Els sants d’Olot i la santeria cubana. C. Llorens

Publicat a la revista ‘Sapiens’ del mes d’agost de 2008.

Entre el 1940 i el 1959, Cuba va ser un mercat fonamental per a la imatgeria religiosa d’Olot. A les Antilles, els sants de la capital de la Garrotxa no eren destinats a una veneració gaire ortodoxa, sinó a la santeria. Amb el dictador Fulgencio Batista, la importació d’imatges va viure el seu millor moment. Amb la revolució de Fidel Castro, però, el comerç de sants es desplaçaria a Miami. Per Carles Llorens

Als anys quaranta i cinquanta, a Olot, els tallers d’imatgeria religiosa van viure un moment excepcional, tant per la demanda que generava a Espanya un nacionalcatolicisme que després de la guerra havia de refer moltes esglésies, com per l’obertura de l’immens mercat cubà. Durant la postguerra, els millors clients del tallers olotins foren comercials com Nueva Venecia, Manolita Bartrolí o Rafael Cicerano, tots tres a l’Havana.

Així doncs, per les rutes on dècades abans havien circulat vaixells carregats d’esclaus o d’ampolles de rom, ara hi circulaven bucs plens de crucificats, nens Jesús, sagrats cors, doloroses, puríssimes i miraculoses. Segons consta als arxius d’El Arte Cristiano —el taller degà i principal d’Olot—, el mes de setembre de cada any creuava l’Atlàntic una notable comanda de pastors, reis, naixements i àngels per tal de fer front a la campanya nadalenca. Durant la resta de l’any, però, la major part de comandes eren d’uns sants molt concrets: Sant Llàtzer, Santa Bàrbara, el Sant Nen d’Atocha, la Mare de Déu de la Caritat del Cobre, la Mare de Déu de la Regla, la Mare de Déu del Carme i la Mare de Déu de la Mercè. Per què aquests i no uns altres?

A Olot, en aquell moment, ningú no s’imaginava que la fe dels cubans per aquests sants determinats amagava el culte als orishas, els déus que els antics esclaus havien portat a Cuba des dels seus orígens africans. Els treballadors dels tallers de sants, els empresaris i fins les autoritats politicoeclesiàstiques de l’època creien que a Cuba hi havia devoció per aquells sants cristians i que les marededéus eren venerades en tant que patrones del país. De cap manera podien imaginar que treballaven per una cosa tan poc apostòlica i romana com la santeria.

Lluís Barnadas, qui durant anys fou responsable de DIMOSA, l’empresa que gestionava tota l’exportació d’imatgeria olotina, encara recorda la sorpresa que li va causar quan, a mitjan anys seixanta, en un viatge a Nova York —on ja hi havia establerta una important comunitat cubana—, va descobrir com els “seus” sants s’utilitzaven de manera “supersticiosa”. “Em va causar un gran impacte trobar sants manufacturats en el meu taller olotí en unes botigues que es deien Botánicas que es dedicaven a vendre tota mena d’elements… com en podem dir, esotèrics?”.

Fusió de creences

Per comprendre “l’esoterisme” al qual es refereix Lluís Barnadas s’ha de tenir en compte el procés sincrètic entre l’antiga religió ioruba i la religió catòlica. Entre el 1820 i el 1840, una molt bona part dels esclaus que van arribar a Cuba provenien d’una zona que avui és Togo, Benín i Nigèria. En aquest territori hi havia una llengua comuna, el ioruba, i la creença en els orishas. Changó era el déu del foc, el llamp i la guerra; Babulú Ayé, el déu de la sang, de la pell i de la salut; Elegguá, el déu dels camins; Obatalá, el déu creador de la terra i de l’home; Yemayá, la deessa de la vida, i Ochún, la deessa de l’amor, la feminitat i els rius.

Com que l’adoració a aquests déus resultava molt difícil en el context d’una colònia espanyola, essencialment catòlica, els esclaus van mantenir vius els seus cultes gràcies a la identificació dels seus déus amb alguns sants catòlics. Aquesta identificació es produïa gràcies a algun tret que podien tenir en comú. D’aquesta manera, Changó, identificat amb el llamp, es va assimilar a Santa Bàrbara, que, en el santoral tradicional catòlic, és la santa que ens protegeix els dies de llamps i trons (vg. desglossat pàg xx).

Aquest procés, que podia haver estat vist per l’Església com una amenaça, es va acabar veient com una fórmula per atraure els esclaus cap a la fe catòlica, de manera que algunes cerimònies santeres fins i tot es permetien dins de les esglésies. Gràcies al sincretisme, els seus rituals no foren ni castigats, ni perseguits. D’aquesta manera va sobreviure el complex sistema d’endevinar el futur, gràcies a un rosari de granes de palma, l’anomenat Oracle d’Ifá, les festes, els balls i les músiques que els santers dedicaven als orishas, i també el costum d’oferir-los menges i begudes. També dels orishas es va traspassar als sants la idea que aquests tenien com a funció fonamental resoldre els problemes dels humans, tant els de naturalesa espiritual com material.

La santeria al segle xx

Del 1900 al 1940 van ser mals anys per a la santeria. La naixent República Cubana, liberal, il·lustrada, veia malament unes pràctiques religioses que considerava “massa primitives”. Amb la Constitució del 1940 es va crear, però, un clima favorable per a les religions en general i per a la santeria en particular. Hi hagué una eclosió del culte als orishas, de manera que no fou estrany que en aquesta dècada comencés la importació massiva de sants d’Olot. Van ser anys, de fet, en els quals la santeria va ser molt utilitzada política i electoralment.

El general Fulgencio Batista, un mulato que abans d’esdevenir dictador va guanyar unes eleccions, va ser un fervent devot de la santeria. D’ell, se’n diu que consultava assíduament la Regla d’Ifá per endevinar el seu futur, que era un fidel de Changó (Santa Bàrbara) i que fins i tot practicava rituals amb sacrificis animals. Segons la llegenda, quan el 13 de març del 1957, ja en plena dictadura, es va escapar d’un greu atemptat al Palau Presidencial, va ser gràcies a la predicció d’un santer.

Fidel Castro, valorant el seu important arrelament popular, sempre ha respectat la santeria i, de fet, la santeria sempre l’ha respectat a ell. Això des que, en un dels seus primers discursos, poc després d’entrar a l’Havana, se li va posar un colom blanc sobre l’espatlla, fet que va ser interpretat com un signe que Obatalá l’assenyalava com l’elegit per conduir el poble cubà. Amb l’arribada de la Revolució, l’any 1959, Cuba es va convertir, però, en un país oficialment ateu i, en conseqüència, la importació de sants es va acabar. A El Arte Cristiano hi ha viu encara el record d’algunes darreres comandes que no es van servir perquè hi havia la convicció que no es cobrarien.

Amb pocs anys, la demanda de sants va desplaçar-se als indrets on es refugiaven els cubans que fugien de Castro: Nova York, Puerto Rico i Miami. En aquesta ciutat de Florida, capital de l’exili cubà, hi van proliferar ràpidament una colla de distribuïdors. En els primers anys el més important fou Almacenes González, que tenia la seva seu a la famosa Calle Ocho de la Pequeña Habana de Miami. Després vindrien España Import, Casablanc, Manedo… que van començar a vendre els sants que, habitualment, ja es venien a l’Havana.

Ignasi Espon, que a mitjan anys seixanta era responsable de l’actualment desaparegut El Arte Modelo, un dels tallers més grans de la ciutat, explica que aleshores més del 60% de la seva producció anava al mercat cubanoamericà. “Teníem distribuïdors a Miami, Nova York, Los Angeles i Puerto Rico. Van ser anys en què veníem molt i en què els nostres distribuïdors ens explicaven tota classe d’històries. L’actitud dels devots als nostres sants era tota peculiar. Si la petició que s’adreçava al sant s’acomplia, el fidel era capaç de canviar-li la corona de llautó per una d’or. Si la pregària, però, no s’acomplia, el fidel trencava el sant. Al cap de poc, però, n’havia de comprar un altre i, així, a Olot, no deixàvem de fabricar-ne. També ens explicaven que alguna de les nostres imatges anava a parar dins del taüt d’algun jove d’origen cubà que havia mort a la guerra del Vietnam.”

Avui, tot i la globalització de les exportacions i les notables demandes provinents dels països de l’Estat, el mercat americà continua essent una referència per als pocs tallers que queden a la ciutat. Sense anar més lluny, Pep Oliveras, gerent d’El Arte Cristino està molt atent a tot el que passa a Cuba. Està convençut que, després de Castro, pot tenir un mercat obert de bat a bat als seus sants. No en va, les versions més pessimistes diuen que un terç dels cubans practiquen la santeria. La versió optimista parla d’un 80%.

Els diferents orishas–sants

Changó–santa Bàrbara

Changó és l’amo del foc i del llamp. És el guerrer més fort i valent, alegre, ballador i faldiller. El seu color és el vermell. S’assimila a santa Bàrbara, una màrtir cristiana que va ser decapitada pel seu pare quan va saber que s’havia convertit al cristianisme. És la protectora del llamps perquè, segons la tradició, el seu pare va ser immediatament fulminat per un llamp després d’haver-la executada.

Babulú Ayé–sant Llàtzer

Babulú Ayé és el déu de la sang, de la pell i a qui un s’adreça quan té problemes de salut greus. En la tradició ioruba, Changó li va regalar uns gossos i el va fer rei. S’assimila a sant Llàtzer, ple de nafres, protector dels leprosos, que va acompanyat de dos gossos.

Elegguá–Sant Nen d’Atocha

Elegguá és el déu que protegeix els camins, tant els físics, com els vitals. Es posa prop de les portes, és juganer com un nen i, així, les ofrenes que més li agraden són caramels i llaminadures. S’ha assimilat al Sant Nen d’Atocha, un nen pelegrí que, segons la tradició, va dur aigua i menjar als cristians que, durant la reconquesta, lluitaven contra els moros en aquest poblet prop de Madrid.

Obatalá–Mare de Déu de la Mercè

Obatalá és el déu del qual neix la puresa i l’espiritualitat. És també el déu de les cases i a qui s’han d’adreçar els que volen aconseguir una llar. El seu color és el blanc. S’assimila a la Mare de Déu de la Mercè, que l’any 1218 es va aparèixer a Barcelona a sant Pere Nolasc, demanant-li que creés una comunitat dedicada a rescatar captius dels moros. És una Mare de Déu associada a la claredat.

Yemayá–Mare de Déu de la Regla

Yemayá és la deessa creadora, de la vida, de l’amor i de la naturalesa. Quan s’enfada pot provocar greus desperfectes. És la deessa de la mar i se l’associa al color blau. La Mare de Déu de la Regla, amb la qual s’assimila, és una marededéu negra de prop de Lleó que custodiava “la regla” dels frares agustins. Si s’associa a Yemayé, deessa de la mar, és perquè una imatge seva, a Cuba, va anar a raure en un santuari prop de la costa.

Ochún–Mare de Déu de la Caritat del Cobre

Ochún és la reina de la dolçor, de l’amor i de l’or, com la seva mare Yemayá. És també la deessa de les aigües dolces i de les fonts. És la salvadora del món. El seu color és el groc. S’assimila a la Mare de Déu de la Caritat del Cobre, patrona de Cuba que va ser trobada flotant en una badia. El seu color és el groc.

Els sants de “Fresa y Chocolate”

“Fresa y Chocolate”, la pel·lícula de Tomás Gutiérrez Alea y Juan Carlos Tabio que passa per ser la més important de la cinematografia cubana, és un film amb una forta presència santera. El principal protagonista, Diego, és un practicant de la santería que, a casa seva, té un altar dedicat a la Virgen de la Caridad del Cobre, Ochún. A la casa, actualment convertida en el paladar(restaurant), La Guarida, Diego hi té també peces escultòriques del seu amic Germán que han de constituir una exposició. Són obres, sovint d’un aspecte una mica tenebrós, confegides a partir d’escultures de sants. Un altre personatge, Nancy, té un altar dedicat a Santa Bàrbara-Changó. Totes aquestes imatges van sortir dels tallers olotins.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s