Tots els nacionalistes haurien de llegir el llibre “El moment de dir prou”. El llibre que acaba de publicar en Toni Strubell mereixeria, si mes no, una sort similar al de l’Alfons López Tena “Catalunya sota Espanya”, que va ser molt llegit. No és, exactament, però, un llibre pel públic en general. És un llibre per a nacionalistes! És un llibre que et fa ser molt conscient d’allò que un altre amic meu n’ha dit “la dolça decadència”…
Llegint-lo, he recordat aquella història de la granota i l’olla. No hi ha manera de posar una granota a una olla amb aigua roent. Si a una granota la poses en una olla amb aigua freda i, progressivament, li vas esclafant l’aigua, acabarà morint sense remei. Amb Aznar, Catalunya va ser sotmesa a l’aigua roent. Zapatero ens té en un “bany Maria” al que li van pujant els graus. “El moment de dir prou” ens en fa conscients. Ens posa en alerta de les humiliacions, del racisme, la xenofòbia i del menyspreu amb que se’ns tracte als catalans. Unes humiliacions, una xenofòbia i un menyspreu que, essent tan habituals, tan ambientals, ja ni ens n’adonem! No ens n’adonem ni els nacionalistes més conscients i, així, les nostres carns, com les de la granota, dia rera dia són més bullides!
Strubell, amb un text interessant en totes les seves pàgines, té dues tesis principals. Una primera tesi ens ve a dir que hi ha un abans i un després del debat de l’Estatut. “Fins aquí hem arribat”. És una expressió, diu, que no neix de cap caprici separatista, sinó d’un pur instint de supervivència i d’exigència democràtica. Prou! El llibre, curiosament, no cau en la proclamació independentista. El llibre és un llibre que, bàsicament, vol que els catalans prengui plena consciència de la seva situació. Si en tenen plena consciència, sembla venir a dir, l’autodeterminació és una conseqüència lògica. En cap moment, però, s’aborda el debat sobre la sobirania. És com si, entre nacionalistes, fos sobrer.
Hi ha, però, una altra tesi fonamental: el franquisme, a Catalunya, ha deixat una petja molt més profunda del que mai ningú sol reconèixer. Si un objectiu essencial de Franco era l’aniquilació nacional de Catalunya, el seu règim va deixar a la societat catalana mecanismes de destrucció que continuen operant. En un moment determinat, Strubell diu: “Crec que pel dictador, l’actual situació de Catalunya fora raonablement acceptable”. Així, parla d’una Constitució que garanteix la “unidad de la patria”, unes Corts monolingües, la bandera espanyola a la conselleria de Puigcercós, etc…
Allà on el llibre resulta clarament polèmic, volgudament polèmic, és quan identifica el predomini electoral del PSC-PSOE com una de les herències del franquisme. El llibre insisteix molt en el fet que la Catalunya dels anys de la República és producte del treball de catalanisme des de mitjans del segle XIX. La Catalunya de la transició és producte del franquisme. Si abans hagués estat impossible que un partit de dependència espanyola com el PSC dominés el panorama política català, després només és possible per les conseqüències demogràfiques, lingüístiques, propagandístiques i culturals del franquisme.
El llibre és demolidor amb els socialistes catalans, principals actors interns de la desnacionalització de Catalunya. Mentre, és puntualment crític amb Convergència i amb ERC. Potser és perquè, en diversos moments, apunta que els nacionalistes estan obligats a entendre’s per a capgirar la situació. “El moment de dir prou”, per tot això, és un llibre de reflexió amb densitat i capacitat d’anàlisi, però també un llibre polític que es clava, de ple, en el debat d’ara mateix. En definitiva, un llibre que s’ha de llegir!
Arxivat sota: General
