Una trobada del Dalai Lama i Mao Zedong en el nus del conflicte entre el Tibet i Xina. C. Llorens

Revista Sapiens núm. 71

Setembre 2008

Si es té en compte l’actual situació del Tibet, resulta difícil imaginar que es pugues produir una entrevista entre el Dalai Lama i el líder de la República Popular Xina, Mao Zedong. Durant l’any 1954 van mantenir, però, diverses trobades. El líder dels tibetans va estar sis mesos a Pequín, durant els quals va tenir una relació força cordial amb Mao. Quatre anys més tard, el conflicte latent va esbotzar amb tota la cruesa.

L’1 d’octubre de 1949, deixant enrera l’ocupació japonesa de la II Guerra Mundial i la guerra civil amb els nacionalistes de Xiang Kai-shek, Mao va proclamar la República Popular Xina. Just assolida aquesta fita, un tema l’obsessionava: restablir la integritat d’un país al que la història, en diferents moments, havia sostret territoris. L’illa de Taiwan, convertida en base d’uns exèrcits de Xiang Kai-shek que només aspiraven a tornar al continent, era el territori que més el capficava. La colònia britànica de Hong Kong, una taca a l’orgull nacional dels xinesos, era el segon. Ja en els escrits juvenils de Mao hi havia, però, tres altres territoris que havien de tornar a la mare pàtria: Xinjiang, la zona musulmana a l’extrem oest, Mongòlia (que s’havia convertit en una República independent a l’òrbita de l’URSS) i el Tibet.

Poques setmanes després d’ocupar el poder, Mao va visitar dues vegades a Stalin a Moscú. La transcripció de la conversa que varen mantenir dóna molt clara idea de la preocupació per aquests territoris. En la reunió de 16 de desembre de 1949, va demanar ajuda per reconquerir Taiwan i Hong Kong. Stalin, que va accedir a donar diversos crèdits als comunistes xinesos, va eludir de participar en cap operació militar. A la reunió del 22 de gener de 1950, Mao ja només va parlar del Tibet. “Xina –va dir- s’està preparant per atacar al Tibet” i, així, va demanar que un regiment aeri soviètic ajudés a transportar-hi tropes. En aquesta ocasió, Stalin no va tenir cap dubte: “Els tibetans han de ser sotmesos”. El líder soviètic fins es va permetre de recomanar a Mao d’inundar el país de l’Himàlaia, i totes les altres zones de frontera, amb xinesos.

Hi ha dues raons que expliquen aquesta fixació de Mao pel Tibet. Una raó és la nacionalista. Hi ha una segona raó, però, tant o més important que aquesta, que Stalin podia entendre perfectament: Tibet era el paradigma d’un mon feudal que els comunistes havien de liquidar. Governat per un monarca budista que, cíclicament, es reencarnava, el poder polític i religiós encara es confonien. Cal tenir en compte que, per Mao, la modernització era una obsessió, ja no en relació al Tibet, sinó respecte a la Xina en general. Provenint d’un mon rural molt tradicional i primitiu, atribuïa totes les desgràcies de Xina al seu retard. Si els llunyans països europeus havien pogut imposar unes humiliants colònies a les costes xineses era per aquest motiu. I, si Japó era un país molt més fort que Xina era perquè, en un determinat moment, havia sabut imitar la revolució industrial europea. La modernització impulsada a la Unió Soviètica ara era, en qualsevol cas, el referent a seguir. Calia, com sovint recordava Mao en els seus discursos, tallar les “cadenes feudals”… a la Xina i al Tibet!

De conseqüència amb tot això, a mitjans del 1950, l’exercit de la Xina Popular va començar a moure importants contingents militars prop de la regió oriental del Tibet. Davant la impossibilitat que l’exercit tibetà pugues contenir les tropes de Mao, el govern del país va enviar delegacions demanant ajuda al Regne Unit, als Estats Units, a la Índia i al Nepal. Per les respostes rebudes, els tibetans van ser conscients que ningú els ajudaria davant del gegant xinès.

La situació coincidia amb un cert impàs de poder al Tibet. El sistema institucional tibetà, primitiu pels comunistes, però perfectament pautat, tenia, certament, una gran debilitat congènita en el sistema d’elecció del sobirà. Entre la mort d’un Dalai Lama, la trobada de l’infant en el que s’havia reencarnat, i la majoria d’edat d’aquest, hi havia uns llargs períodes de regència, en els que forçosament es vivia una certa provisionalitat. I ara, el 1950, amb les tropes xineses a la frontera, el catorzè Dalai Lama encara no havia arribat a la majoria d’edat. Els fets varen precipitar, però, que Tenzin Gyatso hagués d’abandonar ràpidament la seva adolescència. El 17 de novembre de 1950, amb només setze anys, va ser entronitzat. Des d’aquest moment i fins avui, seria un nom clau en tota aquesta història. Just un mes després, els efectius de l’exèrcit de la República Popular van començar a penetrar en territori tibetà. En un primer moment, l’exèrcit tibetà va refusar les forces xineses. Amb pocs mesos, però, més de 20.000 xinesos van entrar al Tibet. A l’est, la regió de Chamdo, va ser completament ocupada.

La voluntat de dominar el Tibet i d’imposar el comunisme era clara. Davant l’agressió, el jove Dalai Lama va enviar un missatge al govern xinès al que emplaçava a una bona relació d’amistat i a abandonar la part ocupada del Tibet. Per uns mesos es va imposar una treva. Les dues parts semblaven disposades a negociar i, així, una delegació del govern tibetà es va desplaçar a Pequín. Allà, el 23 de maig de 1951, la delegació es va veure obligada a signar l’acord que després seria conegut com “El dels Disset Punts”. Era un text que, tot i que respectava el poder del Dalai Lama, imposava la sobirania de la República Popular Xina. Sembla que el cap de la delegació va ser forçat a signar i que els segells de l’Estat del Tibet van ser falsificats. La indignació al Tibet va ser majúscula. Mesos després, concretament el 24 d’octubre, el Dalai Lama va enviar, però, una carta a Mao acceptant l’acord.

“Estàvem desemparats” dirà anys més tard Tenzin Gyatso. Al cap de poc va arribar el delegat del govern xinès al Tibet. El Dalai Lama el va a rebre. “A la nostra trobada, el contrast era increïble –ha explicat-. Era un home enfundat en un vestit gris, amb gorra de visera i aspecte gris. Jo i els meus oficials el vàrem rebre amb unes esplèndides vestidures roges i daurades”. El delegat xinès portava una carta de Mao en la que es donava la benvinguda al Tibet a la “mare pàtria”.

Amb pocs mesos van arribar a Lhasa uns quinze mil soldats xinesos. Acampar contingents tan nombrosos va crear greus problemes. També fou un problema l’aprovisionament d’aquests soldats. La tensió es va agreujar, però, quan els xinesos van començar a substituir la bandera tibetana per la de Xina i quan van voler reclutar als tibetans pel seu exèrcit. Pel govern tibetà, els xinesos no estaven ni respectant l’acord de disset punts que els havien imposat. La tensió va arribar a ser tan gran que, per evitar mals majors, el Dalai Lama va haver d’acabar destituint el seu primer ministre.

En aquest moment va arribar una invitació per tal que el Dalai Lama visités Xina i participés a l’Assemblea Nacional del Poble Xinès que havia de redactar la nova constitució de la República Popular. Al Tibet, molta gent va pensar que participar en aquesta assemblea no s’adequava a la dignitat del Dalai Lama. Hi hagué fins qui va témer que pugues no tornar. Ell, però, va acceptar la invitació. “Vaig pensar –ha escrit- que tenia l’obligació d’entrevistar-me amb les més altes autoritats xineses, per tractar de persuadir-les de què complissin les promeses fetes en l’acord que ens havien imposat”. El plantejament era clar: conscient que no es podia escapar del domini xinès, pretenia alleugerir-ne l’opressió.

El Dalai Lama va arribar a Pequín el 9 de setembre de 1954. A l’estació l’esperaven el vice-president Chu-te, el primer ministre Chue-en-lai i una gernació de joves comunistes que, sembla, complien amb la consigna d’aclamar-lo. Aquell mateix vespre, Chu-te va oferir-li un luxós banquet en el que participaren dos-cents invitats. A l’hora dels discursos, el vice-president va dir que celebrava que els tibetans haguessin tornat a la mare pàtria i que el govern faria tot el possible per ajudar-los.

Dos dies després, el Dalai Lama va ser rebut per Mao Zedong a Zhongnanhai, la “Casa Blanca” xinesa. A Tenzin Gyatso l’acompanyaven cinc funcionaris tibetans. Tenia dinou anys, s’estrenava en les relacions internacionals i, per tot el que ha deixat dit i escrit, és clar que Mao el va impressionar. No en va, aquest, amb seixanta anys, rodejat de diverses personalitat del govern, estava en un dels moments més àlgids del seu immens poder. Com dies abans el seu vice-president, Mao va dir que se n’alegra que el Tibet hagués tornat a la mare pàtria i que Xina tenia com a objectiu portar-hi el progrés. Segons fonts xineses, van tenir una llarga conversa. Segons el Dalai Lama: “Va ser una entrevista memorable”.

El Dalai Lama va romandre durant sis mesos a Xina. Durant aquest temps, va participar en les sessions parlamentaries. També va viatjar per tot el país i es va entrevistar onze vegades més amb Mao. Durant la segona entrevista, amb només la presència d’un intèrpret, Mao va explicar que inicialment creia que el Tibet s’havia de governar amb un comitè político-militar, però que havia canviat d’opinió i que ara creia que el Tibet havia de tenir una autonomia. El Dalai Lama va dir que, sobre aquest tema, no es volia definir a la lleugera.

Si l’objectiu de Tenzin Gyatso era alleugerit l’opressió, el dels xinesos i el de Mao era guanyar el jove Dalai Lama amb l’afalac. Sovint van elogiar el seu interès per les ciències o les tímides reformes que just havia començat a impulsar al Tibet. Així, va ser invitat, per exemple, a participar, a casa de Mao en una reunió amb una vintena de funcionaris en la que es parlava de com millorar el nivell de vida dels camperols.

La dinàmica es movia, però, entre l’afalac i l’amenaça implícita. Només en aquesta dinàmica es poden entendre dues converses que ambdós van tenir a soles i on van parlar de religió. Concretament, a la tercera entrevista, Mao, un enemic declarat de la religió, va dir al Dalai Lama que considerava el budisme com una bona religió i a Buda un personatge que havia millorat les condicions del seu poble. No massa setmanes després, Mao va demanar al tibetà que abandonés els treballs de l’Assemblea i anés a casa seva. Allà, li va donar consells sobre la manera de convertir-se en un veritable líder. En un determinat moment, se li va acostar i a l’orella i li va dir: “La religió és un verí. Mina la resistència de l’home i retarda el progrés d’un país”. També li va argumentar que al Tibet hi havia massa monjos, el qual era “negatiu per la reproducció de la ma d’obra”; una percepció que, durant la Revolució Cultural, suposaria que s’obligués als monjos a casar-se. Entre una i altre posició, el jove Dalia Lama va quedar desconcertat. Era evident, com bé ha deixat escrit, que ell podia sintonitzar amb l’afany d’igualtat i de justícia del comunisme. Com a religiós, de cap manera podia assumir, però, el plantejament purament materialista de l’existència humana.

L’esdeveniment més singular en el qual van coincidir els dos es va produir, però, el 6 de febrer de 1955. El Dalai Lama, per correspondre a totes les invitacions de les que havia estat objecte a Pequín, va aprofitar la celebració del nou any tibetà per oferir un gran sopar a les autoritats xineses. Mao naturalment hi va assistir. “De nou –explica el Dalai Lama– vaig quedar impressionat per l’encant de les seves maneres, per la seva cortesia i cultura”. En un moment determinat, el Dalai Lama va explicar a Mao que aquell dia era tradicional llançar un tros de pastís cap al cel, com una ofrena a Buda. Complint amb la tradició, Mao va llançar un tros de pastís amunt. Mentre tothom somreia, el líder xinès va llançar un altre boci a terra, com volent deixar clar el seu materialisme. El més important de l’ocasió va ser, però, el discurs de Mao. “Cada nació –va dir- té els seus propis líders. És bo pel Tibet tenir un líder com la Dalai Lama”. Així, va recomanar que, al Tibet, la gent no només cridés “Llarga vida al president Mao”. També havien de cridar “Llarga vida al Dalai Lama” i exhibir el seu retrat. Mao, així, va acabar el seu discurs amb un “Llarga vida al Dalai Lama”.

Amb semblants afirmacions, el Dalai Lama va retornar a Lhasa fent un bon balanç de l’estada a Pequín. La visita, li semblava, havia permès de convèncer als xinesos de la necessitat de governar des del respecte a les institucions tibetanes. Mao li havia assegurat que els representants xinesos al Tibet no tindrien cap mena d’autoritat sobre el govern i la gent del país. Estaven allà per “ajudar”! La bona impressió la va confirmar el carteig que va mantenir amb Mao durant els següents mesos. L’estiu del 1955, just arribat al Tibet, el Dalai Lama va escriure a Mao i li va enviar una flor tibetana. El “gran timoner” el va correspondre enviant una altra flor i dient-li: “Sovint el trobo a faltar i recordo els moments feliços que vàrem passar durant la seva estada a Pequín”.

Sembla evident que Mao, un home d’una crueltat ben demostrada, però al cap i a la fi un gran psicòleg, pretenia entrar en sintonia amb l’esperit serè i dolç de Tenzin Gyatso que, avui, tot el mon reconeix. Les coses molt aviat, però, van anar per un camí molt diferent. D’acord amb el plantejament que Mao havia fet al Dalai Lama, l’abril de1956, va començar a treballar el Comitè Preparatori de la Regió Autònoma del Tibet. Amb una composició on els xinesos eren majoria i amb un protagonisme molt gran del Partit Comunista Xinès del Tibet, que imposava constantment de parlar dels terminis amb que s’imposaria el comunisme, el govern tibetà molt aviat va jutjar inútil el Comitè. Mentre, a Lhasa van començar els disturbis i a la regió més oriental de Kham, on l’ocupació era més dura, una rebel·lió que aviat va aplegar un exèrcit de 60.000 homes.

A les zones revoltades, la repressió, la destrucció de viles i de temples, l’ús de l’artilleria pesada i el bombardeig va ser implacable. Així, durant l’any 1957, amb el govern tibetà contra les cordes i amb el Dalai Lama procurant de fer tot el possible per apaivagar les ires contra el seu poble, el conflicte es va estendre per totes les regions del Tibet. La responsabilitat de Mao en els fets és inqüestionable. El 24 de juny de 1958 va demanar als seus caps militars que volia una “solució violenta i esclafant”. El 22 de gener de 1959 va escriure: “S’ha de produir una guerra total i decisiva si volem que el problema quedi definitivament resolt”.

A Lhasa, durant el mes de març de 1959, els esdeveniments es van precipitar. L’u de març el Dalai Lama va rebre una invitació molt singular. Se’l convidava a que el dia 10 de març anés a una representació teatrals dins del campament xinès. Se li demanava que hi anés sense la seva guardia personal que, habitualment, constituïen 25 homes armats. La peculiaritat de la petició, i la certesa que, a l’est, invitacions similars havien suposat la desaparició d’alguns lames, va encendre totes les alarmes. Tothom va intuir que el Dalai Lama seria segrestat i, així, el dia previst, 30.000 tibetans van bloquejar el Palau de Norbulingka perquè el seu líder espiritual i polític no pugés anar al campament xinès. La tensió era màxima i el Dalai Lama es va dirigir als xinesos dient que, per evitar mals majors, no podia acceptar la invitació.

Durant els següents dies el bombardeig del palau es va donar tan per fet que, entre els militars xinesos i el govern tibetà, fins es va parlar de la conveniència de pactar una part del palau, que no seria atacada, on estaria el Dalai Lama. Tenzin Gyatso no va esperar el bombardeig. Disfressat de soldat i amb només la seva guàrdia pretoriana, a les dues de la nit del 18 de març de 1959 va sortir del palau i va fugir de Lhasa. Durant un mes, amb una comitiva de 350 soldats, sovint amb la protecció de guerrillers tibetans, va creuar els camins de l’Himàlaia. Per moments va passar per ports de més de 6000 metres, en un penós èxode, en el que fins va emmalaltir.

Fins que no va arribar a l’Índia, l’opinió pública mundial d’aquells anys va ignorar la seva sort. Ja en territori indi, el govern el va acollir i li va concedir asil. Poques setmanes després ja es va instal·lar a Dharmsala, al nord-oest de l’Índia, que es va convertir en la capital del seu exili. Durant el 1959, la repressió va suposar la mort de 87.000 tibetans. Uns 100.000 van passar a l’exili.

Dos dies després de la fugida del Dalai Lama, el 20 de març, va començar el bombardeig del Palau de Norbulingka. Hi hagué milers de morts. Quan van entrar-hi, els militars xinesos, que no sabien que el Dalai Lama havia fugit, tenien ordres d’examinar tots els cadàvers, especialment els dels monjos, per veure si trobaven el de Tenzin Gyatso. Mao Zedong, des de Pequin, va estar permanentment al corrent de totes les operacions. Segons la biografia que li va fer Jung Chang i Jon Halliday, Mao va enviar un telegrama ordenant que facilitessin la sortida del Dalai Lama, perquè si moria en el bombardeig els països budistes s’encendrien contra Xina. Segons el text autobiogràfic del Dalai Lama “Freedom in exile”, quan Mao va saber que s’havia escapat de Lhasa sembla que va dir “En aquest cas, hem perdut la batalla!”

Una relació Chö-Yön

Amb quina base es fonamentava Mao per reclamar la sobirania sobre el Tibet? No eren raons ètniques, culturals, ni de fronteres. De manera molt evident, el poble tibetà és diferent del xinès, tan a nivell ètnic, com cultural. Durant segles, per altra banda, Xina i el Tibet van tenir unes fronteres mútuament reconegudes. La República Popular fonamentava els seus drets, però, en raons històriques. Mao es reclamava hereu de la sobirania que, suposadament, havien exercit els emperadors xinesos sobre el Tibet. El que els emperadors havien exercit sobre el Tibet era, però, una veritable sobirania?

Des dels temps de Genguis Khan i els seus descendents, al segle XIII, els tibetans mantenien una peculiar relació amb l’imperi mongol que, per moments, ocupava bona part de l’actual territori xinès. Era una relació que s’anomena Chö-Yön (Monjo-Patró). Per un pacte religiós-militat, el sobirà tibetà tenia autoritat religiosa sobre els mongols i, a canvi, reconeixia una certa hegemonia política al seu emperador. En definitiva, una relació en unes claus molt feudals, per la qual el Tibet tenia la protecció dels mongols.

A mitjans del segle XVII, la dinastia dels Qing, d’origen manxú, hereta tots els drets dels emperadors mongols i, d’aquesta manera, comença la relació entre el Dalai Lama i l’emperador xinès. Així, des del segle XVII fins a finals del segle XIX, l’emperador va tenir els seus representants al Tibet, els ambans. Clarament cal dir, però, que la sobirania romania intacte en mans del Dalai Lama.

Tot això, basat en la tradició, es va trencar quan l’any 1903 les tropes colonials britàniques de la Índia van ocupar el Tibet. L’actual Dalai Lama, Tenzin Gyatso, en alguna ocasió ha culpat als occidentals de voler aplicar els seus esquemes de sobirania i de no entendre una relació com la de Chö-Yön, ben habituals, per altra banda, a orient. Més enllà d’aquestes culpes, els britànics van tenir la responsabilitat d’obrir la porta a Xina. L’any 1910, amb el pretext de treure els britànics, els xinesos van fer arribar les seves tropes fins la capital tibetana, Lhasa. Ara no van pas anar, però, només a restablir la relació de Chö-Yön. Ara ja hi havia una voluntat clara d’ocupació. Amb la crisi de l’imperi xinès, els tibetans van aconseguir, però, d’expulsar els xinesos i, així, de 1912 fins a 1950 el Tibet va mantenir una completa independència. En aquest període, a Lhasa, ni tan sols hi havia els ambans. Vist des de 1950, amb una Xina en plena febre nacionalista, el detall es perd i la República Popular fonamenta la seva reclamació de sobirania en drets històrics. Tot plegat és molt dubtós…

L’opinió del Dalai Lama sobre Mao

El primer moment que el Dalai Lama va veure Mao a Zhongnanhai li va semblar que la seva aparença no era la d’un home “especialment intel·ligent”. Quan es van donar la mà va sentir que tenia, però, com una “força magnètica”. “El seu aspecte –dirà en un altre moment- no revelava el gran poder intel·lectual que posseïa”. Pel Dalai Lama la primera impressió que donava Mao era la d’un home més aviat gris: “El seu vestit era exactament igual cada dia, tot i que canviava de color. No donava gaire importància la vestir. I en algunes ocasions vaig veure que tenia els punys de la camisa desfilats. Les seves sabates tenien l’aspecte de no haver estar mai enllustrades”. El seu rostre i la seva pell, en canvi, semblaven lluminosos “perquè és possible que utilitzés alguna mena d’ungüent”. També les seves mans li van semblar “molt boniques, amb uns dits perfectes”.

Des del primer moment, al Dalai Lama li van impressionar “les maneres distingides” i “la dignitat i l’aplom” amb que Mao es movia i parlava. Així, les converses entre els dos van tenir un protocol “molt formal, per bé que un tracte molt amical i espontani”. Que els seus moviments fossin molt reposats, especialment quan parlava, es provable que en part fos degut a problemes de salut. “No semblava massa saludable. Respirava amb dificultat”. Potser per això s’expressava amb frases curtes i molt clares. Mao, però, solia fumar mentre parlava. També en relació a la salut, el Dalai Lama confessa que li preocupava que el xinès li servís el menjar en els àpats que van compartir, perquè hi havia el rumor que patia tuberculosi.

Quan el Dalai Lama escriu sobre les seves trobades amb Mao el tema central és, però, la sinceritat del líder xinès. Sembla clar que, en aquell moment, Tenzin Gyatso es va creure la bona intenció de Mao. El sorprenent és, però, que en els seus llibres autobiogràfics, molt posteriors a la invasió xinesa, encara hi creu. Només el pas del temps anirà desgastant aquesta confiança. En el llibre de 1962, escriu: “Era un home que donava sensació de sinceritat. Estic segur que creia fermament amb allò que deia i en els objectius que s’havia proposat. Em vaig convèncer que no utilitzaria mai la força per convertir el Tibet en un estat comunista. Més tard em vaig desil·lusionar a causa de la política de persecució que van emprendre contra el Tibet, però encara em resulta penós creure que aquestes mesures tinguessin l’aprovació de Mao”. El Dalai Lama insinua que la responsabilitat, més que de Mao, seria del seu primer ministre Chue-en-lai. “Sempre es va comportar amb mi de manera amistosa, però no em va semblar tan franc i sincer com Mao (…) Em donava la impressió de no tenir escrúpols quan es tractava de portar a terme el que s’havia proposat”. El 1991 a “Freedom in exile”, el Dalai Lama ha perdut ja bona part de la seva ingenuïtat respecte al personatge. Molt anys més tard, al llibre de Jung Chang i Jon Halliday de 2006 té ja les idees totalment clares: “El perill, amb Mao, era que tot era veritat a mitges, sols a mitges!”.

Bibliografia

“China’s Tibet Policy”. Dawa Norbu. Curzon Press. Richmond, Surrey. Great Britain, 2001.

“Freedom in exile”. Dalai Lama. Ruca & Co. Calcuta, 1991.

“Mao, la historia desconocida”. Jung Chang y Jon Halliday. Taurus. Madrid, 2006.

“Mao Zedong”. Jonathan Spencer. Virgin Penguin. New York, 1999.

“My land and my people”. Dalai Lama. Mc-Graw-Hill Book Company. New York, 1962.

“Tibet. Conflictes oblidats” Èlia Susanna. Institut dels Drets Humans de Catalunya. Barcelona, 2007.

“100 preguntas y respuestas sobre el Tibet”. Editorial Nueva Estrella. Pequín, 2001.

“Tibetan Nation”. Warren W.Smith Jr. Westview Press. Boulder. Colorado. USA, 1996.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s