En el seu moment vaig al·lucinar, com tanta altra gent, amb “Pride”, “One”, “With or without you” o amb l’increïble video-clip “Where the streets have no name”. Des que dijous Bono va dir a Zapatero: “Hem vingut a tirar-li flors als peus”, no podré pas sentir, però, cap de les cançons d’U2 sense que em surti urticària.
El govern Zapatero ha desplegat una actuació diplomàtica i de cooperació positiva a l’Àfrica negra, que Bono pot aplaudir. Ho ha fet impulsat, segurament, pel problema de la immigració que se’ns apilonava darrera la porta, però ho ha fet. No tinc problema en admetre-ho! Tant cert com això és, però, que ni a l’Àfrica, ni enlloc, no ha tingut una política decidida en defensa dels Drets Humans i de les llibertats.
Mentre parlava de l’Aliança de Civilitzacions, el govern espanyol s’inhibia del problema del Sàhara, veia com Obiant guanyava les eleccions guineanes pel 99% del vots, continuava el diàleg eixorc amb els Castro… Ah, i hi ha el tema de Mauritània! El dia 22 de juliol, el ministre Moratinos, a Barajas, rebia a peu d’escala al president Sidi Muhammad Ould Sheyj Abdallah. Amb pocs dies, el recent i democràtic president era acollit amb tots els honors per Zapatero i per la família real a Marivent. Just tornat a casa, el 6 d’agost, es va produir un cop d’estat militar que el va empresonar. Què va fer el govern Zapatero? Després de la condemna de rigor, la diplomàcia espanyola va afirmar que Espanya havia de parlar amb qui estigués al poder, fos qui fos…
És molt provable que Bono, el brau irlandès de “Where the streets have no name”, convertit avui en la Lady Dy de la progresia global, no sàpiga res de tots aquests afers de la política exterior espanyola. Això no l’excusa, però, de que –avui en dia– s’hagi de ser molt prudent abans de tractar algú com si fos Gandhi, el Dalai Lama o Mandela. Si no s’és prudent, s’acaben dient coses que provoquen vergonya aliena.
Arxivat sota: General
