Després de les pàgines on s’explica la folla repressió del règim libi, un article parla de Muamar Gaddafi com del líder “més ideològic” del món àrab. Ideològic? Certament, el coronel té obra escrita. No podia ser menys que els grans líder revolucionaris: Lenin, Troski, Castro, el Che… i, si Mao va fer el “Llibre Vermell”, ell, el 1975, va publicar el seu “Llibre Verd”. Resultaria molt agosarat parlar, però, d’ideologia si la referència és aquest llibret, que es llegeix amb mitja hora i que enfila bestieses (especialment interessant les relatives a la menstruació femenina i a l’alletament matern) amb banalitats sobre el socialisme, el panarabisme i l’islam.
Pretensió, certament, el “Llibre verd” en té des del principi i en totes i cadascuna de les seves parts. A saber: primera, “La solució al problema de la democràcia: el poder del poble”; segona, “La solució al problema econòmic: el socialisme”; i tercera, “La base social de la tercera teoria internacional”. En qualsevol cas, a Líbia, el “Llibre verd” està –o estava- per tot arreu. Més enllà, no ha pas tingut una escolàstica, per bé que el coronel no ha dubtat a finançar diversos congressos per parlar-ne, en el que han participat reputats intel·lectuals progressistes, inclòs, en una demostració d’incomprensible papanatisme, Antony Giddens.
El més ideològic? No ho sé. El més arrogant? Segur! I el més demagògic! La seva ideologia ha estat, durant anys, excitar les masses àrabs burxant contra Israel i contra Estats Units. I tampoc ens haurien d’estranyar les seves atrocitats d’avui. El coronel és també el líder més cruel i inhumà del món àrab. No són especulacions. El 2003 va reconèixer la seva responsabilitat a l’atac a l’avió que va esclatar sobre la ciutat escocesa de Lockerbie: 270 morts. Poc després va assumir l’atac a l’avió francès UTA del 1989: 171 morts. També havia patrocinat, però, els atemptats dels aeroports de Roma i Viena de 1985 i a una discoteca de Berlín el 1986; a part d’haver finançat, entrenat i recolzat grups terroristes de tota mena.
Tot això, en altres casos, hagués mobilitzat el Tribunal Internacional de l’Haia i el tirà en qüestió s’hagués hagut de blindar en el seu país, sense poder treure un peu fora de les seves fronteres. En el cas de Gaddafi no ha pas passat. S’ha entrevistat amb Blair, Berlusconi i fins amb un Zapatero, que s’ha mostrat content com un pèsol!El coronel ha viatjat per tot arreu, sempre amb un immens sequit: per Àfrica amb 400 escortes, 4 avions, seixanta cotxes blindats; per Europa amb la Guàrdia Amazònica, 200 dones verges expertes en arts marcials i armament. Ha instal·lat la seva tenda beduïna, els seus camells, les cabres (imprescindibles per un home que no beu alcohol i només llet d’aquests animals) al Palacio del Pardo a Madrid el 2007 i al parc Doria Panphili de Roma l’agost de 2010. El curiós del cas és que el show ha causat més curiositat televisiva, que no pas indignació.
Més que l’afirmació sobre el tema ideològic m’aturo, però, en la foto que il·lustra el reportatge en qüestió. El coronel apareix assegut en un sofà que és talment com un tro. Està abillat amb una túnica amb bordats en or. El que realment atura la meva atenció són, però, les seves mans. Quines mans! Les té posades al braç del sofà amb la mateixa displicència que les tenien els reis, just abans de donar-les a besar als súbdits… No són, però, les mans dures, fortes i masculines de l’home dur que el coronel representa que és. Són unes mans cuidades, que han passat per la manicura: ungles perfectament tallades i pintades de color transparent… Mans efeminades.
Veient-lo en aquesta fotografia de rei, m’ha vingut a la memòria l’entrevista que li va fer Oriana Fallaci. La llavors periodista del Corriere de la Sera va explicar que, el dia abans, li van demanar si, per les fotos, preferia que el coronel anés vestit amb uniforme militar o amb túnica, i si li interessava que les fotos es fessin dins de la tenda beduïna. La florentina es troba amb un personatge maquillat i amb unes sabates amb talons de 7 centímetres. La Fallaci era massa Fallaci, però, per deixar-se impressionar i el xoc entre el misògam coronel i la brava periodista va ser frontal. El retrat del personatge, a la fi, és demolidor.
Per Oriana Fallaci, Gaddafi és un paranoic, és a dir, algú que és aparentment normal, però que té un deliri que li fa perdre el sentit de realitat. Algú amb un gran sentit messiànic, convençut de la seva infal·libilitat i superioritat, que se sent perseguit i per això ha de perseguir. I acaba dient “El paranoic és un exhibicionista terrible: un vanitós narcisista. Algú que pot ser un onanista reprimit, o un homosexual latent que odia les dones al mateix temps que les enveja. A la base de la paranoia hi ha, sostenen els psiquiatres, un impuls homosexual no assumit i s’ha de citar només a Hitler, paranoic per excel·lència”. Fallaci sentencia: “Es tracte d’un impostor presumptuós, un babau vestit de dictador, de profeta, de messies, el que em pregunto és, però, com ha pogut arribar fins aquí aquest cretí?”. Després sempre va defensar que Gaddafi era un personatge “clínicament estúpid”.
Que la periodista italiana arribés a aquesta conclusió té a veure en com va acabar l’entrevista. Cansat de les preguntes que se li feien, el coronel va dir que el que volia era parlar del seu “Llibre verd” i, completament desbocat, va acabant cridant: “El meu “Llibre verd” és la guia de la revolució, la brúixola per l’emancipació humana! El meu “Llibre verd” és l’evangeli! L’evangeli del futur! De la nova era! És la paraula! L’evangeli! L’evangeli! The gospel! The gospel!” Era 1979…
Carles Llorens
Filed under: General
