Les declaracions alarmistes d’alguns han dimensionat més del compte la presència de l’extrema dreta en el Parlament Europeu. Cert és que el Partit Nacional Britànic ha aconseguit 2 dels 72 escons del Regne Unit. Cert que els quatre escons del Partit per la Llibertat dels Països Baixos no fan gaire bona pinta i que els tres eurodiputats hongaresos de Jobbik fan un inquietant discurs pan-hongarès i anti-gitano. Tant cert com això és, però, que el FPÖ de Jörg Haide no aixeca el vol i que el Front Nacional ha passat de tenir 7 diputats a tenir-ne tres. Lluny queda el moment que Jean-Maire Le Pen era capaç d’aconseguir 11 diputats i més de dos milions de vots a les europees.
Els euro-escèptics han tingut una sort similar. A Irlanda, el milionari Decían Garley, líder de Libertas, motor del “no” irlandès al Tractat de Lisboa i soci dels nostres “Ciudadanos”, no ha aconseguit l’acta d’eurodiputat.
Sobretot cal fer atenció, però, en què ha succeït a l’extrema-dreta flamenca i belga. A part d’eleccions europees, a Bèlgica, diumenge, hi havia eleccions en els tres territoris. Què ha passat en aquestes eleccions amb el Vlams Belang? Què ha passat amb aquest grup feixista que havia omplert planes i planes de la nostra premsa? Doncs que s’ha enfonsat estrepitosament. Si la seva irrupció havia merescut tota l’atenció, ara, la seva caiguda no mereix, però, cap titular. Al Parlament Europeu han baixat del 23 % dels vots flamencs al 16,3. A nivell nacional la cosa és més greu. Al Parlament de Flandes han perdut nou diputats, passant de 32 a 21. Al Parlament de Brussel·les han perdut els tres escons que tenien i al Parlament de Walònia, el seu homòleg, el Front Nacional, s’ha quedat sense cap dels seus quatre diputats.
Els partits d’extrema-dreta, utilitzant un llenguatge populista, especialment en relació a la immigració, poden aconseguir grans suports en un determinant moment. L’experiència ja ens diu, però, que – incapaços de trobar solucions als problemes- tenen un sostre i, quan hi arriben, ràpidament es desinflen.
Al Parlament Europeu, segur, faran soroll. Serà un soroll per anar a la contra. Difícilment, però, aconseguiran res. No tenen capacitat de diàleg amb altres grups i, sovint, ni entre ells mateixos. L’any 2007 els diputats de l’extrema dreta van provar de formar grup parlamentari a Brussel·les i Estrasburg. No ho van aconseguir. Lluny completament de la coherència de plantejaments d’una família com la Liberal Demòcrata, Popular o Socialista, on en els temes hi ha accents nacionals diferents, però un plantejament compartit, a l’extrema dreta hi ha divisions internes i múltiples incoherències que els dificulten, afortunadament, tenir una veu potent a Europa.
Arxivat sota: General
