En una trobada internacional organitzada per la ONU

He estat a Colòmbia, a Medellín, per participar en una trobada internacional organitzada per la ONU per tractar de l’eficàcia de l’ajut al desenvolupament. En aquest seminari he reclamat reconeixement per la tasca en la cooperació de les institucions no estatals. A Bogotà hem mantingut diversos contactes, alguns dels quals es veuen a la foto, el més destacat del qual és la visita al vicepresident del país, Angelino Garzón. Casat amb una catalana, Montserrat García, té una gran simpatia pel nostre país.

Amb el Comissari Europeu de Desenvolupament

Avui, la celebració a Brussel·les, d’una reunió de Plataforma, una entitat que agrupa autoritats locals i regionals dedicades a la cooperació, m’ha permès de trobar-me el comissari europeu  de Desenvolupament, el letó AndrisPiebalgs. Abans de la taula rodona en la que participàvem tots dos, he tingut l’oportunitat de poder-hi parlar una estona.  M’ha parlat de com li agrada Barcelona i de la seva  devoció pel Barça… Una bona entrada… Després hem parlat de la possibilitat de treball conjunt entre la Comissió Europea i els actors regionals,  la Generalitat entre ells, en matèria de cooperació. La taula rodona anava d’això i, en nom de les regions de la Plaforma,  he defensat que, més enllà de la reconeixença política de les institucions europees, el que calia era un treballa de partenariat entre les autoritats locals i regionals i la UE. En totes les entrevistes a mitjans que he fet com a nou director general he parlat d’això i he dit que, potser, el reajustament pressupostari de la Generalitat es pot compensar col·laborant amb la EU… Avui he vist que el plantejament té molt sentit. Davant tota  l’assemblea de Plaforma, AndrisPielbags ha assumit la reivindicació i ha reconegut àmbit local i regional com a actors de la cooperació europea.

Ajuda humanitària pels que fugen de Gadafi

Dimecres, tot just nomenat director general de Cooperació vaig rebre la trucada de l’Enric Morist, coordinador de la Creu Roja de Catalunya. No era pas una trucada de cortesia. Era una trucada per anar per feina. Em demanava usar el conveni d’acció humanitària signat per Creu Roja amb l’Agència Catalana de Cooperació de la Generalitat per tal d’enviar 20 tones d’ajut humanitari a la frontera de Tunísia amb Líbia. “Molt bé, per mi ho podem ja fer demà… el que em permet de mostrar que ja estem al peu del canó… És possible?” “ Ho miro i amb dues hores et truco!” va dir Enric Morist, que és un home sense mandra, que va per feina, que no s’entreté en els impediments, sinó que és fixa en els objectius. Al cap de dues hores em va trucar i l’endemà, dijous, al Magatzem d’Emergència de la Creu Roja a Catalunya, situat a Igualada, tot estava a punt per ser carregat a camions. 20 tones de material d’alberg i sopluig (2.000 tendals, 1.000 kits de cuina i 5.000 mantes) que permetrà de donar ajuda a 5000 de les milers de persones que fugen del terror de Gadafi per la frontera de Tunísia. Aquest dimarts, 8 de març, tot plegat serà embarcat a Barcelona fins al seu destí.

 

Estic satisfet d’aquesta primera actuació com a director general. El que està passant a Líbia mereix la nostra solidaritat més convençuda. És el crim d’un tirà massa temps consentit per Europa. Gadafi no fa pas tant s’ha entrevistat amb Blair i Berlusconi, amb Aznar i amb Zapatero. El coronel ha viatjat per tot arreu, sempre amb un immens sèquit: per Àfrica amb 400 escortes, 4 avions, seixanta cotxes blindats; per Europa amb la Guàrdia Amazònica, 200 dones verges expertes en arts marcials i armament. Ha instal·lat la seva tenda beduïna, els seus camells, les cabres (imprescindibles per un home que no beu alcohol i només llet d’aquests animals) al Palacio del Pardo a Madrid el 2007 i al parc Doria Panphili de Roma l’agost de 2010. Em sembla de la més absoluta justícia que ajudem ara al poble massacrat, quan hem legitimat durant tant temps a un assassí reconegut!

 

La nostra opinió pública sol bolcar-se en l’ajuda humanitària quan la natura castiga un poble amb un desastre natural, sigui a Haití o a Paquistà. Convé tenir clar que les atrocitats d’un personatge malvat i tirànic com Gadafi estan creant, però, una situació d’emergència tant o més greu. Es parla de 175.000 desplaçats, una xifra que molt aviat es quedarà curta si el tirà segueix en el poder, controlant part del seu exèrcit i amb un exèrcit de mercenaris amb tots els desvalguts d’Àfrica. És per això que totes les ajudes seran poques i animo a tothom a ajudar la Creu Roja fent donacions al compte que han habilitat.

 

Finalment, apuntar només la grandíssima professionalitat de Creu Roja en la gestió d’aquesta ajuda. Tot perfecte. Tot ben organitzat. Tot ben previst. Dóna gust treballar amb gent així!

Carles Llorens

http://jumbomail.libero.it/r?d=libero.it&wr=afernandezmes@gencat.cat&ws=davidfabregues&e=libero.it&c=DNy7mks2KfmXFFKDam02LVAu3TRmM1A4764157

El rei paranoic. C. Llorens

Després de les pàgines on s’explica la folla repressió del règim libi, un article parla de Muamar Gaddafi com del líder “més ideològic” del món àrab. Ideològic? Certament, el coronel té obra escrita. No podia ser menys que els grans líder revolucionaris: Lenin, Troski, Castro, el Che… i, si Mao va fer el “Llibre Vermell”, ell, el 1975, va publicar el seu “Llibre Verd”. Resultaria molt agosarat parlar, però, d’ideologia si la referència és aquest llibret, que es llegeix amb mitja hora i que enfila bestieses (especialment interessant les relatives a la menstruació femenina i a l’alletament matern) amb banalitats sobre el socialisme, el panarabisme i l’islam.

Pretensió, certament, el “Llibre verd” en té des del principi i en totes i cadascuna de les seves parts. A saber: primera, “La solució al problema de la democràcia: el poder del poble”; segona, “La solució al problema econòmic: el socialisme”; i tercera, “La base social de la tercera teoria internacional”. En qualsevol cas, a Líbia, el “Llibre verd” està –o estava-  per tot arreu. Més enllà, no ha pas tingut una escolàstica, per bé que el coronel no ha dubtat a finançar diversos congressos per parlar-ne, en el que han participat reputats intel·lectuals progressistes, inclòs, en una demostració d’incomprensible papanatisme, Antony Giddens.

El més ideològic? No ho sé. El més arrogant? Segur! I el més demagògic! La seva ideologia ha estat, durant anys, excitar les masses àrabs burxant contra Israel i contra Estats Units. I tampoc ens haurien d’estranyar les seves atrocitats d’avui. El coronel és també el líder més cruel i inhumà del món àrab. No són especulacions. El 2003 va reconèixer la seva responsabilitat a l’atac a l’avió que va esclatar sobre la ciutat escocesa de Lockerbie: 270 morts. Poc després va assumir l’atac a l’avió francès UTA del 1989: 171 morts. També havia patrocinat, però, els atemptats dels aeroports de Roma i Viena de 1985 i a una discoteca de Berlín el 1986; a part d’haver finançat, entrenat i recolzat grups terroristes de tota mena.

Tot això, en altres casos, hagués mobilitzat el Tribunal Internacional de l’Haia i el tirà en qüestió s’hagués hagut de blindar en el seu país, sense poder treure un peu fora de les seves fronteres. En el cas de Gaddafi no ha pas passat. S’ha entrevistat amb Blair, Berlusconi i fins amb un Zapatero, que s’ha mostrat content com un pèsol!El coronel ha viatjat per tot arreu, sempre amb un immens sequit: per Àfrica amb 400 escortes, 4 avions, seixanta cotxes blindats; per Europa amb la Guàrdia Amazònica, 200 dones verges expertes en arts marcials i armament. Ha instal·lat la seva tenda beduïna, els seus camells, les cabres (imprescindibles per un home que no beu alcohol i només llet d’aquests animals) al Palacio del Pardo a Madrid el 2007 i al parc Doria Panphili de Roma l’agost de 2010. El curiós del cas és que el show ha causat més curiositat televisiva, que no pas indignació.

Més que l’afirmació sobre el tema ideològic m’aturo, però, en la foto que il·lustra el reportatge en qüestió. El coronel apareix assegut en un sofà que és talment com un tro. Està abillat amb una túnica amb bordats en or. El que realment atura la meva atenció són, però, les seves mans. Quines mans! Les té posades al braç del sofà amb la mateixa displicència que les tenien els reis, just abans de donar-les a besar als súbdits… No són, però, les mans dures, fortes i masculines de l’home dur que el coronel representa que és. Són unes mans cuidades, que han passat per la manicura: ungles perfectament tallades i pintades de color transparent… Mans efeminades.

Veient-lo en aquesta fotografia de rei, m’ha vingut a la memòria l’entrevista que li va fer Oriana Fallaci. La llavors periodista del Corriere de la Sera va explicar que, el dia abans, li van demanar si, per les fotos, preferia que el coronel anés vestit amb uniforme militar o amb túnica, i si li interessava que les fotos es fessin dins de la tenda beduïna. La florentina es troba amb un personatge maquillat i amb unes sabates amb talons de 7 centímetres. La Fallaci era massa Fallaci, però, per deixar-se impressionar i el xoc entre el misògam coronel i la brava periodista va ser frontal. El retrat del personatge, a la fi, és demolidor.

Per Oriana Fallaci, Gaddafi és un paranoic, és a dir, algú que és aparentment normal, però que té un deliri que li fa perdre el  sentit de realitat. Algú amb un gran sentit messiànic, convençut de la seva infal·libilitat i superioritat, que se sent perseguit i per això ha de perseguir. I acaba dient “El paranoic és un exhibicionista terrible: un vanitós narcisista. Algú que pot ser un onanista reprimit, o un homosexual latent que odia les dones al mateix temps que les enveja. A la base de la paranoia hi ha, sostenen els psiquiatres, un impuls homosexual no assumit i s’ha de citar només a Hitler, paranoic per excel·lència”. Fallaci sentencia: “Es tracte d’un impostor presumptuós, un babau vestit de dictador, de profeta, de messies, el que em pregunto és, però, com ha pogut arribar fins aquí aquest cretí?”. Després sempre va defensar que Gaddafi era un personatge “clínicament estúpid”.

Que la periodista italiana arribés a aquesta conclusió té a veure en com va acabar l’entrevista. Cansat de les preguntes que se li feien, el coronel va dir que el que volia era parlar del seu “Llibre verd” i, completament desbocat, va acabant cridant: “El meu “Llibre verd” és la guia de la revolució, la brúixola per l’emancipació humana! El meu “Llibre verd” és l’evangeli! L’evangeli del futur! De la nova era! És la paraula! L’evangeli! L’evangeli! The gospel! The gospel!” Era 1979…

Carles Llorens

Els radicals, una referència!

 

Amb Emma Bonino

Aquest cap de setmana en representació de Convergència he estat a Chianciano, a uns 150 quilòmetres de Roma, al Congrés del Partit Radical No Violent, Transnacional i Transpartit. Es tracte d’un partit que, dins de la família liberal del ELDR Party, és atípic, sovint desconcertant, difícil d’entendre sempre. Sempre se m’ha fet difícil entendre qui mou, què representa…aquest, el partit de la Cicciolina i d’en Domenico Moduño, l’autor de “Volare”, que va esdevenir himne del partit. Se’m fa difícil entendre’ls, tot i que ja el 1981 vaig llegir un llibre del seu líder, Marco Pannella.

Amb Marco Pannella

La presència en el Congrés em confirma les moltes preguntes i, per moments, més que desconcertant –en els nostres paràmetres- em sembla estrafolari… Pannella, l’home dels referèndum italians sobre el divorci, el capaç de parlar durant hores a la tribuna del parlament italià (bufeta di ferro, li dèien perquè no orinava durant hores…) per boicotejar lleis, el defensor radical de les llibertat, l’anatema de l’Andreotti, de Craxi i del dogmàtic PCI, ara, amb 84 anys, corre pel congrés amb una llarga cua de cabells blancs. El procediment del congrés és anàrquic. Donen la paraula a tothom. Són pro-esperantistes. Que siguin transnacional fa que hi hagi gent de tot el món: kurds, iranians, nord-americans, britànics, africans, vietnamites, un tibetà vestit de monjo, veneçolans, espanyols, catalans… Que siguin transpartit significa que, més enllà dels diputats i senadors en el parlament italià elegit dins les llistes radicals, n’hi ha que essent radicals van anar en llistes de Berlusconi, i n’hi ha del Partito Democratico (centre-esquerra) que tenen també el carnet radical. A Benedetto dela Vedova, el radical en una llista de Força Italia, la llista de Berlusconi, li aplaudeixen un bon discurs. Al que té doble militància amb el PD, la sala del plenari, sense complexes, l’interromp i li esmena moltes afirmacions. Hi ha joves. També gent gran amb molta història. Hi ha també una presència molt significativa de dones. Totes parlen amb moltíssima convicció. Aquí no calen quotes!

En un moment del Congrés

Són estrafolaris, sí! Tant cert que ho són és, però, que són una referència imprescindible quan es parla de la defensa de la llibertat i la democràcia. No eludeixen cap causa. Són nòdul essencial de la xarxa internacional dels lluiten contra tot tipus de dictadors, tot tipus de vulneració dels drets humans. Ho han estat sempre i ho són ara. I així, com diu Emma Bonino, el congrés ha estat un “giro per il mondo”.

Quan Marco Pannella i Emma Bonino prenen la paraula ho entenc tot. Quins oradors! Panella parla de com Berlusconi la indignitat que per Itàlia suposa l’amistat de Berlusconi amb Ben Ali, Mubarak i Gadaffi. És Bonino, però, qui vola més alt amb un discurs molt impactant. Comença afirmant que els radicals refusen la “no ingerència” que sempre advoquen dictadors. Els radicals sempre s’ingereixen quan no es respecte el dret democràtic de les persones. Evoca una seva trobada amb la premi Nobel birmana Aung San Suu Kyi i com ella li va demanar: “useu la vostra llibertat per defensar la nostra”. Afirma que la democràcia no ha de ser un luxe només per a europeus i occidentals. “Hi ha qui diu que la democràcia no és possible per allà on va passar Mahoma, d’altre per allà on va predicar Confuci, d’altres on fa molta calor, d’altre on fa molt fred, però jo dic que això és un plantejament racista. No hi ha d’haver excepcions a la llibertat. Tots els ésser humans hi tenen dret”.

En un moment del Congrés

Bonino defensa amb radicalitat el projecte europeu com a projecte democràtic. Denuncia que s’és exigent en el procés d’adhesió, però que una vegada dins molts països no respecten els stàndars mínims. També denuncia, però, la situació italiana on el “simulacre democràtic, el joc de la democràcia no suposa una democràcia real. Afirma que el problema italià no és Berlusconi, de la mateixa manera que el seu moment tampoc no ho era només Craxi. Ells, diu, són el boc expiatori. “No n’hi ha prou de treure’l a ell, si tots els altres es queden!” El problema, afirma entre aplaudiments, és d’una llarga crisi, d’un llarg procés de destrucció de la cultura democràtica, el d’un país que ha fet moltes contra-reformes, però mai una veritable reforma. Cal –acaba- construir una veritable alternativa democràtica.

Els radicals, pocs o molts, singulars com són, segur, poden ser un component essencial de l’alternativa que li cal a aquest gran país que és Itàlia. Seguirem atents, doncs, a aquesta tribu tan variada que vol ser transnacional, però que fa niu a Roma.

Carles Llorens

Héctor Maceda excarcelado

Celebramos con gran alegría la excarcelación de Héctor Maceda, presidente del Partido Liberal Cubano, autor de “Enterrados Vivos” y esposo de la ya buena amiga, Laura Pollán,  portavoz de las Damas de Blanco. La intervención del cardenal de la Habana, monseñor Jaime Ortega, había propiciado la excarcelación de todos presos de la Primavera Negra que aceptado salir de Cuba. Así, hemos ido viendo como llegaban a Madrid, para después distribuirse por una amplia geografía, tantos amigos. Sufrimos al ver que la excarcelación de mi apadrinado, Rolando Jiménez, se retrasaba. Rolando, su esposa Lamasiel y Rolandito, finalmente, llegaron a Madrid y emprendieron camino hacia Praga donde, amparados por las autoridades, viven su exilio. Quedaba, sin embargo, los que como Héctor no aceptaban el exilio y solo asumían la excarcelación a condición de quedarse en Cuba.  Finalmente llegó la excarcelación de este héroe de la libertad que, con 68 años, cumplía una condena de 20 años de cárcel. Laura le esperaba en su domicilio de Centro Habana, entre Neptuno y Hospital. Su felicidad es la nuestra.

Con Miriam Leyva, Layra Pollán de las Damas de Blanco y mi esposa Clàudia Pujol. Era abril de 2006 frente al domicilio de Miriam en La Habana.

Està caient un segon mur de Berlín? C. Llorens

Amb l’acabament de la Guerra Freda, semblava que la democràcia s’havia d’imposar arreu. Tot indicava que, en una economia global, els països no tenien altra opció que la llibertat econòmica, però també política. El politòleg nord-americà d’origen japonès, Francis Fukuyama va expressar millor que ningú aquest optimisme quan va dir: “al final de la història, a la democràcia liberal no li queden competidors seriosos”.

L’optimisme va durar poc. Concretament la dècada i escaig que va del 9 de novembre de 1989 fins l’11 de setembre del 2001. Rússia, Xina i… Bin Laden es van creuar en el camí, demostrat que l’arribada de la democràcia liberal no era tan ineludible com havíem pensat. A Rússia, mentre refeia estructures autoritàries, Putin conduïa el país no cap al capitalisme de mercat, sinó al capitalisme d’Estat. Era Xina, però, qui construïa la més gran alternativa a la democràcia liberal. El partit comunista més gran del món es blindava per emprendre el camí del capitalisme. Sovint era un capitalisme “salvatge” com mai s’havia vist a Occident. En qualsevol cas, la República Popular mostrava que hi havia un altre camí per a aconseguir la prosperitat. O més que això: demostrava que el seu sistema era més eficient que la democràcia que, com la crisi econòmica es va encarregar de demostrar, sovint degenera en la vacil·lació i el caos. Així, els xinesos no només s’expansionaven econòmicament. També feien proselitisme del seu sistema sense democràcia, un plantejament al que eren receptius tots els tirans del món. Bin Laden, finalment, irrompia brutalment en el panorama per a afirmar que pel 1.100 milions de musulmans sí hi havia una alternativa a la “degenerada” democràcia liberal.

Tot això ha estat determinant la primera dècada del segle XXI. És el que Robert Kagan n’ha dit “El retorn de la història, la fi dels somnis”. El que ha passat a Tunísia, el que passa a Egipte, i totes les seves rèpliques, d’Albània a Jordània, tira per terra, però, les conviccions d’aquesta dècada marcada per Rússia, Xina i l’integrisme. Els joves de Tunísia ens han dit que no hi ha cap altre camí que la democràcia. No tenen feina. Sobreviuen amb dificultats. Estan, però, formats i connectats. No volen resignar-se a ser manats per un sàpatre com Ben Alí. Volen decidir qui els governa! No accepten la dictadura i no sembla que es moguin en uns paràmetres integristes.

A la premsa occidental hi ha una gran preocupació per veure cap on deriva la revolta magrebí. A Estats Units els inquieta especialment què pot passar a Egipte, peça clau en una regió d’una gran capacitat desestabilitzadora. Que el Germans Musulmans i l’islamisme ocupessin el tro de Mubarak podria ser una gran complicació en el conflicte àrab-israelí. Cap de les revoltes magrebines té, però, empremta religiosa. La gent vol feina, vol viure millor i refusa la corrupció, el nepotisme i la dictadura. El 1991 el malestar contra l’autocràcia argeliana va portar a la victòria del Front Islàmic de Salvació (FIS). Ara, Bin Laden se n’ha assabentat, però, llegint la premsa o veient Al Jazeera. Hi ha qui –com George Friedman–  diu que el principal objectiu d’Al Qaeda era controlar un estat i que, fracassat aquest objectiu, el desafiament integrista es va esllanguint. En qualsevol cas, de Tunis a El Caire l’islamisme, que hi és, va completament a remolc de la dinàmica popular.

Fa ben pocs dies, amb Ben Ali ja a l’exili, vaig assistir a una reunió d’experts sobre el Magrib i el gran tema de debat era veure si la revolució de Tunis es contagiaria o no als seus veïns. Més aviat va semblar que no, que no hi hauria “efecte dominó”. Just l’endemà començava, però, la revolta en un lloc que ningú ni tan sols havia imaginat: Albània. Des de llavors la tensió a Egipte no ha deixat de créixer. Què està passant? No és difícil d’entendre. El 17 de desembre del 2010 Mohamed Bouazizi, a l’encendre el seu cos com un bonzo, va encendre també la flama de la llibertat. És una flama que es veu a tot el Magrib i que estan veient també tots els homes i dones lliures que viuen sota una tirania. Sí, es contagiarà. Al Magrib segur. A Aràbia. I fins a Cuba tothom té ja clar que es surt al carrer a l’entorn del 23 de febrer, l’aniversari de la mort d’Orlando Zapata. Mòbils, internet, Facebook, Twiteer, no paren!  La democràcia avança. Molts murs de Berlín sembla que poden caure… Potser Fukuyama no estava tan equivocat…

Carles Llorens

.

(Versión en castellano)

¿Está cayendo, en el Magreb, un segundo muro de Berlín?

Con el fin de la Guerra Fría pareció que la democracia se impondría sin excepción. Todo indicaba que, en una economía global, los países no tenían otra opción que la libertad económica y la política. Francis Fukuyama expresó mejor que nadie este optimismo al decir: “al final de la historia, a la democracia liberal no le quedan competidores serios”.

Este optimismo duró poco. Rusia, China y… Bin Laden se cruzaron en el camino, demostrando que la llegada de la democracia no era tan ineludible como habíamos pensado. Mientras se rehacían estructuras autoritarias, en Rusia, Putin conducía el país no hacía el capitalismo de mercado, sino al capitalismo de Estado. Simultáneamente, China construía la alternativa más grande a la democracia liberal y mostraba la existencia de otro camino para llegar a la prosperidad. Finalmente, Bin Laden irrumpía en el panorama para afirmar que, para 1.100 millones de musulmanes, sí existía una alternativa a la “degenerada” democracia liberal.

Todo ello ha sido determinante en la primera década del siglo XXI. Lo sucedido en Túnez, lo que sucede en Egipto, y todas sus réplicas, de Albania a Jordania, destruye, sin embargo, las convicciones de esta década marcada por Rusia, China y el integrismo. Los jóvenes de Túnez nos han dicho que no existe otro camino que la democracia. No tienen trabajo. Sobreviven con dificultades. Pero, como gentes formadas y conectadas, no se resignan a ser mandados por un Ben Alí cualquiera.

Las democracias andan preocupadas por la posible deriva integrista de la revuelta magrebí. Inquieta, especialmente, lo que puede suceder en Egipto, pieza clave en el conflicto árabe-israelí. Ninguna revuelta magrebí ha tenido, sin embargo, carácter religioso. La gente quiere trabajo, quiere vivir mejor y rechaza radicalmente la corrupción, el nepotismo y la dictadura. En 1991 el malestar contra la autocracia argelina llevó a la victoria al Frente Islámico de Salvación (FIS). No es lo que está sucediendo ahora. De la revuelta tunecina, Bin Laden se enteró leyendo la prensa o mirando Al Jazeera. Al Qaeda ya no es lo que era. Hay quien –como George Friedman- dice que le principal objetivo de Bin Laden era controlar un Estado y que, fracasado este objetivo, en Afganistán, en Irak, el desafío integrista va languideciendo. Sea como sea, desde Túnez a El Cairo, el islamismo, que existe, va completamente a remolque de la dinámica popular.

Hace pocos días, con Ben Alí ya en el exilio, asistí a una reunión de expertos sobre el Magreb y el gran tema de debate era si la revolución de Túnez se contagiaría, o no, a sus vecinos. Más bien pareció que no, que no repercutiría, que no habría un “efecto dominó”. Justo el día siguiente empezaba la revuelta en un lugar en el que nadie había pensado: Albania. Desde entonces, la tensión en Egipto no ha dejado de crecer. ¿Qué está pasando? Muy fácil de entender. El 17 de diciembre de 2010, el joven vendedor de frutas tunecino, Mohamed Bouazizi, no solo encendió su cuerpo a lo bonzo, también encendió la llama de la libertad. Esta es una llama que se ve en todo el Magreb y hacia la cual miran todos los hombres y mujeres libres que viven bajo una tiranía. Sí, se contagiará. En el Magreb seguro. En Arabia Saudita. Y hasta en Cuba todo el mundo tiene claro que habrá que manifestarse. ¡Móviles, internet, facebook, twiteer, no paran! La democracia avanza. Parece que muchos muros de Berlín pueden caer… Tal vez Fukuyama no estaba tan equivocado…

Carles Llorens

Què va passar a Al-Aaiun? C. Llorens

Al campament de Gdeim Izik, a Al-Aaiun, desallotjat per la policia marroquina el 8 i 9 de novembre, s’hi van concentrar unes 20.000 persones. Era la major expressió de malestar social que s’ha produït a l’antic Sàhara espanyol des que fa 35 anys el territori va passar a formar part del Regne del Marroc. Els clixés que planen sobre la regió i la mala informació que varem tenir del conflicte no ens permeten pas de tenir, però, una idea clara del que realment va passar.

Vist des d’Europa, sembla que tot té a veure amb el contenciós sobre la sobirania d’aquest territori. El campament era motivat, però, per l’atur juvenil i, sobretot, per la manca d’habitatge. Durant els anys vuitanta, l’entorn de les principals poblacions sahrauís es va poblar de barraques o, si es vol, de les haimes dels nòmades que s’anaven sedentaritzant. La propaganda oficial afirma –i és cert– que s’ha erradicat el barraquisme. Les dificultats per a accedir a un habitatge són, però, enormes.

Si l’octubre, un grapat de joves es va començar a establir amb les seves haimes a aquest punt del desert, a setze quilòmetres de Al-Aaiun, va ser per protestar per com s’havia fet la distribució dels lots de terra per fer cases que el govern havia donat a la ciutat. Al seu entendre, l’Ajuntament havia assignat les parcel·les més en  funció del clientelisme tribal, que no pas en funció de necessitats objectives. Aquelles poques haimes aviat en van atreure d’altres, catalitzant un ambient electritzat. Van anar a Gdeim Izik els que, creient les promeses de les autoritats, havien abandonat els campaments del Front Polisario de Tindouf, pensant que trobarien feina i casa. Hi van anar també els descontents perquè es donés habitatges als que fugen de la polisaria República Àrab Saharauí i no a ells, que no se’n van anar a aquell tros de desert sota sobirania algeriana i fa 35 anys que estan sota la corona marroquina.

El campament, en qualsevol cas, va anar creixent mentre les dues principals autoritats locals, l’alcalde del governament partit Istiqlal i el vali (governador), de l’anomenat partit de l’amic del rei, el Partit de l’Autenticitat i la Modernitat (PAM), mantenien la seva particular batalla política. Era una batalla de la gran guerra que s’està produint a la cúpula del poder marroquí entre conservadors i reformistes i que recorda molt la que, salvant moltes distàncies, es va produir a la sortida del franquisme entre allò que en dèiem el “búnquer” i el suarisme democràtic.

Quan al campament ja hi havia milers de persones, va aparèixer el Polisario, procurant ampliar les peticions originals, de manera que les protestes acabessin reivindicant el dret a l’autodeterminació. Del campament en cap moment en va sortir, però, una crida a la insurrecció. No hi feia res. A nivell internacional, l’eficient maquinària propagantista del Front Polisario i els seus amics havia imposat el seu relat. La mort, el 24 d’octubre, d’un adolescent en un control policial als camps indicava que la situació estava ja fora de tot control. El 31 d’octubre, el ministre de l’Interior, Taieb Cherkaouki, va visitar Al-Aaiun i va semblar que les converses amb els representants dels acampats podia reconduir la situació. Va ser només un miratge…

La matinada del 8 de novembre va començar el desallotjament. Si tota la crisi havia estat gestionada dubitativament entre els reformistes que defensen comportaments democràtics i el búnquer que enyora els mètodes expeditius de Hassan II, el desenllaç no es va lliurar pas d’aquesta dialèctica. A la policia se la va enviar al camp desarmada i amb un mandat ben clar: desallotjar sense causar víctimes. No se sap qui va decidir, però, que l’entrada al Sàhara quedava bloquejada per periodistes. Les dues decisions combinades van crear estranys efectes. Les forces de seguretat, acostumades a la repressió, però gens entrenada en la contenció, sense armes, van esser més víctimes d’una violenta reacció, que no pas els repressors habituals. Segons fonts marroquines, confirmades per Human Rights Watch i Amnistia Internacional, van morir tretze persones, onze de les quals membres de les forces de seguretat. El més preocupant fou que un dels policies, amb el testimoni d’una filmació, fou degollat a la manera que acostumen les integristes islàmics argelins. Algunes dotzenes d’edificis de la ciutat, a més, van ser incendiats.

Sense testimonis, ni cròniques fiables dels fets, semblaven creïbles tota mena de relats. El Polisario, en un primer moment, va parlar de 19 morts, 723 ferits i 159 desapareguts. Poc després, augmentarien els “ferits” a 4.500. Informava també que hi havia cadàvers degollats als carrers, que les autoritats deixaven a la vista per atemorir els habitants. Per l’associació de drets humans, Thawra, la xifra de morts superava el centenar. Altres col·lectius afirmaven que havien trobat a divuit dones mortes, set homes i un nen de 7 anys. La premsa espanyola, grosso modo, va donar per bona aquesta versió. En la seva particular creuada contra el Marroc, i sense esperar de contrastar informacions, també el PP es va esquinçar les vestidures. 

El poder marroquí, però també l’opinió pública i, en cert sentit, el poble marroquí, va rebre la crònica dels fets per part de la premsa espanyola i el posicionament del PP com una agressió en tota regla. Van caldre ben pocs dies perquè, al seu torn, la premsa marroquina caldegés l’ambient i el 28 de novembre, a Casablanca, tres milions de persones es manifestessin contra Espanya. Enfront de la manifestació, el primer ministre Abbas El Fassi i tota la classe política marroquí.

Gairebé un mes després, he estat invitat per la Universitat de Rabat a participar a una conferència que duia per títol “Autonomies, desenvolupament i democràcia”. Amb un ambient radicalment anti-espanyol, que només he pogut trencar amb el contrapunt de presentant-me com a català, m’ha estat molt difícil defensar que entre Catalunya, i si s’escau també l’Estat espanyol, i el Marroc hi ha d’anar una relació d’amistat estratègica. Perquè hi hagi amistat hi ha d’haver coneixement i, de moment, els clixés, el tòpic i els llocs comuns ho impedeixen. Al Marroc, totalment capficat en el procés que el treu del totalitarisme i el fa avançar dificultosament cap a una democràcia, els podem demanar que avancin en el camí, però difícilment els podem demanar que entenguin els condicionament de la nostra opinió pública. Estic convençut, així, que hem de ser nosaltres els que, des d’Europa, podem fer un major esforç de comprensió de les condicions en els que es mou tota la regió. Entendre millor les pulsions reals que hi havia sota el major conflicte social dels darrers 35 anys, el del campament de Gdeim Izik a Al-Aaiun, haguera estat una bona ocasió. De moment, però, ha estat una oportunitat perduda.

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU 2011!

  © Pau Llorens i Pujol

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU 2011!

MERRY CHRISTMAS AND HAPPY NEW YEAR 2011!

JOYEUX NOËL ET BONNE ANNÉE 2011!

FELIZ NAVIDAD Y PRÓSPERO AÑO NUEVO 2011!  

BUON NATALE E FELICE ANNO NUOVO 2011! 

CARLES LLORENS 

Secretari de Relacions Internacionals/ International Officer / Secrétaire des Relations Internationales/ Secretario de Relaciones Internacionales / Segretario delle Relazioni Internazionali

CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA

Gilles Duceppe, líder del Bloc Québécois participa en mítings de CiU

.

Gilles Duceppe amb Artur Mas