Annenie Neyts, presidenta de l’ELDR Party, va enviar un missatge a la reunió de la IL que ‘ha fet a El Caire on deia que el Congrés del partit que celebrarem a Barcelona els propers 19 i 20 de novembre és el més important que mai ha fet el Partit Liberal Demòcrata Europeu. Això és així pel Bureau de Brussel·les, però també ho és per la gent de Convergència. Mai un partit català havia organitzat un esdeveniment d’aquesta dimensió.

El Congrés és important per raons polítiques. Es celebrarà a molt pocs dies de la ratificació definitiva  del Tractat de Lisboa. En els corredors del Congrés, a Barcelona, es parlarà, segur, de l’elecció del president de la U.E. i del representant exterior europeu que, per cert, sona podria ser un dels assistents l’avui comissari Olli Rehn. Estarà bé comptar amb la presència del FDP que acaba d’adquirir un rol protagonista a la política Alemanya, veure els britànics del Lib-Dem amb gran possibilitats de cara a les eleccions de juny del 2010 o als suecs, ara mateix, dirigint de manera molt directa la presidència de torn de la Unió Europea.

El Congrés serà molt important, sobretot, però per la gent que hi assistirà. Hi ha confirmats 426 delegats i podríem arribar prop dels 500. Tindrem 40 representants del FDP, 33 Lib Dems del Regne Unit, 22 delegats de la Italia di Valori, 16 holandesos… També 60 diputats nacionals : 4 dels quals del Bundestag, 2 del Parlament Britànic i 32 diputats del Parlament Europeu. Hi haurà, així mateix 270 convidats, entre els quals Coalición Canaria i Unió Menorquina, convidats per Convergència.

Entre les personalitats, cinc comissaris europeus: el finlandès Olli Rehn responsable de l’Ampliació, el que vol dir que en aquest moment és qui està negociant amb Turquia, Croacia o Sèrbia; l’holandesa Nelly Kroes, responsable de Competència, la búlgara Meglena Kuneva, de Consum, el flamenc Karel De Gusht, de Desenvolupament i Ajuda Humanitària i la xipriota Androula Vassiliou, responsable de Salut i per tant de tot el relacionat amb la Grip A a Europa. També comptarem amb la presència del portaveu grup ALDE i exprimer ministre de Bèlgica durant nou anys, Guy Verhofstadt. De Didier Reynders. vice-primer ministre i ministre de finances de Bèlgica, de l’exprimer ministre de Letònia, Ivars Godmanis, de Mikhail Kasyanov, qui fou el primer primer ministre de Putin, de Hans Van Baleen, nou president de la Internacional Liberal, de Dick Roche, ministre d’Afers Europeus d’Irlanda i de Pax Cox, president Moviment Europeu i ex-president del Parlament Europeu.

En quan al contingut, la ponència “Propostes liberals per a una nova prosperitat”, redactat inicialment per Carles Gasòliba, s’ha de dir que resulta brillant i subratlla moltes de les coses que nosaltres hem dit política econòmica:

-          Els principis de mercat no són els culpables de la crisi. Així, en el futur no hem de propiciar més intervenció de l’estat, sinó millor regulació.

-          S’ha de defensar més mercat únic europeu per l’energia, serveis, inclosos els financers, ferrocarrils…

-          És clau la inversió en recerca i desenvolupament.

-          És clau assegurar el proveïment energètic.

-          Cal aposta per reducció de l’administració pública i la millora del sector públic, que quan no és bo és un obstacle a la innovació.

-          S’ha de defensa l’economia productiva, posant prudència al sector financer.

-          S’ha de contemplar la intervenció de l’Estat en bancs i empreses com quelcom passatger, que s’ha d’acabar tan aviat com es pugui perquè sinó distorsiona la competència.

Més enllà d’aquesta ponència, al Congrés s’han presentat 29 resolucions, algunes de política exterior europea, d’altres relacionades amb la U.E. N’hi ha de veritablement compromeses com les que fan referència a la defensa de la identitats de les minories hongareses distribuïdes per diferents països o les que afecten a l’agricultura. Convergència ha presentat cinc resolucions. Totes són importants. Potser s’han de destacar, però, les que fan referència a la política mediterrània i la que denuncia el totalitarisme que s’està imposant a Amèrica Llatina. Tenen la intenció, que sempre hem perseguit, de convertir-nos en la referència quan dins del ELDR Party es parli en relació al Magrib o a Sud Amèrica.

I en darrer lloc, però no pas el menys important: a les eleccions que afecten al president del ELDR Party i a quatre vice-presidents, Convergència presentem a en Marc Guerrero a una d’aquestes quatre places. Hi ha nou candidats. Esperem, però, que el candidat convergent obtingui un gran resultat.

Quins punts forts i febles destacaria del sistema comunista?

El comunisme va ser atractiu perquè prometia una societat sense classes i sense injustícies socials, un lloable objectiu que no només no va aconseguir, sinó que va pervertir completament. I això, fins al punt que els dos únics règims dels món que es reconeixen comunistes, Cuba i Corea, han implantat unes noves monarquies familiars, i entenem la monarquia com el sistema polític –acceptable o no- però el menys igualitari de tots. La promesa d’igualtat era, però, atractiva. El punt feble del comunisme és que condiciona totalment la llibertat de l’individu i sotmet sempre la seva voluntat al suposat interès general, que no és tal, sinó el de les jerarquies i burocràcies a les que el comunisme i els socialisme inevitablement tendeix.

Quins creu que han estat els principals errors que han portat al sistema comunista a la pràctica desaparició?

No es tracta ja d’error. El comunisme no ha funcionat perquè no ha entès bé la naturalesa humana i la dinàmica social. El ser humà té el desig de ser important, de progressar, de prosperar. Això una societat lliure ho canalitza. En una societat socialista  està mal vist. Aquest desig, però, no desapareix i, així, només es pot canalitzar en la lluita dins la jerarquia. És per això que no es estrany que les lluites dins la jerarquia siguin despiatades i hagin generat alguns dels líders més cruels que hagin creuat mai la història de la humanitat.

L’igualitarisme imposat pel comunisme ha destruït completament la iniciativa individual, però també la col.lectiva. I sense iniciatives, sense dinàmica social, només amb l’impuls de les directives de la jerarquia canalitzades dins un sistema de planificació no hi ha avenç social. Una societat complexa i moderna no es pot moure dins dels marges restringits per la planificació central.

Quina valoració en fa dels seus líders? Com han actuat històricament i quina responsabilitat tenen sobre el fet que el sistema comunista no hagi perdurat?

El gran escriptor txec Milan Kundera va dir que si algú, de bona fe, havia cregut en les promeses del comunisme, veient els resultats, s’hauria d’arrancar els ulls. No crec en la frase en un sentit literal, però sí metafòric. Es jutja amb molta contundència al nazisme, al feixisme, al franquisme, les dictadures argentina, xilena… Està bé que sigui així. Ha de ser així. No puc comprendre, però, perquè no es jutja amb la mateixa contundència al comunisme. Amb Stalin i Mao al capdavant, els comunistes han comes atrocitats terribles. Avui, a països tant propers com Cuba, continuen imposant la manca de llibertat i a la misèria a la població, davant una grandíssima indiferència d’opinions públiques com la catalana, l’espanyola o la llatinoamericana. Quan en el Parlament Europeu es va discutir la conveniència de la prohibició de símbols nazis, en tant que euro-diputat, Vitautas Landbergis, el primer president de Lituània després de la caiguda de la URSS, va defensar que la falç i el martell havien de tenir el mateix tracte que la creu gamada. Landsbergis va ser mofat i durament atacat. No sé si s’ha d’arribar a la prohibició. De cap manera, però, és un debat menor. Ningú decent portaria, avui, una samarreta amb el rostre de José Antonio Primo de Rivera. Hi ha ple de gent, però, que passeja amb orgull el rostre del Che Guevara. Són dos apòstols de la violència amb l’agreujant que, que jo sàpiga, Primo de Rivera no és responsable de cap assassinat i Guevara ho és de molts.

Amb uns altres líders i una gestió diferent, el sistema comunista hagués seguit una altra sort?

No. El problema no són les persones, sinó la ideologia. Succeeix, però, que hi ha personalitats que encaixen millor en règims totalitaris i d’altres no. Quan un règim totalitari com el comunisme disposa de persones autoritàries agreuja la seva deshumanització. Quan el que hi ha són persones decents intenten donar-li un rostre humà, fer-lo evolucionar, canviar-lo. Generalment, són intents vans.

Més enllà del sistema, la ideologia i les idees comunistes tenen sentit avui dia?

No. Avui no tenen cap sentit ideologies que neguen la llibertat, la democràcia i que, indefectiblement, acaben no respectant els drets humans. No té sentit, per altra banda, una ideologia tan reduccionista. El comunisme no només no dona marge de maniobra a la personalitat individual, és també una ideologia que no és capaç de gestionar una societat complexa com la del segle XXI.

Què n’ha quedat del sistema comunista en la nostra societat?

No en queda res. El comunisme va ser un fracàs absolut, una ruïna per les societats a les que es va aplicar. Ruïna econòmica i també moral. Havia de portar la prosperitat general i ha generalitat la misèria. Havia de crear “l’home nou” i ha creat el dictador, al xibato, el delator. Podem debatre-ho tant com es vulgui. El comunisme no pot ser, però, sinó condemnable.

Creu que el comunisme s’ha sabut adaptar als canvis del segle XX?

El comunisme no és adaptable a la modernitat. Els comunistes, però, han tingut una gran capacitat per fer-ho. A Europa s’han camuflat en verds, ecologistes, feministes, altermundistes, anti-globalitzadors, anti-capitalistas, socialistes, social-demòcrates, demòcrates… A d’altres llocs, com a Amèrica, s’han disfressat d’indigenises, d’esglèsia dels pobres, de socialistes del segle XXI, d’anti-imperialistes…Han pervertit, però, tots aquests valors que diuen representar i continuen representant un perill en les comunitats en les que penetren. Són un perill, unes vegades, de desestabilització. D’altres són un fre al veritable desenvolupament que, sempre i sense excepció, passa pel treball i la feina ben feta. No per la revolució ni la redistribució sense crear riquesa

Al llarg de la història el sistema comunista caldria definir-lo com un sistema generador de conflictes o de solucions?

Històricament ni ha resolt la pobresa, ni ha portat prosperitat enlloc. Sí que ha generat conflictes, desestabilització i, quan ha arribat al poder, inevitablement totalitarisme. No hi hauria d’haver debat al respecte. Davant del totalitarisme només hi pot haver radicalitat democràtica.

Quin futur espera pels territoris que encara es regeixen per sistemes comunistes?

No ho sé. El que si sé del país comunista que millor conec que és Cuba és el present. I aquest present és un present de misèria econòmica i moral per una població condemnada dia a dia a “resolver”, que vol dir omplir cada dia el plat de taula. I és també un present de manca de llibertat, on hi ha uns tres-cents presos polítics, alguns dels quals estan condemnats a més de vint anys de presó, en unes condicions iinfrahumanes, per fer algunes coses que en el nostre context són drets fonamentals.

Podeu llegir l’entrevista a Singular Digital través d’aquest link:

 http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/11/el_comunisme_a_debat_vint_anys_despres_del_mur_43987.php

Amb Rachid Raha i Joan Tardà, amb qui havia d’anar a Al-Hoceima, Mustafà Aberchán, un militant de CpM i Paco Gonzàlez

De camí cap a Al-Hoceima, al Rif, a la Conferència sobre la regionalització del Marroc, m’he volgut veure amb els meus amics de Coalición por Melilla. He tingut una  interessant conversa amb Paco González i amb Mustafà Aberchan. Mai em deixa de sorprendre aquest univers en el que, com un cocktail, es barregen racisme espanyol i integrisme islàmic, militars, contrabandistes, musulmans i cristians… i fins algun hebreu. Una complexitat que, segurament, en Rodríguez Zapatero no va captar quan fa pocs mesos va venir a Melilla per a afirmar l’espanyolitat d’aquesta plaça africana.

Amb Faraudja Moussaoui, presidenta del Congrés Mondial Amazigh, Joan Tardà, Belaid Abrika i Aminan Ibnou-Cheikh

Aquest cap de setmana m’han invitat, junt a en Joan Tardà d’Esquerra –una persona amb molts mèrits en defensa de la cultura berber-, a participar en una conferència sobre el procés de regionalització al Marroc. La trobada, que es celebrava a Al-Hoceima, al Rif, era organitzada per les Associacions Amazighs marroquines. En Tardà  i jo interveníem, junt a una diputada belga d’origen marroquí, Fatiha Saidi, a una taula titulada “Autonomies regionals a Espanya i Bèlgica”. M’he esforçat per explicar-los que les autonomies, a l’Estat espanyol, han molt positives en general. La descentralització ha dinamitzat territoris, ha creat prosperitat general, ha contribuït a treure del subdesenvolupament a algunes regions espanyoles… en el nostre cas, però, no han aconseguit resoldre el problema nacional de Catalunya.

Fatiha Saidi, Rahid Raha i en Joan Tardà

En Tardà ha subratllat que les autonomies aprofundeixen el procés democràtic, de la mateixa manera que l’autodeterminació -i l’eventual accés a la independència d’una nació- és un procés democràtic que ningú pot aturar. Hem tingut un llarguíssim col·loqui. No m’he atrevit a opinar sobre la regionalització marroquí. Estic convençut, però, que la descentralització política aniria molt bé al país. Per tot els que ens expliquen el procés, que compta amb el suport de palau i del govern, no acaba d’arrancar, perquè només el Sàhara i el Rif  el reclamen realment. Aquesta reunió té, òbviament, però, la voluntat d’empènyer…

Parlant del ‘Cafè para todos’ espanyol amb Rahid Raha, organitzador de la conferència

La conferència ha tingut moment brillant com la conferència del professor Mimoun Charqi, que ens ha fet una impressionant lliçó d’història sobre el Rif. També ha tingut molt interès per coneixença de Belaid Abrika, líder del moviment berberista de la Cabilia algeriana i de Outhmab Ag Yahya Outhman, un líder tuareg que ens ha descobert com, avui, la vida dels homes del desert té uns problemes que mai havia tingut. Més enllà de l’exotisme que per nosaltres representa, ha estat l’oportunitat de treure el nas a una geografia que, per aïllada, hi passen les vies de molts problemes actuals: des del terrorisme internacional fins a les drogues i el tràfic de persones.

Amb el líder tuareg Outhmab Ag Yahya Outhman

Bill Clinton va fer un pas molt important per guanyar les seves primeres eleccions quan en el debat televisiu li va engaltar a George Bush pare: “És l’economia, estúpid! el que preocupa a la gent i no pas la teva victòria a la Guerra del Golf”. Una frase molt similar es podria llançar avui a la política catalana a la cara de molts que, poc o molt, intenten dissimular la seva incapacitat, per fer unes polítiques que ens treguin del forat en el que està Espanya i, en aquest cas més espanyola que mai, també Catalunya.

Totes les enquestes apunten que, arreu, a la política espanyola, però també a la política catalana i als ajuntaments, peculiarment al de Barcelona, Convergència i Unió està molt forta. La gent té la sensació que la nostra serietat, i la nostra competència acreditada en el marc econòmic, ens fan la força idònia per remuntar. Mentre, totes les enquestes diuen també que el vaixell socialista s’enfonsa irremediablement a tots els fronts: espanyol, català i municipal.

Incapaços de reaccionar, els socialistes i els seus còmplices mediàtics s’han llançat a la guerra bruta, uns estratègia que en d’altres ocasions no els ha anat malament. A Espanya, el PP no els ho fa difícil, proporcionant-los escàndols de tota mena allí on governen, sigui Madrid o València. A Catalunya, l’enemic a batre és CiU i, així, no estan dubtant a dimensionar qualsevol fet que vinculi el món nacionalista al que s’ha vingut a anomenat “Cas Millet”. A totes les acusacions hem fet front, demostrat que res tenim a veure amb els fets delictius que s’han produït al Palau de la Música. Els temes, però, es van repetint i es van repetint…

La realitat, però, és molt tossuda i, per sota de l’estratègia socialista, la situació econòmica es va degradant.

Fa cosa d’un mes, em va trucar la meva homòloga del partit liberal holandès D66. Volia que els dos partits participéssim en un treball de recerca sobre l’atur juvenil, que acabés fent propostes per a resoldre’l. Quan em va haver explicat el projecte i li vaig haver mostrat la meva bona predisposició a intervenir-hi, li vaig haver de preguntar: I per què vols que en el teu treball hi hagi Convergència, i no cap altre dels 56 que formen la família liberal europea? La resposta de Maartje Jansen, que així es diu, em va deixar glaçat. Ens volien a Convergència perquè l’Estat espanyol és, enfront Holanda que té els índex més baixos, el lloc de la Unió Europeu amb un índex més alt d’atur juvenil.

Al primer trimestre del 2009, els Països Baixos tenien un 6% d’atur juvenil. Espanya del 33,6 %. A Holanda estan preocupats per aquest 6%. Què passa a Espanya? Res! A Zapatero tothom li ha demanat que faci reformes estructurals, que abordin el mercat laboral, que reformin la fiscalitat, que animin la inversió i l’aposta per la recerca i el desenvolupament. Li ho va reclamar el seu ministre d’Economia… fins que va dimitir. Li ha demanat el conseller d’Economia de la Generalitat, el socialista Antoni Castells. I també el Banc Mundial i el director del Fons Monetari Internacional, el també socialista, en aquest cas, francès, Dominique Strauss-Kahn. El governador del Banc d’Espanya, Miquel Ángel Fernández Ordóñez, ho ha fet repetidament i en una compareixença al Congrés va arribar a suplicar als diputats d’esquerra que no aprovessin el pressupost pel 2010 que ha presentat el govern. Els hi va fer sumes i restes i, com en una economia casolana, els va explicar que no es pot guanyar 2 i gastar 25! És elemental… però no ho van entendre.

Davant aquest estat de coses, davant uns socialistes paralitzats pel seu dogmatisme estèril, davant d’un PP incapaç de plantejar una alternativa moderna, només queda CiU. És per això que, en els propers mesos, la nostra oferta no pot parar de créixer… per aturar-la podem esperar tot tipus d’estratagemes!

Carles Llorens

Amb Vytautas Landsbergis

Vytautas Landsbergis, primer president de la Lituània independent, que participava en unes jornades organitzades pel Centre d‘Estudis de Temes Contemporanis, ha volgut visitar Convergència, per a mantenir una reunió amb Artur Mas i saludar a un vell amic, Jordi Pujol. Ens ha fet un gran honor i, per mi, ha estat un privilegi poder participar en les dues trobades. Qui fora líder de l’anomenada “Revolució cantada”, l’home capaç d’agenollar la Unió Soviètica, és una personalitat remarcable. Professor del Conservatori de Vilnius abans de líder polític, Landsbergis és membre d’una de les famílies de la “inteligensia” lituana. Fill d’un prestigiós arquitecte, la seva esposa és una famosa pianista i és pare d’un remarcable cineasta. De jovenet va ser un destacat jugador d’escacs dins la dura competició soviètica. Abocat a la política amb el moviment Sajudis, el 1990 va guanyar les eleccions i el 11 de març de 1990 va proclamar la independència de Lituània. Recordem molt clarament, perquè a Catalunya ho varem seguir amb molt d’interès, el bloqueig a que la URSS de Gorbachev va sotmetre Lituània . També recordem com el gener del 1991 els tancs soviètics van assetjar el Parlament fins a causar 14 morts i com els lituans, amb espelmes enceses, van defensar-lo pacíficament. La visita també m’ha portat a la memòria uns fets en els que vaig participar i que he explicat al president Lansbergis. L’estiu de 1991, estant a Boston, vaig anar fins a Kennebunkport (Maine) per a participar a la manifestació que els lituans dels Estats Units van organitzar davant la casa d’estiueig de George Bush pare, demanant el reconeixement nord-americà d’aquella república bàltica. Les coses que hem fet a la vida! Bé, hem tingut dues interessant trobades. L’expresident lituà, ara eurodiputat, s’ha interessat molt per l’evolució del fet català i, en certa manera, ha admès que, amb el record d’una independència recent (de 1945), el conflicte lituà amb Rússia resultava més simple que no pas el català. Quan es subratlla el mèrit de la seva fita, fa com qui li treu importància dient: “No teníem cap altra opció!”.

Bon dia a tothom i en primer lloc, gràcies. Moltes gràcies a tots els presents per haver acceptat la invitació de Convergència, de participar en aquest seminari que organitzem conjuntament amb el ELDR Party. Moltes gràcies, sobretot, però, els que heu acceptat de participar-hi com a ponents. Estem molts contents d’aquest programa de luxe.

Obrim i tanquem amb dues personalitats que han escrit sobre Àfrica amb una gran lucidesa. L’obra de Gustau Nerín ha estat comparada amb la de Nigel Barley o la de Marvin Harris. No em sembla gens exagerat. El seu “Antropòleg a l’olla” és un llibre increïble. Presentat pel president Pujol, tanca qui ha estat comissari europeu Louis Michel que a “Africa-Europa: la indispensable aliança” ens diu que no és ja un continent que hem de mirar amb paternalisme, sinó un aliat estratègic de cara al futur. Un llibre lluny de tòpics, però molt ple de sentit comú.

Entre l’obertura i la cloenda, parlarem de cooperació i d’immigració. D’entre tots els que participaran a aquestes dues taules, permeteu-me que destaqui  a Yayi Bayam Diouf, presidenta de l’Associació de Dones contra la Immigració Il·legal, coneguda com “Mare Coratge. La seva història, però sobretot la seva feina, resulten un referent de tot el continent. Ens omple d’orgull tenir-la entre nosaltres.

Amb la Mare Coratge

Dit això, em pertoca no presentar, sinó donar-li la paraula l’Artur Mas. Abans, només dues constatacions.

Primera: Artur Mas és l’únic líder català que s’ha ocupat de l’Àfrica subsahariana. Com a conseller en cap, l’any 2002 va viatjar a Costa d’Ivori. Era el primer viatge d’alt nivell de la Generalitat a l’Àfrica negra i Mas el plantejava “com un reconeixement a la feina dels cooperants catalans”. En aquell moment va adquirir un compromís “Si sóc president de la Generalitat, viatjaré almenys una vegada a l’any a l’Àfrica”. A l’oposició, no ha deixat de viatjar al continent. El juliol del 2008 va visitar Senegal on va conèixer la realitat de la immigració il·legal i de les pasteres. També es va entrevistar amb el president del país, Abdoulaye Wade. Més enllà d’això, revelaré que, al seu despatx, just on rep totes les visites, hi ha un quadre d’en Joaquim M. Puyal amb un mapa d’ Àfrica fet com de retalls de notícies de diaris i sota hi diu:  En sabem res, de l’Àfrica? És una il.lustració i una frase que podrien ser-ho perfectament dels fulletons d’aquesta jornada. Per què, justament, el que volem és posar sobre la taula el desconeixement que tenim d’aquest continent.

Louis Michel i Jordi Pujol

Feta la primera constatació –òbvia- una segona que, no essent tan tangible, em sembla igualment òbvia i que em ve de gust de dir:  Artur Mas, avui, és l’únic líder de la política català, dels eventuals candidats a la presidència de la Generalitat, capaç de ser present a l’escenari europeu i internacional. Malgrat estar a l’oposició, sovint se’l reclama en tribunes acadèmiques i econòmiques, en l’àmbit liberal, en fòrums europeistes o sobre nacionalisme. A l’àmbit del partit liberal europeu és la veu de referència quan es parlar de temes mediterranis, una opinió que compte quan es parla d’immigració o d’economia.

Artur Mas amb Louis Michel i Carles A. Gasòliba

Per tot plegat crec que l’escoltarem amb la major atenció a l’igual que a tots els altres ponents.

Al sopar de suport a l’exili guineà

En aquest link podeu llegir més informació sobre la jornada Àfrica vista des de Catalunya:

http://www.convergencia.cat/descripcioPlana.php?id=162

A Alemanya, els grans vencedors de les eleccions han estat els liberals del FDP de Guido Westerwelle. Això per diferents raons. Primera, perquè han passat del 61 diputats al Bundestag a 93 i han escalat fins al 14,7 % dels vots, el millor resultat de la seva història. Segona, perquè han guanyat en la disputa de si Merkel governava amb socialdemòcrates o liberals. I tercera perquè, després dels governs de Schöeder i de la Gran coalició, tornen al govern. Els comentaris de la nit diuen que Westerwelle ocuparà la cartera d’exteriors i que el FDP pot aconseguir 4 o 5 carteres. Merkel, que ha perdut un 1,8 % dels vots, haurà d’aplicar el programa liberal: rebaixa radical dels impostos per protegir a les classes mitjanes, defensa de les llibertats civils i treball intents a favor d’una educació de qualitat. Un programa, per cert, que determinarà ineludiblement la política europea i, sens dubte, arrossegarà a governs sense nord com l’espanyol.

A l’altra banda, els grans perdedors són els socialdemòcrates, que s’enfonsen 11 punts i obtenen el pitjor resultat de la seva història. A la roda de premsa, a la seu del partit a Berlín, enfront d’una inquietant estàtua de Willy Brand, el candidat Frank-Walter Steinmeier i el president del partit Franz Müntefering eren la viva cara de la derrota. La -en altre moment- poderosa socialdemocràcia alemanya, avui es mostrava caiguda. Ha estat víctima de la seva pròpia burocràcia i segrestada per la temptació del negoci, consumant encara més la crisi del socialisme europeu que sobreviu només a Espanya, Portugal i té només noves opcions a Grècia. És una caiguda emblemàtica com només ho va estar la de la socialdemocràcia sueca.

Tal i com estava anunciat, Angela Merkel va entrar a l’Arena de Treptow de Berlín a les 12,00 en punt. L’acompanya només Ronald Pollafa, el secretari general de la CDU. Merkel dóna mans. Manté una prudent distància amb els seus seguidors, lluny d’efusions mediterrànies; no se sap si per evitar la grip o perquè, tal i com li va deixar molt clar a Sarkozy, no li agrada de ser manotejada. Entra, però, al ritme del Start me up dels Rollings Stones amb el qual, i després de la utilització de “Angie”, sembla que els de Mike Jagger estan en plantilla de la CDU.

Fa un quart d’hora ens acabem de trobar amb en Salvador Sedó, que duu una samarreta com la de les joventuts de la CDU, amb en Josep M. Pelegrí i la Joana Ortega, d’Unió Democràtica. L’acte, que no durarà més d’una hora i mitja, té actuacions musicals, una mena d’entrevista amb Merkel i Pollafa i una connexió amb els socis bavaresos de la CDU que permet que, des de Múnich, el president de Baviera pugui convidar a Merkel a la Oktoberfest. Tot presidit pel lema “Wir haben die kraft” (Nosaltres tenim la força), que és un eslògan que mostra una evidència. La força de Merkel és, però, una força tranqui-la i serena.

En el seu discurs, 30 minuts escassos, és el de la persona que governa i que sap que guanyarà les eleccions. Parla dels resultats de la Cimera del G-20 a Pittsburgh, d’on acaba d’arribar, sense que el jet lag hagi deixat cap efecte. Explica com les polítiques alemanyes en relació a tots els temes econòmics s’han acabat imposant. Fa referència a Obama, a Sarkozy… Parla de la Unió Europea.

És, però, el darrer míting i Merkel vol acabar de rematar aquesta campanya. No es tracta ja de treure rèdit dels resultats de la Gran Coalició i, per tant, de contemporitzar amb el SPD, com ha fet durant tota la campanya. Avui llança un gran atac als que fins ara han estat els seus socis. Els socialdemòcrates –diu- és un partit que no sap el que vol. Reitera diverses vegades que per afrontar els propers anys Alemanya necessita “estabilitat”. Es mostra partidària, de nou, del pacte amb el FDP. Té paraules de respecte cap a Westerwelle i afirma que espera no trenqui la seva promesa de no fer una coalició semàfor (SPD, Liberals i Verds).

Merkel acaba demanant la mobilització dels que no tenen decidit de votar. Reclama, especialment, el vot dels que a l’antiga RDA durant 35 anys no havien tingut dret a vot.

Es canta l’himne alemany i Merkel se’n va discretament, tranquil•lament. Sap que les enquestes li donen el 35 % dels vots… entre un 9 i un 10 % per sobre dels socialdemòcrates i en un país seriós no es sol deixar de banda al guanyador… Acabat el míting saludem a l’expresident del Parlament Europeu Hans-Gert Pöttering. No parlem pas del català al Parlament Europeu. Avui no toca!