No podem creure el relat chavista sobre el que està passant a Hondures. El president Zelaya ha vulnerat tota la legalitat i, en conseqüència, ha estat destituït. L’empeny dels demòcrates ha d’estat en restituir en el poder als legítims alcaldes de Managua i Caracas i no pas a Zelaya com a president d’Hondures.
Tots els tòpics ideològics, i tots els clixés, que tenim sobre Amèrica Llatina han estat posats en joc per a fer una determinada lectura del que està passant a Hondures. I comptant amb una opinió pública catalana i espanyola molt menys avesada a la política internacional que la d’altres indrets, ens han convençut que el president hondureny José Manuel Zelaya havia estat apartat del poder com un nou Allende. Així, militants colpistes esbotzaven la voluntat popular i destituïen a un president “defensor del poble i dels pobres”.
Aquest és el relat que se’ns ha venut. I cal fer atenció que els diaris catalans i espanyols només han començat a parlar de Hondures quan feia ja dies que “El País”, marcant la pauta, ens havia començat a vendre el relat del chavisme i els seus adlàters. Un relat que, en qualsevol cas, ha impulsat al Govern espanyol a demanar la restitució de Zelaya al capdavant del govern d’Hondures, ha fet que el rei d’Espanya condemnés el “cop” i que el ministre Moratinos demanés la retirada de tots els ambaixadors de la Unió Europea de Tegucigalpa. Els fets, però, són una mica més complicats.
Se’ns diu que tot va començar quan Zelaya (Allende) va voler destituir al cap de l’Estat Major Conjunt, el general Romeo Vásquez (Pinochet). La història, però, havia començat molt abans. La victòria, l’any 2005, de Mel Zelaya del Partit Liberal a les eleccions d’Hondures, va semblar obrir un espai nou, en un continent dominat pel populisme d’esquerres en general, i molt peculiarment per la demagògia chavista. Semblava que Hondures podia trobar el camí del desenvolupament, amb la recerca d’inversions estrangeres i creant un espai de confiança que propiciés el creixement econòmic. Els primers anys de Zelaya, no sense dificultats, van constituir, de fet, un èxit amb l’impuls de bones polítiques econòmiques i bones polítiques socials.
Primer el petroli a baix preu i després la inclinació fàcil de Zelaya cap a un populisme el van acostar, però, a Hugo Chávez. A finals del 2007 es van encendre totes les alarmes del nacionalisme hondureny i del Partido Liberal quan el president es va incorporar a l’ALBA (Alternativa Bolivariana para las Américas). I Zelaya, com abans Chávez, Morales, Correa… va començar a parlar d’una Assemblea Constituent que substituís al Parlament, de la seva reelecció… En definitiva, Zelaya va derivar cap a l’autoritarisme, amb persecució de la premsa inclosa, que el veneçolà ha exportat a diverses repúbliques d’Amèrica.
La crisi definitiva es desencadena, en tot cas, quan Zelaya va anunciar que el passat diumenge 28 de juny volia fer una consulta que havia de permetre –ara ja sí- dissoldre el Parlament, crear una Assemblea Constituent i establir la seva reelecció presidencial. D’immediat, el Tribunal Suprem Electoral va sentenciar que la consulta era inconstitucional. Tot i això, Zelaya va manar a l’exèrcit que distribuís 15.000 urnes per tirar endavant la votació. El comandament militar es va resistir a dur a terme una ordre que contravenia una sentència. Davant la negativa, Zelaya, que comptava ja amb el suport de militants veneçolans i nicaragüencs en territori hondureny, va destituir el general Romeo Vázquez. La Cort Suprema de Justícia va dictaminar, però, que la destitució del general era incorrecta i que les urnes no es podien distribuir.
Davant d’aquest estat de coses, el Parlament va nomenar una comissió amb la participació de tots els partits que va estudiar la situació i va concloure que el president havia violat tota la legalitat vigent. Tots els diputats, així, van votar unànimement per la destitució de Zelaya i van iniciar el seu processament legal.
Aquesta filera de fets ens porta a la conclusió que el Parlament d’Hondures va intervenir per evitar un cop contra la institucionalització democràtica. I quan es vota, de nou per unanimitat, al president del Congrés Roberto Micheletti com a nou president, no es fa sinó posar el país en mans de qui li corresponia assumir el càrrec per successió constitucional. Una decisió avalada, per altra banda, per la Cort Suprema de Justícia.
Que tots els líders bolivarians de totes les Amèriques intentin convertir Zelaya en un nou Allende és completament normal. Tal i com diu el Wall Street Journal, a Tegucigalpa, hi estan arribant les darreres onades del chavisme i del castro-comunisme. El que ja no es normal és, però, que l’Organització d’Estat Americans, la diplomàcia espanyola i el mateix Obama estiguin burxant pel restabliment de Zelaya com a president. I és que contrasta veure com totes aquestes instàncies han pres clarament partit en un afer, si més no confús, mentre van restar completament callades quan el passat novembre, a Nicaragua, Daniel Ortega va imposar un clar i massiu frau a les eleccions. Els demòcrates el que demanem és que Eduardo Montealegre sigui reconegut com a alcalde de Managua, en tant que legítim guanyador de les eleccions; de la mateixa manera que Antonio Ledesma ho ha de ser Caracas. I és que a Managua i a Caracas ha de valdre més el vot popular, que no pas el poder dels dictadors JoséDaniel Ortega Saavedra i Hugo Chávez Frías. Als demòcrates sobretot, però, no ens han de confondre en relació a Hondures. Mel Zelaya ja no és del nostres!
Carles Llorens
Secretari de Relacions Internacionals
Convergència Democràtica de Catalunya
Una nombrosa delegació convergent ha participat a la Isaiah Berlin Lecture 2009 que es va celebrar ahir al National Liberal Club de London i que va tenir com a ponent al líder del Partit Liberal del Canadà, Michael Ignatieff. La delegació, propiciada per la Fundació Llibertat i Democràcia, va estar encapçalada pel president de la Fundació Carles Gasòliba i per mi mateix.
El convidat d’enguany, Michael Ignatieff, havia aixecat una important expectació perquè, junt la seva condició de biògraf de Berlin i acreditat acadèmic –en tant que expert en política internacional- a les més prestigioses universitats de tot el món, hi afegia la seva condició de candidat amb moltes possibilitats de ser primer ministre canadenc. La conferència no va decebre. Amb un plantejament general sobre com el liberalisme havia d’afrontar l’actual crisis, “els liberals no volem grans, sinó bons governs”, Ignatieff va acabar referint molt sobre el futur del Canadà.
Ignatieff va a tenir la oportunitat de poder departir amb la delegació catalana que, a més de Gasòliba i Llorens, era formada per David Madí, Joaquima Alemany, Alfons López Tena, Marc Guerrero i Roger Albinyana, així com Montserrat Trueta i Josep Soler de la Fundació.
