Mentre a Chicago tot està a punt per a celebrar la victòria de qui en aquest moment és el seu ciutadà més il·lustre, Barack Obama, aprofito per a fer dos comentaris que tinc pendents d’aquests dies. Dos comentaris entorn a llibreries…
Primer.
Una de les coses que vaig descobrir l’any 1997, quan Convergència em va enviar a Londres a seguir la campanya electoral de Tony Blair és que, per guanyar unes eleccions, has de guanyar abans la batalla de les llibreries, el que vol dir -en part- guanyar la batalla de la propaganda i de les idees. Blair va començar per arrasar John Major en l’edició de lletra impresa. No només va fer furor el llibre “La Tercera Via” d’Anthony Giddens, director de la London School of Economics, que donava cobertura ideològica al Nou Laborisme, també va ser molt llegir el d’estratègia del príncep de les ombres blarista, Peter Mandelson. El mateix Blair va publicar alguns llibres i en va protagonitzar molts més, alguns biogràfics.
Si això és així, Brack Obama guanyarà aquestes eleccions. Els seus llibres “Dreams from My Father” i “The Audacity of Hope” fa molts mesos que estan al número 1 dels best-sellers del New York Times. També està molt present el llibre de discursos “Change. We can. Believe me”. Joe Biden, més modestament i sense arribar tan enllà al NYT, també ha publicat “Promises to keep”. Mentre, McCain és completament absent, cosa molt diferent del que passava amb Bush que, tot i no ser precisament un intel·lectual, va comptar amb una cobertura teòrica neocon molt important. L’única presència de McCain a les llibreries és una de negativa: el llibre de Paul Begada “Why George W. Bush love John McCain”.
En definitiva, Bush, en el seu moment, va ser capaç de crear el marc (framework) dins del qual es fixava el debat polític, en el sentit que George Lakkof descriu a “No pensis en un elefant”. Ara qui fixa el marc de Lakkof és Obama, no McCain…
Segon
La primera vegada que vaig entrar en una llibreria als Estats Units em va cridar molt l’atenció trobar-me amb una secció anomenada “Black nationalism”. No lluny de la dedicada al feminisme o al moviment ecologista, era una secció important on hi trobaves llibres sobre Martin Luther King i Malcom X, però també d’un tal Garvey que al segle XIX havia preconitzat el retorn dels afroamericans a l’Àfrica i la creació de Libèria. Vaig comprar uns quants llibres sobre aquest “nacionalisme” que escara estan en els prestatges de la llibreria de casa. L’interès pel tema em va fer descobrir a Bob Marley, que estava molt connectat a l’idea del retorn a l’Àfrica, i el cinema de Spike Lee.
Tota aquesta literatura, tot aquest moviment, em semblava donar voltes sobre un problema: la impossibilitat de trobar un bon encaix a dels afroamericans a Estats Units… I, des de llavors, tenia la convicció que mai serien assumits per aquell país… Un problema irresoluble! Als afroamericans només els quedava reivindicar, reclamar drets, discriminació positiva. Podien ser jugadors de bàsquet o músics de jazz, sovint els millors, però mai ciutadans de primera…
I va arribar Obama… Es va oblidar que era negre i no es va voler convertir en el polítics dels negres. Va dir, simplement, que era nord-americà i es va plantejar de ser el president de tots els ciutadans dels Estats Units…. I bé, està a punt d’aconseguir-ho… A Chicago es palpa a l’ambient… Quan ho sigui, com afectarà a aquesta secció de les llibreries? Continuarà tenint sentit un nacionalisme afroamericà?
Filed under: General
