Al campament de Gdeim Izik, a Al-Aaiun, desallotjat per la policia marroquina el 8 i 9 de novembre, s’hi van concentrar unes 20.000 persones. Era la major expressió de malestar social que s’ha produït a l’antic Sàhara espanyol des que fa 35 anys el territori va passar a formar part del Regne del Marroc. Els clixés que planen sobre la regió i la mala informació que varem tenir del conflicte no ens permeten pas de tenir, però, una idea clara del que realment va passar.
Vist des d’Europa, sembla que tot té a veure amb el contenciós sobre la sobirania d’aquest territori. El campament era motivat, però, per l’atur juvenil i, sobretot, per la manca d’habitatge. Durant els anys vuitanta, l’entorn de les principals poblacions sahrauís es va poblar de barraques o, si es vol, de les haimes dels nòmades que s’anaven sedentaritzant. La propaganda oficial afirma –i és cert– que s’ha erradicat el barraquisme. Les dificultats per a accedir a un habitatge són, però, enormes.
Si l’octubre, un grapat de joves es va començar a establir amb les seves haimes a aquest punt del desert, a setze quilòmetres de Al-Aaiun, va ser per protestar per com s’havia fet la distribució dels lots de terra per fer cases que el govern havia donat a la ciutat. Al seu entendre, l’Ajuntament havia assignat les parcel·les més en funció del clientelisme tribal, que no pas en funció de necessitats objectives. Aquelles poques haimes aviat en van atreure d’altres, catalitzant un ambient electritzat. Van anar a Gdeim Izik els que, creient les promeses de les autoritats, havien abandonat els campaments del Front Polisario de Tindouf, pensant que trobarien feina i casa. Hi van anar també els descontents perquè es donés habitatges als que fugen de la polisaria República Àrab Saharauí i no a ells, que no se’n van anar a aquell tros de desert sota sobirania algeriana i fa 35 anys que estan sota la corona marroquina.
El campament, en qualsevol cas, va anar creixent mentre les dues principals autoritats locals, l’alcalde del governament partit Istiqlal i el vali (governador), de l’anomenat partit de l’amic del rei, el Partit de l’Autenticitat i la Modernitat (PAM), mantenien la seva particular batalla política. Era una batalla de la gran guerra que s’està produint a la cúpula del poder marroquí entre conservadors i reformistes i que recorda molt la que, salvant moltes distàncies, es va produir a la sortida del franquisme entre allò que en dèiem el “búnquer” i el suarisme democràtic.
Quan al campament ja hi havia milers de persones, va aparèixer el Polisario, procurant ampliar les peticions originals, de manera que les protestes acabessin reivindicant el dret a l’autodeterminació. Del campament en cap moment en va sortir, però, una crida a la insurrecció. No hi feia res. A nivell internacional, l’eficient maquinària propagantista del Front Polisario i els seus amics havia imposat el seu relat. La mort, el 24 d’octubre, d’un adolescent en un control policial als camps indicava que la situació estava ja fora de tot control. El 31 d’octubre, el ministre de l’Interior, Taieb Cherkaouki, va visitar Al-Aaiun i va semblar que les converses amb els representants dels acampats podia reconduir la situació. Va ser només un miratge…
La matinada del 8 de novembre va començar el desallotjament. Si tota la crisi havia estat gestionada dubitativament entre els reformistes que defensen comportaments democràtics i el búnquer que enyora els mètodes expeditius de Hassan II, el desenllaç no es va lliurar pas d’aquesta dialèctica. A la policia se la va enviar al camp desarmada i amb un mandat ben clar: desallotjar sense causar víctimes. No se sap qui va decidir, però, que l’entrada al Sàhara quedava bloquejada per periodistes. Les dues decisions combinades van crear estranys efectes. Les forces de seguretat, acostumades a la repressió, però gens entrenada en la contenció, sense armes, van esser més víctimes d’una violenta reacció, que no pas els repressors habituals. Segons fonts marroquines, confirmades per Human Rights Watch i Amnistia Internacional, van morir tretze persones, onze de les quals membres de les forces de seguretat. El més preocupant fou que un dels policies, amb el testimoni d’una filmació, fou degollat a la manera que acostumen les integristes islàmics argelins. Algunes dotzenes d’edificis de la ciutat, a més, van ser incendiats.
Sense testimonis, ni cròniques fiables dels fets, semblaven creïbles tota mena de relats. El Polisario, en un primer moment, va parlar de 19 morts, 723 ferits i 159 desapareguts. Poc després, augmentarien els “ferits” a 4.500. Informava també que hi havia cadàvers degollats als carrers, que les autoritats deixaven a la vista per atemorir els habitants. Per l’associació de drets humans, Thawra, la xifra de morts superava el centenar. Altres col·lectius afirmaven que havien trobat a divuit dones mortes, set homes i un nen de 7 anys. La premsa espanyola, grosso modo, va donar per bona aquesta versió. En la seva particular creuada contra el Marroc, i sense esperar de contrastar informacions, també el PP es va esquinçar les vestidures.
El poder marroquí, però també l’opinió pública i, en cert sentit, el poble marroquí, va rebre la crònica dels fets per part de la premsa espanyola i el posicionament del PP com una agressió en tota regla. Van caldre ben pocs dies perquè, al seu torn, la premsa marroquina caldegés l’ambient i el 28 de novembre, a Casablanca, tres milions de persones es manifestessin contra Espanya. Enfront de la manifestació, el primer ministre Abbas El Fassi i tota la classe política marroquí.
Gairebé un mes després, he estat invitat per la Universitat de Rabat a participar a una conferència que duia per títol “Autonomies, desenvolupament i democràcia”. Amb un ambient radicalment anti-espanyol, que només he pogut trencar amb el contrapunt de presentant-me com a català, m’ha estat molt difícil defensar que entre Catalunya, i si s’escau també l’Estat espanyol, i el Marroc hi ha d’anar una relació d’amistat estratègica. Perquè hi hagi amistat hi ha d’haver coneixement i, de moment, els clixés, el tòpic i els llocs comuns ho impedeixen. Al Marroc, totalment capficat en el procés que el treu del totalitarisme i el fa avançar dificultosament cap a una democràcia, els podem demanar que avancin en el camí, però difícilment els podem demanar que entenguin els condicionament de la nostra opinió pública. Estic convençut, així, que hem de ser nosaltres els que, des d’Europa, podem fer un major esforç de comprensió de les condicions en els que es mou tota la regió. Entendre millor les pulsions reals que hi havia sota el major conflicte social dels darrers 35 anys, el del campament de Gdeim Izik a Al-Aaiun, haguera estat una bona ocasió. De moment, però, ha estat una oportunitat perduda.
Filed under: General
