• Presentació del meu blog

    En aquest blog consten feines diverses a les quals estic apassionadament dedicat. Hi ha molta informació sobre la meva feina política, en tant que responsable internacional de Convergència, membre de l’executiu de l’ELDR Party (European Liberal Democrat ans Reform Party), i persona que participa de la Internacional Liberal. També hi ha informació de tot allò que vaig publicant, bé siguin articles, bé llibres. Publico en diversos mitjans, electrònics, en revistes i diaris. Escric molt de política, però també algunes coses d’història i fins alguna d’art. Tot això dibuixa un cúmul d’activitats una mica heterogeni. En totes aquestes activitats crec que hi ha, però, un nexe transversal que té a veure amb els compromisos vitals essencials, compromís amb el meu país, Catalunya, però també amb uns valors. Carles Llorens
  • CONTACTE

    c.llorens@convergencia.cat
  • CARLES LLORENS

    Carles Llorens i Vila va néixer a Córdoba l’any 1963. És llicenciat en filologia catalana. Des de 1996 fins al 1999 va ser president comarcal de Convergència de la Garrotxa i director de l’Institut de Formació de CDC. Des de febrer de 2000 fins al gener de 2004, ha estat delegat del Govern de la Generalitat a les comarques de Girona. Ha treballat com a periodista. Col·labora habitualment a la premsa nacional publicant regularment articles d’opinió. És autor i coautor de llibres de reflexió política com “Reconstrucció nacional” i d’història com “Sunyol, l’altre president afusellat”, “Història del Consorci de la Zona Franca de Barcelona”, “Breu història del F.C. Barcelona” o “La Guerra de Cuba”. Va participar també en la redacció de “El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000)” i és autor de la “Petita història de Convergència Democràtica de Catalunya”. Actualment i des el 13è Congrés de CDC, celebrat el juliol de 2004, és secretari executiu de Relacions Internacionals de Convergència. És el representant convergent en el Partit dels Liberals, Demòcrates i Reformistes Europeus (ELDR Party), dins d'aquest partit forma part del Steering Committe. ___________________________________________________ Carles Llorens i Vila was born in Cordoba in 1963. He is Bachelor of Catalan philology. From 1996 to 1999 he was the Director of the Institute of Training of CDC. From February 2000 to January 2004 he was de delegate of the Government of La Generalitat de Catalunya in Girona. He worked as a journalist. Nowadays he used to collaborate in national press publishing opinion articles. He is the author and coauthor of politician thought books as “National reconstruction” and history as “Sunyol, the other President who was shot down”, “Brief history of FC Barcelona” or “The Cuban war” or “Dissidents”. Since the 13th Congress of CDC (July of 2004) from current days, he is the Secretary of International Relations of CDC. He is the representative of CDC at the ELDR Party, and member of its Steering Committe.

Omar Pernet

En algún otro momento hablaremos de la política exterior española y de si la posición respecto a la dictadura cubana ha sido efectiva o no. Hoy debo tratar, sin embargo, de una historia que tiene algo que ver con todo ello, pero, que lo trasciende y que debería hundir al gobierno español en la más gran de las vergüenzas: la historia de Omar Pernet.

Omar, cubano, 63 años, ferviente cristiano, negro para más referencia, es un hombre que tiene una voz débil. No precisa tenerla fuerte para que, cuando habla, los auditorios enmudezcan. Puede explicar como en el año 1974, cerca de la playa, con unos amigos, hablaron de la posibilidad de robar una barca para huir de Cuba y como, sin tan solo haber procurado el intento, fueron delatados y encarcelados. Fue su primera condena: ocho años de cárcel. Cuenta también como, al salir, se dedicó a poner pancartas contra Fidel Castro en estaciones de trenes, puentes, calles y plazas hasta que, en 1992, fue detenido y encarcelado de nuevo.

Omar conoce bien las prisiones cubanas. No en vano, han sido su casa durante más de veinte años. Cuando habla de ellas, de sus condiciones higiénicas y materiales, de alimentación que se dispensa a los presos, de sus huelgas de hambre a favor de las mínimas condiciones de dignidad, queda claro que son lo más parecido al Infierno de Dante. Pernet, sin embargo, no quería salir de la cárcel, sin la amnistía general que debe producirse cuando llegue la democracia. Des de 2003 cumplía su condena de 25 años por “colaborar con el enemigo”, junto al resto de los demócratas de la llamada “Primavera Negra”, el proceso que encarceló a los más destacados periodistas, bibliotecarios, y líderes opositores a la dictadura. No quería salir de la cárcel a pesar del accidente de tráfico que, en un traslado penitenciario, estuvo a punto de quitarle la vida, pero sí le dejo en una silla de ruedas.

Omar Pernet estaba resignado a cumplir –dignamente- su condena. La presión internacional hizo, sin embargo, que el 17 de febrero del 2008 el gobierno cubano lo liberara, entregándolo al gobierno español, no sé si por la presión de de las Cortes españolas o si por compensar el favor a la política de diálogo de Zapatero. Omar, en cualquier caso, salio de la prisión, fue trasladado al Aeropuerto José Martí y, con el avión presidencial español, voló hasta Torrejón de Ardoz.  

Desde aquel día, él y otros tres presos cubanos están en España. En su miopía, los Castro debieron pensar que daban un premio a Zapatero. Para el gobierno español, los cuatro han sido, sin embargo, más bien una molestia. Pernet, Ramón Castillo, Alejandro González Raga y Pedro Pablo Álvarez han tenido graves dificultades para legalizar su situación en España. Durante meses se les negó su condición de asilados políticos, en un limbo jurídico en el que no sabían si eran inmigrantes legales o ilegales, si tenían o no derecho a residencia, pero en el que contaban con poco más que su pasaporte cubano. Lo más grave sin embargo ha sido que, a pesar de su incapacidad legal para trabajar, se les han escatimado las más mínimas condiciones de vida. Así, con dificultades para pagar el alojamiento y la manutención, han visto como en España perdían una dignidad que no les había quitado ni la cárcel cubana.

La cosa ha llegado a un nivel tal de desidia por parte del gobierno español que Omar Pernet nos ha pedido auxilio. Afirma no querer vivir ni de la caridad, ni debiendo el alquiler durante meses. Dice no haber pedido a España que le sacara de la cárcel. Y digo yo que no se puede abandonar a su suerte a un anciano, sólo e inválido. Omar amenaza con plantarse con su silla de ruedas frente a la Moncloa. Espero no tendrá que llegar a este extremo para llamar la atención, ya no política, sino a la “conciencia social” y humana de este gobierno. Y es que Omar Pernet no solo debería tener la ayuda de un gobierno demócrata. Omar Pernet debería merecer el respeto y el homenaje de cualquier persona que se tenga por decente.

Carles Llorens

Secretario de Relaciones Internacionales de Convergencia

Autor de “Disidentes de Cuba”. Deria, 2008.

Carod, l’Henry Kissinger català!

Amb la ironia que el caracteritza, la setmana passada, en Quim Monzó afirmava que de cap manera en Carod s’havia de disculpar de la pífia del Senegal, tal i com jo havia demanat. Qui havia de disculpar-se, deia, era la cònsol per “tenir un consolat des de 1973… sense haver demanat permís a en Carod!”. Doncs bé,  el nostre vicepresident, tossut ell, persevera en no admetre l’error. Diu ara, a la manera d’en Monzó, que la consol li ha demanat disculpes! Per favor! Algú pot fer alguna cosa perquè aquest Henry Kissinger català deixi de causar-nos vergonya aliena?

Carod al Senegal

E-noticies publicava que el vicepresident de la Generalitat, de viatge a Dakar, havia parlat amb en ministre senegalès d’Exteriors, per tal de crear un “nou” consolat a Barcelona. M’ho vaig haver de mirar dues vegades! La noticia era sorprenent perquè Senegal té consolat a Barcelona des de l’any 1973 i perquè, per poc que un assisteixi als actes consulars, coneix a la cònsol M.Claude Vila de Font-Riera. No era un error d’E-noticies. Ho publicava també la Vanguardia i el Punt. “Directe.cat” ho explicava amb detall: “Josep Lluís Carod-Rovira ha arrencat ‘el compromís’ d’obrir un consolat honorari a Barcelona. ‘És un primer pas per l’establiment d’un consolat general’, ha destacat. Senegal, una ‘prioritat de la cooperació catalana’ no ha tingut mai un consolat a la capital catalana tot i que són més de 20.000 els senegalesos residents a Catalunya”. Vaig voler acudir a fonts oficials i em vaig trobar que sí, també la nota de premsa la Generalitat, parlava de la creació del “nou consolat”.
En alguna ocasió m’he referit a la perseverant absència del Govern de Catalunya en els actes consulars. Quan a la diada del Japó, dels Estats Units, de Mèxic, França, Txèquia, la Gran Bretanya o el país que sigui, els cònsols reuneixen a una nodrida representació de la societat catalana, la Generalitat sol ser absent. L’ Ajuntament de Barcelona, amb una representació de major o menor rang, no falla mai. En el cas del Govern, potser per la disbauxa i els canvis perpetus que hi ha hagut a Exteriors, la norma ha estat, però, una absència que, últimament, només evita la viceconsellera Roser Clavell, una persona que manté la dignitat institucional que pertoca. El vicepresident, però, només el veiem el dia del Quèbec… i, així, no coneix a M.Claude Vila de Font-Riera.
Aquesta absència, per mi, ha tingut moments flagrants, com el dia que es va commemorar el 30è aniversari del restabliment, després del franquisme, del consolat de Mèxic a Barcelona. El consolat mexicà va preparar un acte preciós al Palau de la Música. El cònsol, Jaime Garcia Amaral, va fer un discurs emocionant, la meitat en català, en el que va parlar de l’amistat dels dos pobles. Ningú del Govern català era allà per agrair, però, tot el que hem d’agrair a Mèxic: els milers de catalans acollits després de la Guerra, la fermesa enfront del franquisme, la complicitat de sempre. Només una noia, que sembla que era regidora de Barcelona, va parlar en nom del districte de Sarrià-Sant Gervasi, que és on hi ha el consolat. Acabat l’acte, sorprenentment, vaig descobrir que, entre el públic, hi havia Roser Clavell. No sé si va sentir, en tot cas, la immensa vergonya que jo vaig sentit, de veure el meu país encongit a la condició de districte.
El que s’ha anomenat “la pífia del Senegal” no només denota que Exteriors no coneix el món consolar. Delata també que no compta amb la seva ajuda per a organitzar, en general, la presència exterior i, en particular, els viatges institucionals. Un greu error! Per un país com el nostre, que no té una diplomàcia, totes les complicitats són poques. Comptar amb l’ajuda dels consols de Barcelona pot ser molt útil. Pot ser útil si són consols generals i de carrera, però també si són honoraris i catalans. La seva complicitat pot obrir moltes portes i, en contextos com el de països africans, on sovint concretar agendes és molt complicat, pot ser inestimable. Algú de la Vicepresidència, pel que es veu, només truca els cònsols, però, a posteriori, per demanar disculpes per les pífies…
Des del meu punt de vista, més greu que la pífia i tot el que delata és, però, la reacció posterior que arriba de la Vicepresidència. Si Carod surt admetent l’error i demanant públicament disculpes a la cònsol del Senegal, passem pàgina! Enlloc de demanar disculpes, se’n va, però, a la ràdio, culpa al Govern del Senegal i afirma -per excusar-se de que no el coneixia- que el consolat es poc actiu! Enlloc de resoldre-ho, ho empitjora. Un es pot equivocar. El que no es pot fer és pretendre amagar l’error, a costa de faltar el respecte a les persones, a les institucions i als països.
Com a nacionalista, crec en la projecció exterior de la Generalitat, en la necessitat de ser present als llocs i… de viatjar. Tot això, però, ha quedat molt tocat. I és que hem passat del prestigi de la presència exterior de l’època Pujol, a un estat d’opinió completament instal·lat de que la política exterior de la Generalitat són -poc menys- que viatges de plaer del vicepresident. Alguns mitjans de comunicacions espanyols hi ha contribuït de manera important.  Hi ha moments que sembla, però, que el vicepresident està seguint el guió que ells li han escrit.

(Article publicat a e-notícies el 22 de gener de 2010)

Carod hauria de demanar públiques disculpes a la Cònsol del Senegal

El secretari internacional de Convergència, Carles Llorens, ha declarat que el vicepresident Josep Lluís Carod “hauria de demanar públicament disculpes a la cònsol del Senegal per les seves declaracions dient que s’havia de crear un nou consolat d’aquell país a Barcelona”. “No n’hi ha prou –ha explicat Llorens- amb que una persona de la vice-presidència truqui a la senyora Maria Claude Vila i digui que ha estat un  error. El vice-president ha de demanar públicament disculpes”. El responsable de Convergència ha lamentat que “enlloc de demanar disculpes, des de la Generalitat, es facin ara notes tirant pilotes fora, unes culpant al Govern del Senegal, d’altres –mes greus- menystenint a la senyora cònsol. Un es pot equivocar. El que no es pot fer és pretendre amagar l’error, a costa de mancar les més mínimes normes de respecte a les persones, a les institucions i als països”.

Carod viatja al Senegal per demanar un consolat que ja existeix

L’edició de “Directe.cat” d’avui publica la noticia “Carod arrenca el compromís de Senegal d’obrir un consolat honorari a Catalunya”. El vicepresident ha visitat aquell país, s’ha vista amb el seu president. El diari digital explica així la noticia: Josep Lluís Carod-Rovira, ha arrencat al ministre d’Afers Exteriors de Senegal ‘el compromís’ d’obrir un consolat honorari a Barcelona. ‘És un primer pas per l’establiment d’un consolat general’, ha destacat. Senegal, una ‘prioritat de la cooperació catalana’ no ha tingut mai un consolat a la capital catalana tot i que són més de 20.000 els senegalesos residents a Catalunya. El vicepresident ha recordat que, amb aquest, Barcelona és la tercera capital d’un país ‘no sobirà’ amb més representació consular. Només la superen Nova York i Hong Kong, ‘un fet que dóna la mesura de la dimensió internacional del país’.

La noticia resulta sorprenent perquè Senegal sí té un consolat honorari a Barcelona. Està al carrer Balmes número 185. La cònsol, des de fa molts anys, és la senyora M.Claude Vila de Font-Riera. Molta gent critica a Carod pels seus viatges i per l’obertura de les oficines a l’exterior que es preveuen a l’Estatut. Els que critiquen això mai posen en dubte els mateixos dispendis quan són les serveix exterior espanyol o de l’Instituto Cervantes. Sí que haurem de convenir, però, que ha estat inútil el viatge a Senegal si hi ha anat per demanar un consolat que, ell no ho sap, però ja existeix!

Carles Llorens

Aquí teniu la noticia:

http://www.directe.cat/article/carod-arrenca-el-compromis-de-senegal-dobrir-un-consulat-honorari-a-catalunya-18751.

Carta Cubana y abierta a mi amigo Joan Tardà

Benvolgut i estimat amic,

T’escric per parlar-te de Cuba i, com que aquesta és una carta oberta que faig arribar als meus benvolguts i també estimats amics cubans, la continuaré en castellà.

Siempre he dicho que Joan Tardà es mi amigo, un humanista de pies a cabeza, un hombre lleno de bondad. Alguien, en una ocasión, me contó: “en su despacho tiene un busto de Lenin”. “Puede, contesté, pero ten claro que cuando los suyos creen las checas ¡él va a hacer todo lo posible para sacarnos!” Si llegaste a ser marxista fue movido por el más noble de los ideales. A estar alturas, sin embargo, un hombre bueno y decente no puede apoyar al régimen castrista, como tú lo hiciste, en tanto que diputado de ERC, en el Congreso español el pasado día 22 de diciembre. El régimen de Cuba sí es una dictadura y no deberías escandalizarte que gente de derechas y de izquierdas lo proclamen. Este no es un tema de derechas e izquierdas. Es un tema de democracia o dictadura, de respeto o no a los derechos humanos, en definitiva, de dignidad frente al poder. Que yo lo diga puede tener una credibilidad relativa, pero creo que será bueno que te lo digan también algunos amigos míos cubanos. La red, Facebook, permite que te expliquen sus historias, su versión. Todos a los que envío esta nota son, como tu, queridos y respetados amigos, gente buena. Gente como Laura Pollán, esposa de Héctor Maceda, condenado a 20 años de cárcel por defender los derechos humanos, como Pedro Pablo Álvarez, líder sindical, encarcelado durante la Primavera Negra que vive ahora en Barcelona, como Omar Pernet que ha pasado años y años en las prisiones castristas por defender los derechos más elementales, como Húber Matos un hombre que estuvo en la Sierra con Fidel, como Óscar Espinosa y Miriam Leiva, gente que colaboraron con Castro y que han pasado por la cárcel y han sufrido toda clase de atropellos, como Carlos Payá y tantos y tantos otros. Y también a Yoani Sánchez de quien dijiste en el Parlamento español que es un “producto del laboratorio de la propaganda yanqui”. Todos ellos te van a explicar algunas cosas con mucho respeto. Porque, amigos míos cubanos, tened muy claro que mi amigo Tardá, a pesar de llevar una carga ideológica muy pesada, si fuera cubano estaría también en una de las cárceles que tan bien conocéis. Siendo como es un hombre que se rebela, casi instintivamente, contra la injusticia, también habría pasado por Villamarista!

Carles Llorens

Què farà ara Moratinos?

(Versión en castellano al final)

Durant anys, el règim castrista ha impedit l’entrada a Cuba a periodistes i defensors dels Drets Humans, i ha expulsat a diputats suecs, holandesos, txecs, del PP o de CiU. Tot això no ha impedit que Espanya defensés, i Europa seguís, una política de diàleg amb el Govern cubà, que –de fet- ha estat de tolerància amb totes les arbitrarietats d’aquest totalitarisme. Ara, però, el règim ha impedit l’entrada de Luís Yanez, eurodiputat del PSOE i de la seva esposa, la també diputada socialista Carmen Hermosín. La gran pregunta que ara ens fem és: davant d’aquest greuge com reaccionaran Moratinos i Zapatero? Seguiran dialogant?

Carles Llorens

¿Qué hará ahora Moratinos?
Durante años, el régimen castrista ha impedido la entrada en Cuba a periodistas y a defensores de los Derechos Humanos, y ha expulsado a diputados suecos, holandeses y suecos, del PP y de CiU. Todo esto no ha impedido que España defendiera, y Europa siguiese, una política de diálogo con el Gobierno cubano, que –de hecho- ha sido de tolerancia con todas las arbitrariedades de este totalitarismo. Ahora, sin embargo, el régimen ha impedido la entrada de Luís Yánez, eurodiputado del PSOE y de su esposa, la también diputada socialista Carmen Hermosín. La gran pregunta que ahora nos hacemos es: ¿frente a este agravio como reaccionaran Moratinos y Zapatero? ¿Seguirán dialogando?
Carles Llorens

Convergència celebra el retorn de Haidar i recorda als cooperants catalans

Com a responsable Internacional de Convergència celebro el retorn de l’activista sahrauí Haminetu Haidar a El Aaiún.  Que abans de Nadal s’hagi resolt el cas Haidar és una gran noticia. Durant dies hem mantingut contacte  amb els nostres amics marroquins per tal de reclamar-los una solució a aquesta situació que, més enllà de la política, té un indubtable component humà i de respecte als Drets Humans. I durant dies hem trobat un bloqueig molt clar. Diplomàcies de tot el món, amb un paper molt important com la d’Estats Units i França han trencat el bloqueig, que celebrem. I és que un mal desenllaç del tema Haidar hagués comportant l’enverinament del conflicte del Sàhara i una molt mala imatge pel Marroc.

Ara, però, no podem sinó recordar encara més als tres cooperants que foren segrestats per Al Qada del Magrib i que, ara, probablement es troben al nord de Mali. La diplomàcia espanyola també aquí hauria de reclamar la cooperació de tots els actors de la zona, des de Mauritània a Senegal, passant per Mali, Tunis i Algèria, així com l’ajuda de tots els països europeus i dels Estats Units que han patit aquesta mena de situacions. Ara la diplomàcia s’ha de centrar en els cooperants

Convocatoria a Manifestación en Barcelona, España sábado 5 de diciembre, a las 12

Muchos ciudadanos cubanos, españoles y de todo el mundo observamos con alarma el aumento de la represión en Cuba.

A la lamentable situación de más de 200 presos de conciencia y la sistemática violación de los derechos humanos en la isla, se suma ahora el regreso de los tristemente célebres “mítines de repudio” contra disidentes y blogueros independientes. Y mientras esto sucede, la política española hacia Cuba ha pospuesto el diálogo con la sociedad civil y la defensa de las libertades fundamentales, reduciendo las relaciones con la isla a los vínculos comerciales y oficiales con el gobierno castrista.

Quienes vivimos en sociedades democráticas no podemos dejar de protestar ante estos hechos. Es nuestro deber mostrar un mínimo de solidaridad con las personas que en Cuba han salido valientemente a la calle a defender sus derechos, que son también los nuestros como cubanos, deseosos de un cambio político y un mejor destino para nuestro país.

Por todo ello, bajo el lema CUBA: CAMBIO YA; NO MÁS REPRESIÓN un grupo de exiliados cubanos hemos decidido convocar una manifestación pacífica ante el Consulado cubano en Barcelona (Paseo de Gracia, 34), el próximo sábado 5 de diciembre, a las 12 del día. Esta iniciativa se suma al “Maratón Internacional por los Derechos Humanos en Cuba” que bajo el lema “Por Ellos. Por Todos. Derechos Humanos en Cuba” ha convocado a protestas para ese mismo día en más de 10 ciudades.

El día 5 leeremos también una carta abierta al presidente español, José Luis Rodríguez Zapatero, pidiéndole que apoye las voces disidentes en Cuba y exija al gobierno de Raúl Castro el cumplimiento de los DD HH y los principios democráticos más elementales.

CARTA ABIERTA A JOSÉ LUÍS RODRÍGUEZ ZAPATERO

Señor Presidente:

Muchos ciudadanos cubanos, españoles y de todo el mundo observamos con alarma el aumento de la represión en Cuba, país que lleva más de cincuenta años sin celebrar elecciones democráticas.

Observamos también cómo la política española hacia Cuba ha pospuesto el diálogo con la sociedad civil y la defensa de los derechos humanos, reduciendo las relaciones con la isla a los vínculos oficiales con el gobierno. Hace unas semanas, mientras el canciller Moratinos se reunía con Raúl Castro, un grupo de opositores pacíficos encabezados por Vladimiro Roca y Martha Beatriz Roque estaba siendo acosado por turbas gubernamentales. Y en estos días, los blogueros Yoani Sánchez, Reinaldo Escobar, Claudia Cadelo, Orlando Luis Pardo, Eugenio Leal y otros que reflejan en sus bitácoras visiones críticas sobre la realidad cubana han sido detenidos, golpeados e intimidados sin que el gobierno español haya dicho una sola palabra. No necesitamos recordarle, además, que en cárceles cubanas hay ya más de 200 presos por delitos de opinión.

Quienes creemos en las virtudes de la democracia estamos muy preocupados por este repunte de la violencia y el regreso de los tristemente célebres “mítines de repudio”. Por ello, solicitamos al gobierno español el apoyo explícito a las voces disidentes y un firme compromiso con los principios democráticos, cuyo cumplimiento debe ser exigido al gobierno de Cuba.

Un gobierno que hace gala de sensibilidad hacia las víctimas de la dictadura franquista y que ha promovido una Ley de Memoria Histórica cuyo objetivo es la reparación moral de esas víctimas, no puede abstenerse de denunciar las continuas violaciones de la Carta Universal de Derechos Humanos en el caso de Cuba. En la isla, además, sí podemos evitar que aumente el número de ciudadanos avasallados por la represión totalitaria.

En estos días, que se cumplen veinte años de la caída del Muro de Berlín, la prensa ha destacado el papel positivo que jugaron en su día diferentes estados y líderes políticos, y se ha resaltado el rol del entonces presidente español Felipe González. A los demócratas cubanos también nos alegraría poder decir que el actual presidente de España jugó un papel importante en la inaplazable transición cubana.

*Esta carta es una iniciativa de CUBA CAMBIO YA, un grupo de exiliados cubanos residentes en España e interesados en la defensa de los DD HH y las libertades fundamentales en la isla. CUBA CAMBIO YA no está promovida por ningún partido, gobierno ni institución.

¡NO MÁS REPRESIÓN!

 

El millor Congrés del ELDR Party

Com Samaranch a l’acabar els Jocs Olímpics, a la cloenda del Congrés del ELDR, Annenie Neyts, la seva presidenta, va explicar que el de Barcelona havia estat el millor Congrés que mai havien organitzat els liberals europeus. Tenim, certament, una gran capacitat per organitzar grans esdeveniments i es va notar. El bureau del ELDR Party va quedar content, però, nosaltres, convergents, també.

El Congrés va ser una gran oportunitat per aixecar el cap de l’empantanada  política catalana i espanyola. Aixecar el cap per veure com amics nostres europeus estan plantejant les millors solucions: els finlandesos en el sistema educatiu, els suecs reformant l’estat del benestar, els danesos essent una referència mediambiental i tecnològica, els belgues aplicant polítiques per crear llocs de treball, els alemanys fent unes propostes fiscals dignes d’estudi, tots els liberals essent -sempre- la referència obligada quan es parla de defensa de les llibertats i els Drets Humans.

El Congrés ens va permetre mostrar a l’opinió pública catalana que Convergència, més enllà d’haver de jugar a la Primera Regional Catalana a la que l’ha portat el Tripartit, és capaç de jugar a la Premier League Europea. I és que el Congrés va visualitzar molt clarament que Mas és el líder europeu que Catalunya necessita. Quatre comissaris europeus van participar en els nostres debats. Ministres i ex-primers ministres van formar part de les delegacions. Va ser Carles Gasòliba, però, el ponent de la principal ponència, dedicada a la recuperació econòmica i totes les resolucions presentades per Convergència foren aprovades.

L’èxit convergent es va tancar amb l’elecció de Marc Guerrero com a vicepresident del ELDR Party. Teníem l’avantatge que jugàvem a casa. L’elecció, però, no va ser fàcil. Hi havia contrincants de molt de pes, com el ministre irlandès d’Europa, l’home que ha superat el difícil referèndum a favor del Tractat de Lisboa. En Roger Albinyana havia estat, però, un excel·lent director de campanya i en Marc, en el moment clau, va fer el millor discurs dels vuit candidats.

Amb Xavier Trias, Annemie Neyts, presidenta del ELDR Party, i Didier Reynders, president del Mouvement Réformateur

Tot plegat va anar excel·lentment de manera que, dins la família liberal, s’ha reforçat el respecte que ja hi havia  pels “catalans”. És un respecte que ve de lluny per la seriositat i la feina feta per gent com en Gasòliba, però que es ratifica en la nova generació d’en Guerrero.

Amb el portaveu del Grup ALDE, Guy Vehofstadt