Aquest cap de setmana en representació de Convergència he estat a Chianciano, a uns 150 quilòmetres de Roma, al Congrés del Partit Radical No Violent, Transnacional i Transpartit. Es tracte d’un partit que, dins de la família liberal del ELDR Party, és atípic, sovint desconcertant, difícil d’entendre sempre. Sempre se m’ha fet difícil entendre qui mou, què representa…aquest, el partit de la Cicciolina i d’en Domenico Moduño, l’autor de “Volare”, que va esdevenir himne del partit. Se’m fa difícil entendre’ls, tot i que ja el 1981 vaig llegir un llibre del seu líder, Marco Pannella.
Amb Marco Pannella
La presència en el Congrés em confirma les moltes preguntes i, per moments, més que desconcertant –en els nostres paràmetres- em sembla estrafolari… Pannella, l’home dels referèndum italians sobre el divorci, el capaç de parlar durant hores a la tribuna del parlament italià (bufeta di ferro, li dèien perquè no orinava durant hores…) per boicotejar lleis, el defensor radical de les llibertat, l’anatema de l’Andreotti, de Craxi i del dogmàtic PCI, ara, amb 84 anys, corre pel congrés amb una llarga cua de cabells blancs. El procediment del congrés és anàrquic. Donen la paraula a tothom. Són pro-esperantistes. Que siguin transnacional fa que hi hagi gent de tot el món: kurds, iranians, nord-americans, britànics, africans, vietnamites, un tibetà vestit de monjo, veneçolans, espanyols, catalans… Que siguin transpartit significa que, més enllà dels diputats i senadors en el parlament italià elegit dins les llistes radicals, n’hi ha que essent radicals van anar en llistes de Berlusconi, i n’hi ha del Partito Democratico (centre-esquerra) que tenen també el carnet radical. A Benedetto dela Vedova, el radical en una llista de Força Italia, la llista de Berlusconi, li aplaudeixen un bon discurs. Al que té doble militància amb el PD, la sala del plenari, sense complexes, l’interromp i li esmena moltes afirmacions. Hi ha joves. També gent gran amb molta història. Hi ha també una presència molt significativa de dones. Totes parlen amb moltíssima convicció. Aquí no calen quotes!
En un moment del Congrés
Són estrafolaris, sí! Tant cert que ho són és, però, que són una referència imprescindible quan es parla de la defensa de la llibertat i la democràcia. No eludeixen cap causa. Són nòdul essencial de la xarxa internacional dels lluiten contra tot tipus de dictadors, tot tipus de vulneració dels drets humans. Ho han estat sempre i ho són ara. I així, com diu Emma Bonino, el congrés ha estat un “giro per il mondo”.
Quan Marco Pannella i Emma Bonino prenen la paraula ho entenc tot. Quins oradors! Panella parla de com Berlusconi la indignitat que per Itàlia suposa l’amistat de Berlusconi amb Ben Ali, Mubarak i Gadaffi. És Bonino, però, qui vola més alt amb un discurs molt impactant. Comença afirmant que els radicals refusen la “no ingerència” que sempre advoquen dictadors. Els radicals sempre s’ingereixen quan no es respecte el dret democràtic de les persones. Evoca una seva trobada amb la premi Nobel birmana Aung San Suu Kyi i com ella li va demanar: “useu la vostra llibertat per defensar la nostra”. Afirma que la democràcia no ha de ser un luxe només per a europeus i occidentals. “Hi ha qui diu que la democràcia no és possible per allà on va passar Mahoma, d’altre per allà on va predicar Confuci, d’altres on fa molta calor, d’altre on fa molt fred, però jo dic que això és un plantejament racista. No hi ha d’haver excepcions a la llibertat. Tots els ésser humans hi tenen dret”.
En un moment del Congrés
Bonino defensa amb radicalitat el projecte europeu com a projecte democràtic. Denuncia que s’és exigent en el procés d’adhesió, però que una vegada dins molts països no respecten els stàndars mínims. També denuncia, però, la situació italiana on el “simulacre democràtic, el joc de la democràcia no suposa una democràcia real. Afirma que el problema italià no és Berlusconi, de la mateixa manera que el seu moment tampoc no ho era només Craxi. Ells, diu, són el boc expiatori. “No n’hi ha prou de treure’l a ell, si tots els altres es queden!” El problema, afirma entre aplaudiments, és d’una llarga crisi, d’un llarg procés de destrucció de la cultura democràtica, el d’un país que ha fet moltes contra-reformes, però mai una veritable reforma. Cal –acaba- construir una veritable alternativa democràtica.
Els radicals, pocs o molts, singulars com són, segur, poden ser un component essencial de l’alternativa que li cal a aquest gran país que és Itàlia. Seguirem atents, doncs, a aquesta tribu tan variada que vol ser transnacional, però que fa niu a Roma.
Carles Llorens
Filed under: General
