en qualsevol cas, quan denuncia la manca de llibertat d’expressió i el segrest al que està sotmesa la informació. Ens parla de les Bibliotecas Independientes que em gran esforç tiren endavant herois dissidents i assenyala que, aquest règim que en teoria tan ha fet per l’educació i la cultura, ha arribat a un punt en el qual els llibres són una cosa que, simplement, no existeixen. Amat se sorprèn també que el cas de Guillermo Fariñas,un senyor que fa una vaga de fam de set mesos l’any 2006 reclamant accés a internet, que no mereixi cap atenció.

Per mi el grup de capítols més interessants del llibre, essent tot el llibre molt interessant, són els dedicats als intel•lectuals que han donat suport al castrisme. És l’apartat que es titula “Compañeros del alma, compañeros” i analitza la relació amb Castro i el seu règim de gent com Sartre, Regis Debray, Cortazar, Gabriel Garcia Márquez i de dos catalans com Carlos Barral i Manuel Vázquez Montalban. Molt interessant! És una relació de seducció que es pot entendre a principis dels anys seixanta, però que no només no és pot entendre sinó que és culpable als noranta. Vull dir que no té nom la complicitat d’un Manuel Vázquez Montalban o d’un García Márquez quan el març del 2003 es produeix la Primavera Negra el març del 2003. De la mateixa manera que, potser, tampoc té nom que una persona de la suposada categoria intel•lectual de Sartre quedi embadalit, com molt bé explica Teresa Amat, davant del “nou home”, el Che Guevara… Sartre tindrà l’honradesa, però, d’explicar que li cau la bena dels ulls, de la mateixa manera que ho fa Regis Debray, el qual els dignifica moltíssim respecte als Gabos i els MVM.

Per cert, una dels moments de xispa del llibre és quan s’aporta una cita de Sartre on fa elogi de la joventuts dels líders revolucionaris. “El major escàndol de la revolució cubana no és haver expropiat terres i finques sinó haver portat als joves al poder. Fora els vells del poder! No n’he vist ni un entre els seus dirigents!” Com molt bé assenyala la Teresa Amat aquesta cita té molt d’aquell elogi de la joventut forta del feixisme! Cal preguntar-se, però, què diria avui Sartre davant la gerontocràcia soviètica que avui governa Cuba? Què diria de la gerontocràcia que actua a caprici amb una incapacitat absoluta per entendre el món en els paràmetres del segle XXI. Jo en tot cas us dic que no hi ha res més patètic que un mascle alfa senil i actuant a caprici! Jo dic també que els joves cubans tenen dret a elegir el seu propi futur.

Des d’aquest punt de vista, des de la voluntat de guanyar el futur, aquest llibre de la Teresa Amat, aquest llibre molt ben escrit, aquest llibre que es llegeix molt bé, és una gran aportació. És per això que, estic segur que parlo en nom de tots els meus amics cubans, a interior i a l’exili, de dretes, de centre i d’esquerres, però que lluiten per la llibertat, li hem d’agrair aquest llibre.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s