Amb l’acabament de la Guerra Freda, semblava que la democràcia s’havia d’imposar arreu. Tot indicava que, en una economia global, els països no tenien altra opció que la llibertat econòmica, però també política. El politòleg nord-americà d’origen japonès, Francis Fukuyama va expressar millor que ningú aquest optimisme quan va dir: “al final de la història, a la democràcia liberal no li queden competidors seriosos”.
L’optimisme va durar poc. Concretament la dècada i escaig que va del 9 de novembre de 1989 fins l’11 de setembre del 2001. Rússia, Xina i… Bin Laden es van creuar en el camí, demostrat que l’arribada de la democràcia liberal no era tan ineludible com havíem pensat. A Rússia, mentre refeia estructures autoritàries, Putin conduïa el país no cap al capitalisme de mercat, sinó al capitalisme d’Estat. Era Xina, però, qui construïa la més gran alternativa a la democràcia liberal. El partit comunista més gran del món es blindava per emprendre el camí del capitalisme. Sovint era un capitalisme “salvatge” com mai s’havia vist a Occident. En qualsevol cas, la República Popular mostrava que hi havia un altre camí per a aconseguir la prosperitat. O més que això: demostrava que el seu sistema era més eficient que la democràcia que, com la crisi econòmica es va encarregar de demostrar, sovint degenera en la vacil·lació i el caos. Així, els xinesos no només s’expansionaven econòmicament. També feien proselitisme del seu sistema sense democràcia, un plantejament al que eren receptius tots els tirans del món. Bin Laden, finalment, irrompia brutalment en el panorama per a afirmar que pel 1.100 milions de musulmans sí hi havia una alternativa a la “degenerada” democràcia liberal.
Tot això ha estat determinant la primera dècada del segle XXI. És el que Robert Kagan n’ha dit “El retorn de la història, la fi dels somnis”. El que ha passat a Tunísia, el que passa a Egipte, i totes les seves rèpliques, d’Albània a Jordània, tira per terra, però, les conviccions d’aquesta dècada marcada per Rússia, Xina i l’integrisme. Els joves de Tunísia ens han dit que no hi ha cap altre camí que la democràcia. No tenen feina. Sobreviuen amb dificultats. Estan, però, formats i connectats. No volen resignar-se a ser manats per un sàpatre com Ben Alí. Volen decidir qui els governa! No accepten la dictadura i no sembla que es moguin en uns paràmetres integristes.
A la premsa occidental hi ha una gran preocupació per veure cap on deriva la revolta magrebí. A Estats Units els inquieta especialment què pot passar a Egipte, peça clau en una regió d’una gran capacitat desestabilitzadora. Que el Germans Musulmans i l’islamisme ocupessin el tro de Mubarak podria ser una gran complicació en el conflicte àrab-israelí. Cap de les revoltes magrebines té, però, empremta religiosa. La gent vol feina, vol viure millor i refusa la corrupció, el nepotisme i la dictadura. El 1991 el malestar contra l’autocràcia argeliana va portar a la victòria del Front Islàmic de Salvació (FIS). Ara, Bin Laden se n’ha assabentat, però, llegint la premsa o veient Al Jazeera. Hi ha qui –com George Friedman– diu que el principal objectiu d’Al Qaeda era controlar un estat i que, fracassat aquest objectiu, el desafiament integrista es va esllanguint. En qualsevol cas, de Tunis a El Caire l’islamisme, que hi és, va completament a remolc de la dinàmica popular.
Fa ben pocs dies, amb Ben Ali ja a l’exili, vaig assistir a una reunió d’experts sobre el Magrib i el gran tema de debat era veure si la revolució de Tunis es contagiaria o no als seus veïns. Més aviat va semblar que no, que no hi hauria “efecte dominó”. Just l’endemà començava, però, la revolta en un lloc que ningú ni tan sols havia imaginat: Albània. Des de llavors la tensió a Egipte no ha deixat de créixer. Què està passant? No és difícil d’entendre. El 17 de desembre del 2010 Mohamed Bouazizi, a l’encendre el seu cos com un bonzo, va encendre també la flama de la llibertat. És una flama que es veu a tot el Magrib i que estan veient també tots els homes i dones lliures que viuen sota una tirania. Sí, es contagiarà. Al Magrib segur. A Aràbia. I fins a Cuba tothom té ja clar que es surt al carrer a l’entorn del 23 de febrer, l’aniversari de la mort d’Orlando Zapata. Mòbils, internet, Facebook, Twiteer, no paren! La democràcia avança. Molts murs de Berlín sembla que poden caure… Potser Fukuyama no estava tan equivocat…
Carles Llorens
.
 |
(Versión en castellano) |
¿Está cayendo, en el Magreb, un segundo muro de Berlín?
Con el fin de la Guerra Fría pareció que la democracia se impondría sin excepción. Todo indicaba que, en una economía global, los países no tenían otra opción que la libertad económica y la política. Francis Fukuyama expresó mejor que nadie este optimismo al decir: “al final de la historia, a la democracia liberal no le quedan competidores serios”.
Este optimismo duró poco. Rusia, China y… Bin Laden se cruzaron en el camino, demostrando que la llegada de la democracia no era tan ineludible como habíamos pensado. Mientras se rehacían estructuras autoritarias, en Rusia, Putin conducía el país no hacía el capitalismo de mercado, sino al capitalismo de Estado. Simultáneamente, China construía la alternativa más grande a la democracia liberal y mostraba la existencia de otro camino para llegar a la prosperidad. Finalmente, Bin Laden irrumpía en el panorama para afirmar que, para 1.100 millones de musulmanes, sí existía una alternativa a la “degenerada” democracia liberal.
Todo ello ha sido determinante en la primera década del siglo XXI. Lo sucedido en Túnez, lo que sucede en Egipto, y todas sus réplicas, de Albania a Jordania, destruye, sin embargo, las convicciones de esta década marcada por Rusia, China y el integrismo. Los jóvenes de Túnez nos han dicho que no existe otro camino que la democracia. No tienen trabajo. Sobreviven con dificultades. Pero, como gentes formadas y conectadas, no se resignan a ser mandados por un Ben Alí cualquiera.
Las democracias andan preocupadas por la posible deriva integrista de la revuelta magrebí. Inquieta, especialmente, lo que puede suceder en Egipto, pieza clave en el conflicto árabe-israelí. Ninguna revuelta magrebí ha tenido, sin embargo, carácter religioso. La gente quiere trabajo, quiere vivir mejor y rechaza radicalmente la corrupción, el nepotismo y la dictadura. En 1991 el malestar contra la autocracia argelina llevó a la victoria al Frente Islámico de Salvación (FIS). No es lo que está sucediendo ahora. De la revuelta tunecina, Bin Laden se enteró leyendo la prensa o mirando Al Jazeera. Al Qaeda ya no es lo que era. Hay quien –como George Friedman- dice que le principal objetivo de Bin Laden era controlar un Estado y que, fracasado este objetivo, en Afganistán, en Irak, el desafío integrista va languideciendo. Sea como sea, desde Túnez a El Cairo, el islamismo, que existe, va completamente a remolque de la dinámica popular.
Hace pocos días, con Ben Alí ya en el exilio, asistí a una reunión de expertos sobre el Magreb y el gran tema de debate era si la revolución de Túnez se contagiaría, o no, a sus vecinos. Más bien pareció que no, que no repercutiría, que no habría un “efecto dominó”. Justo el día siguiente empezaba la revuelta en un lugar en el que nadie había pensado: Albania. Desde entonces, la tensión en Egipto no ha dejado de crecer. ¿Qué está pasando? Muy fácil de entender. El 17 de diciembre de 2010, el joven vendedor de frutas tunecino, Mohamed Bouazizi, no solo encendió su cuerpo a lo bonzo, también encendió la llama de la libertad. Esta es una llama que se ve en todo el Magreb y hacia la cual miran todos los hombres y mujeres libres que viven bajo una tiranía. Sí, se contagiará. En el Magreb seguro. En Arabia Saudita. Y hasta en Cuba todo el mundo tiene claro que habrá que manifestarse. ¡Móviles, internet, facebook, twiteer, no paran! La democracia avanza. Parece que muchos muros de Berlín pueden caer… Tal vez Fukuyama no estaba tan equivocado…
Carles Llorens
Filed under: General
