Quaranta anys de la matança de Tlatelolcom

El dia 2 d‘octubre s’han acomplert quaranta anys de la Matança de la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, on la repressió governamental va acabar amb una revolta estudiantil que feia mesos que durava, a l’estel·la dels fets del Maig del 68 francès. El que molta gent no sap és que un català-mexicà, Marcel·lí Perelló, fou un dels principals líders d’aquest moviment. El juliol de l’any passat vaig publicar a la revista Sapiens, al número 57, un article sobre aquest personatge i aquells fets. Ara, en el 40è aniversari, em sembla que val la pena de recuperar-ho en aquest blog.

Carles Llorens

Marcel·lí Perelló, el líder estudiantil del 68 mexicà

L’any 1968 es van produir grans revoltes d’estudiants a nombrosos països del mon. Contràriament al que es pot creure, la més important no va pas ser la de Paris, sinó la de Mèxic. A aquell país, però, el moment central no va ser el maig, sinó l’octubre. El dia 2 d’aquest mes, després de moltes setmanes de vaga estudiantil, la repressió governamental va dur a terme la matança de Tlatelolco. No està clar quants estudiants hi van morir. Les cròniques més pessimistes parlen de centenars. Tot aquell moviment va estar liderat per Marcel·lí Perelló, el fill d’un exiliat català. El Cohn Bendit mexicà ha parlat amb Sàpiens.

A Mèxic, la primera part dels anys seixanta va ser plàcida. El Partido Revolucionario Institucional, fundat l’any 1929, havia portat al país una certa prosperitat, amb una combinació de repressió i clientalisme a gran escala. Certament, la pobresa era molt extensa. Tant cert com això era, però, que el país creixia un 7% anual, que hi havia pau social i que, aparentment, avançava la modernització amb la construcció de grans infrastructures i de grandiosos edificis que sorprenien a la població de Ciutat de Mèxic. L’any 1964 va ser elegit president, Gustavo Díaz Ordaz que, durant el seu mandat, va dedicar tots els seus esforços a convertir els Jocs Olímpics, que s’havien de celebrar l’octubre de 1968, en un gran aparador per Mèxic i pel PRI.

A la conformitat general amb el règim priista, hi havia poques excepcions: els partits de l’oposició i les universitats, on els partits d’esquerra tenien una força considerable. Allà, hi havia una permanent agitació, política i cultural i un focus de disconformitat amb un règim que, per bé que tolerava moltes llibertats públiques, s’assemblava molt a una dictadura. Així, a les aules, hi havia, per exemple, una gran simpatia per tot el que representa la revolució cubana o la mobilització nord-americana contra la guerra de Vietnam. En aquest ambient va ser on Marcel.lí Perelló i Valls, nascut a Ciutat de Mèxic el 1944, va trobar el caldo de cultiu que el convertiria en el líder dels fets de 1968.

Es va matricular com a estudiant de Físiques a la Facultat de Ciències de l’UNAM (Universidad Nacional Autónoma de México). Allà, aviat va liderar un col·lectiu universitari d’esquerres que l’any 1965 es va afiliar a les joventuts comunistes. El noi que va arribar a la universitat no era pas un full en blanc. En el curs de preparatori de la universitat, havia adquirit “consciència revolucionària”, mercès a lectures i al contactes amb diferents professors. En conseqüència, ja en el aquell moment, es va afiliar al Partido Obrero Revolucionario, un partit troskista clandestí, que abandonaria ben pocs mesos després, al jutjar que practicava un “radicalisme eixelebrat”.

Més enllà d’això, Parelló era revolucionari gairebé per imperatiu genètic. El seu pare, Marcel·lí Perelló i Domingo, va ser un dels acusats, l’any 1925, d’haver dirigit el cèlebre i frustrat Complot del Garraf, pel qual es va intentar assassinar a Alfons XIII. Com d’altres implicats en aquests fets, va ser condemnat a cadena perpètua. Tot just empresonats, els presos del Garraf van començar de rebre cartes de solidaritat, impulsades per una campanya que va arribar a molts racons de Catalunya i del mon. Una de les persones que va escriure a Perelló va ser Edelmira Valls, des del –aleshores– poblet de Rubí. No va ser una correspondència de compromís. Quan la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera va suposar l’amnistia dels presos polítics, Marcel·lí i Edelmira es van casar. Acabada la guerra, el matrimoni, que ja tenia dos fills, va marxar a l’exili, primer a França i, l’any 1942, a Mèxic.

Per genètica o per currículum, tant se val, Marcel·lí Perelló fill es va integrar plenament a la dinàmica d’aquella universitat que, clarament, simpatitzava per l’esquerra. La primera gran mobilització a la que va participar, encara l’any 1965, va ser la que es va originar amb una vaga de metges. Tot just decretada la vaga, la Facultat de Medicina s’hi va solidaritzar i Perelló es va moure de manera que també s’hi afegís la Facultat de Ciències. L’any següent, 1966, va ser l’any d’un gran moviment a favor de la reforma universitària. Hi va haver un gran enfrontament entre el moviment estudiantil i el rectorat de l’UNAM. Els estudiants, amb Perelló al capdavant, van acabar per fer dimitir al rector. L’any 1967, Perelló va ser l’organitzador d’un concert de Raimon a la Ciutat Universitària.

Amb tot aquest recorregut, quan arriba el 1968, tant el moviment estudiantil, com el fill de l’exiliat català, que tenia 23 anys, comptaven ja amb una gran experiència mobilitzadora. Quan el maig van arribar notícies de França, Perelló i els seus companys van comentar que, a Mèxic, però, mai podia succeir quelcom similar. Uns pocs mesos després, els esdeveniments s’encarregarien de demostrar quan errònia era la seva percepció, amb un moviment d’una amplitud que depassaria àmpliament el de Paris.

Tot es va iniciar amb un incident menor. El 22 de juliol els alumnes de dues escoles de preparatòria universitària, amb una vella rivalitat estudiantil, van protagonitzar una gran baralla a la Plaza de la Ciudadela. Al dia següent, quan els perdedors, amb afany de revenja van voler apedregar l’escola dels seus rivals, es van trobar amb la policia que va actuar contundentment. L’actuació policial durà tres hores. Hi hagué molts ferits i vint estudiants detinguts. En denuncia per la brutalitat de la repressió es va organitzar una marxa que va coincidir amb la manifestació en suport de la Revolució Cubana que, a Ciutat de Mèxic, es feia cada any el 26 de juliol. Les autoritats, alarmades per la dimensió dels moviment i, segurament, per la proximitat dels Jocs Olímpics, hi van enviar l’exèrcit. Estudiants i, sembla que agents provocadors infiltrats en el moviment estudiantil, van respondre amb pedres i cremant autobusos. La repressió va ser molt gran.

Arran dels fets, es van començar a fer detencions dels líders més significatius, entre ells Marcel·lí Perelló, que va ser apressat al local del Partido Comunista Mexicano, per ser alliberat l’endemà. Durant els dies següents, els estudiants es van declarar en vaga. Perelló va ser un dels més actius i un dels que va impulsar amb més decisió la creació d’una coordinadora d’estudiants, el que després serà el Consejo Nacional de Huelga.

El 2 d’agost es va constituir el Consejo Nacional de Huelga. En formaven part estudiants i mestres de totes les universitats de la capital. Marcel·lí Perelló, que en va ser un dels seus portaveus, en formava part en tant que representant de la Facultat de Ciències. El programa del Consejo contenia diversos punts reivindicatius: alliberament dels obrers, sindicalistes i guerrillers presos, derogació dels articles repressius del Codi Penal, destitució dels policies responsables de la repressió, demanda de responsabilitat penal pels representants polítics i indemnització de famílies d’estudiants morts o ferits en el conflicte.

Amb aquest programa, el CNH va convocar una manifestació pel 27 d’agost. Del Museu de Antropologia al Zócalo van desfilar 300.000 persones, segons unes fonts, dos milions, segons d’altres. Davant dels fets, el govern va dir que volia dialogar amb els estudiants. Mentre, però, la persecució va augmentar. Perelló, que tenia el perill de ser detingut o assassinat, no va poder tornar a casa. La seva mare va visitar Barcelona i, quan voler tornar, se li va impedir l’entrada a Mèxic.

Com que el diàleg no avançava, es va convocar pel 13 de setembre una altra manifestació, que no va tenir res a veure amb les anteriors. Va ser coneguda com la “Marcha del silencio”. Marcel·lí Perelló explica que es va inspirar en una trobada silenciosa que l’any 1964, en plena celebració franquista del “25 años de paz”, es va fer a Montserrat sota la consigna “25 anys de silenci”. De nou, del Museu de Antropologia al Zócalo van desfilar prop de 300.000 persones. Es va mantenir un rigorós silenci. No hi hagué discursos. Només es van llegir el nom dels empresonats polítics, mentre la massa de manifestants deia “presente”! Cinc dies després, l’exercit, amb tancs inclosos, va ocupar la ciutat universitària. El Consejo va passar a la clandestinitat.

Durant les properes setmanes es va difondre que la més gran concentració s’havia de produir a la Plaça de les Tres Cultures, a Tlatelolco, a les cinc de la tarda del 2 d’octubre. Després de nou setmanes de vaga i just deu dies abans de començar els Jocs Olímpics, hi havia la intenció que molts estudiants comencessin una vaga de fam que durés fins el dia mateix de la inauguració dels Jocs. A l’hora prevista, uns 15.000 estudiants, amb clavells vermells, van començar a marxar cap al lloc descrit. Una vegada a Tlatelolco, els líders estudiantils van començar els seus discursos des del tercer pis d’un dels edificis que dona a la plaça. Els convocants no havien advertit suficientment que el lloc, de gran valor simbòlic a la història de Mèxic, es podia bloquejar fàcilment, tal i com fatalment va fer l’exercit.

Interrompent els discursos, van aparèixer, tot de cop, helicòpters, franctiradors amb fusells a les finestres dels grans edificis que envolten la plaça i membres de l’exercit ocupant tot l’espai. Els trets van començar a ploure indiscriminadament sobre la gent. La matança va durar dues hores i mitja. L’endemà, els diaris parlaven de 29 morts i més de vuitanta ferits. Avui hi ha qui sospita, però, que els morts van ser uns quants centenars, que els ferits podien ser alguns milers i que els detinguts van ser moltíssims.

A partir d’aquest moment, l’organització del moviment estudiantil es va dificultar enormement. El 9 d’octubre el CNH va acceptar la treva durant el període olímpic, de manera que no hi hagués manifestacions durant els Jocs. Efectivament, durant aquests Jocs no hi hagué cap altre incident, que una immensa xiulada al president Días Ordaz durant la cerimònia d’inauguració. Aquestes, així, van ser les Olimpíades de Dick Fosbury, que va revolucionant el salt d’alçada amb el seu espectacular estil.

Malgrat la desmobilització creixent, la vaga va continuar fins el 4 de desembre. Mentre, els problemes de Perelló eren important. No només va haver de mantenir-se en la clandestinitat. Un sector ultraesquerrà del moviment el van acusar de traïdor per acceptar la treva. Les seves relacions amb la direcció del Partit Comunista, a més, eren més aviat tibants. Va sortir del país per Tijuana el gener de 1969.

L’exili, un llarg periple abans de tornar a Mèxic

Marcel·lí Perelló va sortir de Mèxic amb un passaport argentí: el del seu amic Eduardo Blaisten, mort a la guerrilla poc després. Per no ser identificat, es va vestir molt ben vestit, es va tallar els cabells i fins es va afaitar les celles. Va passar un any a França, on va tenir contacte amb els líders del Maig del 68. Es va plantejar d’anar a viure a Moscú, per ell, la Meca, tan política, com científica. Només se li van obrir, però, les portes de la Romania de Ceauescu. Hi va viure vuit anys. A la Universitat de Bucarest, va acabar la carrera de matemàtiques i va obtenir un Màster en Matemàtiques Aplicades.

L’any 1974 va participar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. No va poder visitar la Catalunya del sud, el país dels seus pares, perquè el govern espanyol no li permetia l’entrada. Sí, però, que va coincidir amb catalans i, així, es va redescobrir a si mateix com a català. L’any 1977, en plena transició, es va instal·lar a Barcelona i va treballa de professor a la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’any 1985 va decidir que havia arribat el moment de tornar a Mèxic. Va ser una decisió determinada per la voluntat s’enfrontar-se als malentesos que havien quedat pendents quan va fugir per Tijuana. Volia deslliurar-se de la desconfiança que havien sembrat sectors ultra esquerrans, contraris als comunistes, pel fet que ell no hagués estat empresonat. Retornat a Mèxic, va treballar a les universitats de Sinaloa primer i després a la de Puebla. Avui, és professor de matemàtiques a la UNAM. Ha participat activament en la revisió dels fets de Tlatelolco que s’ha iniciat a partir de l’any 2002.

A través d’aquest link podeu llegir una entrevista a Marcel·lí Perelló.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s