Em va complaure coincidir i poder parlar amb Juan Goytisolo, durant la inauguració del Casal Català del Nord del Marroc de Tànger. Tinc per ell un respecte amb majúscula. En contra de molts silencis còmplices de tants “intel·lectuals compromesos”, ell va denunciar com pocs el que passava a l’antiga Iugoslàvia o a Txexènia. Només això mereix respecte. Goytisolo és també, i això no és menys important, l’autor d’alguns llibres que he llegit amb fruïció. Em va agradar molt “Paisaje después de la batalla” i ‘Coto Vedado’ em va posar davant d’una Barcelona completament ignorada. Són coses que tinc a la memòria, de la mateixa manera que ‘Palabras para Júlia’ del seu germà José Agustín, musicat per Paco Ibàñez, és una de les cançons que més m’emocionen a la vida.
Juan Goytisolo que fa molts anys que viu a Marrakech, en fa uns quants que passa els estius a Tànger. Mai participa, però, en cap mena d’esdeveniment públic. Si en aquesta ocasió va fer una excepció és perquè la gent del Casal, i peculiarment, l’Otman, un marroquí professor de la Universitat Politècnica, un bon amic de Catalunya, el van abordar en una cafeteria i el van convèncer de ser present a la inauguració. N’estava content. Goytisolo sempre ha cregut, i ho ha predicat amb l’exemple de viure allà, que calia establir ponts culturals amb el Marroc. El Casal pot ser un bon pont! Li dic, durant la nostra conversa, que els ponts no només han de ser culturals, que han de ser també polítics i econòmics. Em diu que per ell el tema bàsic és la cultura, però… finalment em diu que sí, que calen tota mena de ponts.
Parlem d’alguna de les seves obres i acabem fent referència a la pel·lícula ‘Mirant al cel‘ estrenada fa uns mesos a Barcelona i que fa referència a com la seva mare va morir, durant la guerra, un dia que de visita a Barcelona la va sorprendre un bombardeig de l’exèrcit de Franco. Em refereix, com per altra banda ha explicat literàriament, com el seu pare, molt nacional-catòlic, els havia explicat que a la seva mare l’havien matat els rojos i com, molts anys més tard, havia descobert el terrible bombardeig de Barcelona. Amb tot això, Goytisolo m’explica també com, per raó de les conviccions de la seva família, mai havia après a parlar català, malgrat haver nascut i passat la infantesa a Catalunya. ‘El meu primer contacte amb el català el vaig tenir quan vaig anar a França’. Amb totes aquestes explicacions, i sense ni adonar-me’n, Juan Goytisolo m’acaba parlant en català. Ha estat un plaer i un honor poder conversar amb ell!
Arxivat sota: General
